Mires el WhatsApp i tot són ànims per la sentència. Mires el Telegram i també. Twitter, també. Facebook, també. Et truquen per donar-te força i ànims. “Però surt al carrer!”. Surts al carrer i també, et trobes a gent i et dóna ànims. Tots els ànims amb un rerefons ben clar, “sempre és surten amb la seva aquests”. Condemnades o no, ara sí que ho estem, hem obtingut tres petites i alhora grans victòries que tinc moltes ganes d’exposar, tot i que elles s’hagin sortit «amb la seva», nosaltres tenim molt a dir.
Primer, al carrer us vam guanyar de calaix, la gent sap que una part de la Guàrdia Urbana de Tarragona fa el li dóna la santíssima gana, té comportaments abusius, masclistes, prepotents, xulescs, intimidadors, i un llarg etcètera que ens recorda més als grisos que a una policia local d’una ciutat com Tarragona. Podreu mentir tant com vulgueu. Podreu anar a tots els judicis que vulgueu i fer el paperina i anar de bons. Però seguireu perdent perquè en el dia a dia, companyes vostres del cos us deslegitimen actuant com a bàrbars. Vosaltres, el dia que vau rebre la sentència vau obrir un cava, a nosaltres no ens cal. Tothom sap com actueu i a sobre un gruix de la població ho ha patit. Aquell dia vau relliscar i se us en va anar de les mans, especialment quan ens vau tancar a tres persones en un portal, i ens vau apallissar brutalment, però no heu tingut la humanitat i decència de reconèixer el que vau fer. Ja ho deia el Che Guevara que el capitalisme ens deshumanitza, fins al punt que el botxí és capaç de mentir, creure’s la seva mentida i enviar la víctima a la presó. Però nosaltres, nosaltres hem anat de cara. Aquell dia, el de 7 de gener fèiem una acció simbòlica feminista. Aquell dia fèiem política. Denunciàvem la pressió estètica. Aquell dia us vam mirar als ulls i no ens vam deixar robar un megàfon sense cap mena de justificació, ni legal, ni moral. Aquell dia tranquil·lament us vam plantar cara, i això és el que més us va doldre, us va tocar l’orgull de matxitos i vau respondre amb violència. I ara heu mentit als judicis. Heu desacreditat testimonis tant neutrals com periodistes de TV3. I fins i tot heu qüestionat que la Laia plorés durant la seva declaració. Ens heu qüestionat políticament davant d’un jutge perquè no heu tingut el valor de fer-ho amb els fets que únicament heu negat. La gent lluitadora, de carrer, ens dona ànims i felicita, suposo que a vosaltres també, que tota aquella colla d’homes culturistes (de gimnàs, de biblioteca en tinc dubtes) també us han felicitat, cadascuna plora els seus morts que diuen a Castella, llàstima que a vosaltres us uneix el salari i l’encobriment d’agressions mutu i a nosaltres el suport mutu i la solidaritat. Esperem, tal i com va dir en Lluis Llach a la cançó «Campanades a morts», que «la mentida (ell deia la mort) us persegueixi en les vostres memòries», a nosaltres ens persegueix les ganes de seguir lluitant i vivint.
Segona, malgrat tenir-ho tot en contra. Sí tot, perquè no ens creurem la neutralitat d’una justícia (en general, no d’un jutge en concret) que envia en Joan Coma a l’Audiència Nacional per dir que «per fer una truita s’han de trencar ous» mentre el Bárcenas, que ha robat milions d’euros és esquiant als Pirineus; neutralitat d’una justícia que l’única persona que empresona per la mort d’una dona a Reus (per no pagar la factura de llum) és un activista manresà; neutralitat que inhabilitarà a la Laia mentre la Rita podia anar al Senat a dormir; no, no ens creiem la neutralitat de la justícia espanyola, com no ens creiem la democràcia d’un estat demofòbic com l’espanyol, i per tant, em repeteixo: malgrat tenir-ho tot en contra, us vam asseure a la banqueta de les acusades. Allà, intranquil·les, cara a cara sense porres i amenaces. I és que això no és poca broma. És una victòria brutal, que tres policies s’asseguin a la banqueta de les acusades, i les jutgin acusades de vexacions, agressions, etc. Alguna persona, que no som nosaltres, ni les que vosaltres dieu falses testimonies, alguna -un/a jutge-, ha considerat que alguna cosa allà va passar que no és aigua clara. Tampoc en teníem proves nosaltres, però senyor agent vostè sap i recorda perfectament que va destrossar la càmera, però tot i així, allà vau seure, amb les càmeres dels mitjans que vau demanar que no us gravessin i vau tractar de mentiders, televisant que tres policies de Tarragona seien a la banqueta i que tres activistes les assenyalarien sense por. I es que ja n’hi ha prou, tarragonines, denuncieu qualsevol abús que patiu per part d’aquest cos, sense por, nosaltres estarem amb vosaltres i us ajudarem amb el que calgui, per asseure tantes vegades com sigui necessari a bèsties i intolerants que es pensen que ells són la llei.
Tercera, tenim un equip de govern que té clar que ens vol -a les anticapitalistes, les del casal, les de la CUP…- a la presó o fora del mapa. Es tant heavy que l’ajuntament demanés 2 anys de presó i la fiscal ho baixes a 4 mesos i la jutgessa a 3 mesos. Denota inhumanitat per part de l’equip de govern, denota corporativisme, denota que actua pels seus collons i en general una parcialitat astronòmica. Que un ajuntament que te el marrons a sobre la taula com: el cas Inipro i les subcontractes de la brossa, el parquing Jaume I abandonat, un mercat que a trigat més de 10 anys i encara està tancat, que intenta ser una smartcity però més aviat sembla el nou smartphone de Samsung, que te les ruïnes romanes abandonades i caient a trossos, que té una petroquímica que ho compra tot inclús l’aire que respirem, i que sobretot té el patètic però costós maldecap dels maleïts Jocs Mediterranis; un govern local amb tots aquests maldecaps, es dedica a perseguir-nos i personar-se judicialment contra nosaltres. Això es terrible, significatiu, lamentable. Feu-vos-ho mirar, perquè potser patiu mania persecutòria pro-activa. Potser que ho estem fent tant be que hem tocat allà on més els hi cou? Dediqueu els advocats a denunciar aquelles que especulen, que foten fora a gent de casa mentre tenen cases buides, que tiren benzè a l’aire lliure, que corrompen la nostra sanitat pública, que ens han venut fum amb els Jocs Mediterranis, però no a tres activistes que denuncien a la Guàrdia Urbana. No us sembla rar? A la gent sí. Heu quedat deslegitimats i no teniu vergonya.
Diuen que quan els vaixells s’enfonsen, certs animals l’abandonen primer, una responsable de l’equip de govern que ens va atacar brutalment el dia del ple, ha abandonat el vaixell, esteu caient en picat i fets com la vostra aferrissada defensa d’un cos que us té agafats pels picarols, us ajuda directament a caure més en picat. I que consti que la vostra desfeta no es la nostra victòria, altres passaran a gestionar aquests òrgans de limitat poder, i és que per nosaltres la gestió de la misèria no és pas un objectiu. En aquest sentit, el que sí que considero una victòria -la tercera-, és que ens vau intentar criminalitzar i s’ha demostrat, ara ja podeu dir pestes, al·legories a la justícia espanyola i no sé quantes pamplinades més, que vosaltres no heu anat mai a fer justícia, ans el contrari -i aquesta es la vostra victòria- heu aconseguit fer injustícia.
I per acabar, GRÀCIES, GRÀCIES a totes aquelles que vau dedicar des d’un sol segon a 6 mesos de solidaritat, amor, lluita, agitació, articles, accions, mocions, abraçades, petons i no sé, tantíssimes coses més. Quan diem que ens queda molt per fer, es cert. Però quan diem que portem un món nou als nostres cors, també es ben cert, perquè es això construir un nou món. La solidaritat. El suport mutu. L’amor de les camarades, companyes i familiars. Les discussions sobre la campanya, la construcció col·lectiva. El vostre suport durant els dos dies de judici, el vostre alè allà, els vostres correus electrònics. Tot. Tot suma. Tot es solidaritat. Tot és allò, que vosaltres no podreu destruir mai amb cap sentència. Es allò que no permetrem que és mercantilitzi. No es compra ni és ben. Perquè no pertany a un o una, es col·lectiu, de totes, i entre totes ho hem construït. Es la tendresa dels pobles. I com va dir Vicent Andrés Estellés, nosaltres ja fa temps que «després d’un silenci estricte, caminem decididament». I quan és camina decididament hi ha repressió per part de les que van imposar el silenci, i quan hi ha repressió, hi ha solidaritat; gràcies de tot cor, la lluita no para, ans el contrari continua.
*Santiago Fortuny és militant d’Endavant OSAN de Tarragona i ha estat un dels tres represaliats del cas Bershka
