Aquest setembre i com ja és habitual des de fa uns 10 anys, una brigada organitzada per Askapena visitarà els Països Catalans de la mà d’Ítaca, de l’esquerra independentista i dels moviments populars. Moltes de nosaltres hem acollit bascos a casa o hem anat a visitar-los a casa seva. Una brigada és quelcom diferent, i no per proximitat o saber-se informat, pot distreure la funció d’un brigadista.
Des d’Ítaca, ja fa alguns anys que no organitzem brigades, com si ho havíem fet anys anteriors, ja sigui a Cuba, Veneçuela, Palestina o una darrera experiència a Burkina Faso. Les brigades són una feinada. Temps, diners, disponibilitats compartides, formació i retorn. Perquè al cap i a la fi, si viatgem amb una brigada, és amb finalitats polítiques: en caldran valoracions polítiques i el trasllat d’aquesta feina a la societat des d’on parteix la brigada. Una feina que sovint és oblidada quan tothom retorna a casa. Llavors no hem fet una brigada, sinó turisme polític per interès personal i no col·lectiu. És legítim, però no és una brigada.
Aquestes tasques són les que Askapena fa durant mesos anteriors i posteriors al fet concret d’enviar grups de 4, 6 o 8 brigadistes a casa nostra i a qualsevol punt del planeta. Dues fases de formació obligatòries. Una sobre internacionalisme i conceptes generals i una segona d’específica sobre el país o territori que es visitarà. Bé, doncs per segon any m’ha tocat gestionar les 4 sessions específiques per a brigadistes respecte als Països Catalans proposades per Ítaca. 4 sessions formatives on hem parlat de la història dels Països Catalans i de l’esquerra independentista, sobre construcció nacional dels Països Catalans, sobre context actual als Països Catalans i una darrera sobre el projecte polític de l’esquerra independentista. Ras i curt poc més de 6 o 7 hores que donen peu a preguntes i aclariments. Com més informats creuen estar més preguntes fan o més dubtes sorgeixen.
Aquest setembre, la brigada tornarà als Països Catalans. Si bé l’any passat va començar per primer any des de Mallorca, enguany torna a fer el viatge clàssic de sud a nord visitant projectes a cada població. Al llarg dels anys, casals com el Tio Cuc, el Despertaferro, el Jaume Compte, el Voltor Negre, o l’ateneu llibertari de Berga; casals ocupats, i blocs de la PAH, organitzacions de l’esquerra independentista o sindicats, colles de cultura popular, col·lectius feministes, antirepressius, de memòria històrica, antifeixistes o mitjans de comunicació, han estat visitats per les brigadistes, i els han explicat els seus projectes sense filtre. Entenen de primera mà la realitat del moviment en cada pam de territori.
Cada any, quan la brigada acaba la ruta, ens preguntem quants dels militants de l’esquerra independentista coneixen el país, el seu moviment popular arrelat i divers, les dificultats per mantenir el projecte polític en latituds diferents o simplement garantir l’ús de la llengua. Quins coneixements han adquirit les brigadistes que desconeixen les mateixes militants del moviment? Una reflexió que també ens podem fer al respecte al coneixement que té el conjunt de la militància de la història del moviment. La gent sap què era La Reixa o Bandera Negra? Sap què és la ponència PIC o coneix el document “Cap a la Unitat Popular”? Sap què va passar la diada del 88 al Fossar o què era el “Manifiesto 2300″? Sap que és l’AMEI, la PUA o IPC? Noms, sigles, fets que han ajudat a configurar el moviment tal com el coneixem, però que alhora són reflex d’allò que podem tornar a fer o ser.
Els vells debats són sobre la taula un cop més. La territorialitat, la institucionalització, les formes de lluita o la dicotomia entre front popular i front nacional, ara més regional que mai. Ves que no sigui un brigadista aquest setembre qui us pregunti sobre aquests debats i com els afrontem. De les vostres respostes en faran retorn a la seva societat. Com ja han fet tants d’altres militants els darrers anys i que avui construeixen una Euskal Herria lliure des de moviments de base, des del periodisme, en defensa de la llengua, la lluita feminista, el moviment juvenil, el sindicat el partit i com no, des de l’internacionalisme.
