Després de l’alzamiento, encara n’hi havia que dubtaven del caràcter feixista del cop d’estat, ja que, segons ells, la República era una provocació a la qual van respondre legítimament els rònecs i rancis d’un règim nacionalcatòlic, els quals veien perillar els privilegis de classe. Tot i fer fora a Alfons XIII, aquest conservava el cap sobre les espatlles, els mitjans de producció no van ser nacionalitzats, les nacions sense estat seguien dins la unitat de destí i la mateixa República es va encarregar de sufocar la revolta d’Astúries i la insurrecció que Jaume Compte i els seus companys i companyes van impulsar amb les armes a les mans l’octubre de 1934.
L’alzamiento, per tant, no era una resposta a una revolució, sinó una excusa per al retorn al lloc que sempre havia estat el seu. Les seves institucions, els seus privilegis, els seus beneficis. I el feixisme era l’eina de xoc necessària, imprescindible.
L’anomenada Transició servia per rebatejar les velles institucions del règim amb nous nomenclàtors, tot mantenint l’esperit, els llinatges i l’obediència al règim. Gran part de l’oposició franquista va comprar la rentada de cara, i d’aquí plora la criatura.
Durant anys, el feixisme va romandre no només en institucions, jerarquies judicials i militars sinó que els nous partits del règim obrien les portes a les velles fornades de camises blaves. Fraga, com a exemple més habitual de com el règim, que matava sindicalistes a Gasteiz, el 3 de març del 1976, s’incorporava amb naturalitat al Congreso el 29 de juny de 1977 de la mà d’Alianza Popular. Amb la mateixa naturalitat que Santiago Abascal liderava les joventuts del PP basc l’any 2000 i avui lidera la ultradreta. El règim feixista va trobar bon refugi als seus acòlits.
Llavors, una minoria denunciava el feixisme permanent dins l’estat, mentre la socialdemocràcia, el regionalisme burgès i l’eurocomunisme oportunista passava pàgina. El feixisme, però, no va passar pàgina: Miquel Grau assassinat a Alacant el 1977; el sallentí Agustín Rueda a Carabanchel, el 1978; trets ultres contra les mobilitzacions ecologistes a València el 1979; i tants episodis com anys ens diuen que hi ha de democràcia. La Lucrècia, en Guillem, en Carlos, en Roger, bombes a casa de Fuster i a locals del MDT… i una majoria parlamentària callada com a mal menor, o responsabilitzant l’esquerra per provocar… com quan la República provocava l’alzamiento.
Avui, la dreta catalana regionalista que va engendrar l’«Español del año» de 1984 i callava les misèries del Rei, fa mofa i befa que PP i VOX pugin com l’escuma a l’estat, tot recordant que ells ja ho havien avisat l’1 d’octubre quan la socialdemocràcia acusava l’independentisme d’haver provocat un nou alzamiento. Caldrà recordar als neoconvergents que ni els llibres d’història ni el big-bang comencen l’octubre de 2017. Avui, el feixisme cavalca desbocat als Països Catalans i a Europa, perquè mentre una minoria ho deia alt i clar a finals dels setanta, una majoria apuntalava el règim i les estructures de dominació estatals i internacionals que l’han fet possible.
El feixisme torna a ser l’eina i l’espantall contra les classes populars. Una economia liberalitzada, deslocalitzada i flexible a la recerca del màxim benefici empresarial; tot deixant la classe treballadora a l’atur, la precarietat, la inflació, la manca d’habitatge, la feminització de la pobresa, la pèrdua de llibertats i de drets civils i polítics. L’enfrontament de classe a partir de l’origen i els cognoms, la llengua, a qui i com s’estima o per accedir a un habitatge. El feixisme estructura un discurs altament permeable: primer els de casa; el català divideix i és burgès. El nacionalcatolicisme dicta la moral, l’educació, els drets sexuals i reproductius, mentre que la màfia mercenària s’encarrega de fer-nos fora de casa quan no la podem pagar. Un feixisme que criminalitza la pobresa i ens obliga a lluitar entre nosaltres per l’accés a les cadenes que l’esclavitzen treballant. L’objectiu és clar: debilitar la unitat de classe, crear falsos enemics, facilitar la màxima explotació durant la pitjor crisi.
Fóra bo que aquells que fan befa de l’anomenada esquerra espanyola per la seva tebiesa davant el feixisme espanyolista dels darrers anys es miressin la caspa a les espatlles abans de riure. Ni el seu ascens és indolor per a nosaltres ni ells en són menys culpables, malgrat ser-ne finalment víctimes. Simplement han esdevingut un vers anterior del poema de Martin Niemöller (atribuït erròniament Bertol Brecht), on primer els feixistes van anar contra els comunistes i ells no van fer res.
