[bar group="860×106"]

Les reformes laborals (1976-2012): els mateixos objectius i les mateixes fal·làcies

L’objectiu d’aquest article és analitzar, des d’una perspectiva diacrònica, els objectius (declarats i no declarats), així com la retòrica justificativa, sobre els quals han pivotat les reformes laborals a l’Estat espanyol, tot centrant-nos especialment en les del període 2010-2012. En aquest període es concentren amb molta més intensitat totes les característiques del cicle de contrareformes laborals, ideat pels dos grans partits hereus de la Transició del 78 (amb la reforma del 2010 [La Llei 35/2010 de 18 de setembre] del PSOE i la del 2012 [Llei 3/2012 de 6 de juliol] del PP). Això és: justificació per a la  implementació basant-se en fal·làcies discursives i construccions retòriques que atempten contra la lògica, quan no directament són contrafàctiques; reformes clarament ubicades dins de les coordenades de les reformes laborals postcrisi 2008 a escala de la UE (Itàlia, França, Grècia) acompanyades d’objectius declarats obertament -abaratiment de l’acomiadament i devaluació dels costos laborals-, i altres no declarats obertament però no per això menys evidents –disciplinament de la força de treball, i soscavament de l’acció col·lectiva dins dels centres de treball– acompanyat de dinàmiques punitivistes judicialment i legal, especialment amb la reforma de la Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana [LO 4/2015 de 30 de març], popularment coneguda com a Llei Mordassa, i de processos judicials atiats contra vaguistes.

Dins d’aquest context, la reforma del 2012 va dinamitar específicament les bases del Sindicalisme de Concertació, per obsolet, tot privant-lo de la força negociadora. El capitalisme, en el context de la crisi del 2008, ni tan sols ha volgut transigir amb la mínima escenificació que suposa la intervenció dels sindicats majoritaris que mai han qüestionat les bases del model ni han suposat una amenaça.

En el context de la COVID-19, s’ha evidenciat l’extrema vulnerabilitat en què han quedat les classes treballadores. Així ha ressorgit la qüestió cabdal de si el treball –de la mateixa manera que l’habitatge–  és un dret, ni que sigui retòricament, o una mercaderia. Si efectivament és un dret, la seva remoció de manera purament arbitrària per part de l’empresari a canvi d’una pura quantitat econòmica, quantitat, per altra banda, cada vegada menor, no trobaria correspondència en la configuració del dret del treball amb uns mínims descrits pel mateix Tribunal Constitucional en les pròpies sentències a principi dels anys 80: expectativa d’estabilitat i permanència i amb unes condicions laborals dignes.

Així, el període de reformes 1977-2012 té com a objectiu devaluar el treball com a dret i configurar-lo clarament com un objecte de pur intercanvi i supressió dins del tràfic mercantil, des de la Llei de Relacions Laborals (LRL) 16/1976 del 8 d’abril, que atorgava al treballador garanties de permanència en el lloc de treball davant d’un acomiadament improcedent, fins a l’última gran reforma del 2012, que pràcticament és un pur incentiu a l’acomiadament low-cost.

Entrant pròpiament en algunes de les característiques comunes de les diferents reformes laborals dimensionarem tots aquests factors

a) Reformes construïdes sobre fal·làcies discursives i raonaments contrafàctics

El cas més flagrant és «La dualització del mercat de treball», entre indefinits i temporals, constructe argumental sota el que s’han fonamentat diverses reformes laborals per a devaluar les condicions de treballar, sota el pretext d’acabar amb la temporalitat. Ens trobem clarament en un cas autoinduït per la mateixa legislació espanyola. La temporalitat a l’Estat espanyol l’any 1984 era pràcticament inexistent. La Llei 32/1984 de 2 d’agost introduí catorze nous contractes temporals (inclòs un de tres anys de duració sense causa). Així l’any 1987, ja hi havia una taxa de temporalitat del 15’6% i el 1991 ja era d’un 32’3%. Un altre argument és «Cal abaratir el cost de l’acomiadament per a facilitar la creació d’ocupació». Si deixem de banda que és gairebé un oxímoron que la millor manera de crear ocupació sigui facilitar-ne la destrucció, no obstant això, és un dels dogmes que han travessat totes les reformes laborals, des de l’aprovació del nou Estatut dels treballadors (1994), a les reformes laborals del període 2010-2012. La mesura del despropòsit és tan evident que les mateixes reformes laborals en les exposicions de motius tenen argumentacions contradictòries, fins i tot, les patrocinades pels mateixos partits polítics. Així, el Govern del Partit Popular va crear l’anomenat acomiadament exprés mitjançant la Llei 45/2002 de 12 de desembre, i deu anys després declarava, en l’Exposició de Motius de la Llei 3/2012 de 6 de juliol del mateix PP:

«L’acomiadament exprés crea inseguretat als treballadors, ja que les decisions empresarials s’adopten probablement moltes vegades sobre la base d’un simple càlcul econòmic basat en l’antiguitat de l’treballador i, per tant, en el cost de l’acomiadament, amb independència d’altres aspectes relatius a la disciplina, la productivitat o la necessitat dels serveis prestats pel treballador, limitant, a més, les seves possibilitats d’impugnació judicial, llevat que concorrin conductes discriminatòries o contràries als drets fonamentals. Però també des del punt de vista empresarial, l’èxit de l’acomiadaments exprés també ha posat en evidència les disfuncionalitats de el règim jurídic de l’acomiadament. No constitueix un comportament econòmicament racional»

És evident, per tant, que les construccions contradictòries (lògiques i fàctiques) són expressives de que els objectius reals de les reformes laborals i el discurs emprat no són, en cap moment, coincidents.

b) L’agenda oculta de les reformes laborals: impedir l’organització dels treballadors i l’acció col·lectiva en els centres de treball.

És evident que les reformes laborals del període 2010-2012, especialment l’última del Partit Popular (3/2012), incloïen, dins de l’arquetip neoliberal de les contrareformes laborals, l’abaratiment de l’acomiadament (en una lògica qualitativament i quantitativa important no només la generalització de l’acomiadament a 33 dies, sinó la supressió dels salaris de tràmit), també incorporaven altres extrems que van dirigits a soscavar i remoure la capacitat dels treballadors per generar dinàmiques de conflicte laboral dins dels centres de treball, sobretot en un context on les grans centrals sindicals CCOO i UGT, burocratitzades i cooptades s’han mostrat inoperatives en aquest aspecte. En aquest sentit elements cabdals com traslladar a l’empresari el poder unilateral per a canviar arbitràriament i de manera sobrevinguda les condicions de treball, la prevalença dels Convenis d’Empresa sobre els de sector, i el fet que en els acomiadaments col·lectius sigui l’empresari qui en decideix la implementació al marge de l’Administració són clarament extrems demostratius dirigits a reforçar el poder empresarial en la relació laboral i, correlativament, a debilitar el punt de partida des d’on els treballadors poden plantejar el conflicte contra l’empresa, tot dificultant, si no s’aguditza al màxim, qualsevol escenari de negociació davant l’asimetria tan profunda entre les parts que aquesta última reforma laboral consagra.

Jordi Juan Monreal és advocat laboralista.  Article publicat a l’Accent especial COVID-19, de setembre de 2020.


[bar group="860×106"]