La cultura “no és una despesa, és una inversió”. Un document que aplega més de 7.000 artistes i gestors culturals demana la retirada dels articles de la Llei Òmnibus que afecten a cultura. Recorden que les retallades “obligaran a les institucions a reduir l’activitat i les programacions”, provocaran “l’augment del preu” de les entrades i “la privatització d’equipaments o programacions, situant bona part de l’oferta cultural sota la lògica del mercat” i que la cultura “és la cara visible d’un país i més encara en el cas de Catalunya, que per raons històriques té ara mateix disminuïda la gestió d’altres recursos”.
El pacte del Tinell establia que al 2007 la cultura hauria de suposar el 2% del pressupost de la Generalitat. L’any passat, va suposar el 0,8% i les entitats culturals del Principat reclamen una “excepció cultural” (que no s’apliqui la retallada). Enfront, les abstraccions inquietants del conseller Mascarell (“treballar el curt i llarg termini tot alhora, internacionalitzar la producció cultural catalana, cooperació entre el públic i el privat”).Ell mantindrà intactes les seves fonts d’ingressos -no fós cas!- per seguir jugant al visionari (“no em preocupa la retallada ara del 10% si sabem el que volem ser el 2020. Tenim un dèficit d’horitzó”) i donar munició als amants de la tisora: “quan hi ha retallades a sanitat o educació, potser que la cultura amb aquestes demandes es faci antipàtica a la societat”. No és l’únic satisfet amb la seva economia domèstica. Miquel Tàpies, director de la Fundació del mateix nom, en la crisi hi veu l’oportunitat: “els temps de crisi són ideals per refer un teixit de microactuacions, una cosa que a Barcelona li falta molt”.
Davant la convocatòria de la manifestació contra les retallades culturals del passat mes de març es va marcar un bonic detall snob: “aquell dia aniré a la conferència d’Étienne Balibar, que em sembla més interessant”. També es va retratar Ricard Robles, codirector del Sónar. La convocatòria li va semblar “precipitada”. Existia el risc que la mobilització no fós del tot inútil, la qual cosa contradiria els principis fonamentals de “l’art pour l’art”. Aviat es podrà manifestar de manera perfectament innòcua lluny del tremendisme de Daniel Giralt-Miracle, que trobava que la mobilització “ha de ser l’últim recurs”, com si es tractés d’un atemptat suïcida o la presa del Palau d’Hivern.
