La coalició entre liberals i tories encapçalada pel David Cameron està decidida a fer passar pel sedàs tot el que contingui l’adjectiu públic. Les recents declaracions del líder de l’oposició laborista, Ed Miliband, destacant que el seu partit estaria també preparat per a governar en temps difícils accentuava l’absoluta retirada dels laboristes en la defensa de la responsabilitat social des de les institucions públiques. Aquest canvi de rumb no deixa de ser relatiu. La consigna de la multitudinària manifestació del març de l’any passat presentava ja un discurs vacil·lant. Convocada per la Trade Union Congress (TUC), principal federació de sindicats britànica que manté una estreta connexió amb els laboristes, va aplegar a Londres prop de 500.000 persones rere una capçalera on clamant per a una Alternativa es realitzava una tèbia defensa del sector públic.
Els parlaments finals, amb tots els focus centrats en la intervenció d’Ed Miliband en què va apuntar que considerava algunes retallades necessàries, ja van posar de manifest la instrumentalització partidista en la que fou la major congregació de treballadors que ha viscut Londres des de la 2a Guerra Mundial. Les vagues realitzades el 30 de juny i el 30 de novembre pel sector públic per a aturar l’endarreriment de la jubilació i la reducció de les pensions van aconseguir tan sols un ampli seguiment en els centres educatius, arribant-se a aturar prop del 60% de les escoles públiques angleses i el recolzament de 2 milions de treballadors de l’administració en la darrera convocatòria.
El model d’Estat del benestar britànic desenvolupat a l’uníson de l’Informe Beveridge i la política econòmica keynesiana des dels inicis de la dècada de 1940 es caracteritza per un alt grau de mercantilització, l’assistencialisme públic i el paper clau de la responsabilitat individual. Aquest model es diferencia de, per exemple, l’existent en els països mediterranis, on les profundes estructures patriarcals han donat lloc a uns Estats del benestar on la submissió de les dones en les tasques domèstiques i de cura als dependents ha jugat un paper clau per a comprendre un model pseudo-universalista. En el cas britànic, en canvi, cal tenir present que la política social s’ha dissenyat especialment com un mecanisme d’auxili enfront la marginació social; és a dir, la política social no es conceptualitzava com una qüestió de drets, sinó com uns instruments discrecionals que havien de cobrir especialment aquells col·lectius que quedaven en els vorals de la societat capitalista: ancians, malalts o nens. A més, funciona també a partir del criteri que l’home és el sustentador principal de la llar segons un model de plena ocupació. En el cas britànic ens trobem que el caràcter assistencial de les seves polítiques socials, on el seu leit motiv és pot traduir bàsicament en resoldre la qüestió de la pobresa com a quelcom aïllat, no era més que un col·lecció de pedaços per a fer front a les desigualtats propiciades pel propi capitalisme. Per tant, davant les creixents taxes d’atur propiciades per la crisi que arrenca en el darrer quart del segle XX, el progressiu envelliment de la població i la creixent adopció de models familiars que trencaven amb la família tradicional, ja fos a mitjançant els divorcis o la monoparentalitat, comunes a les societats occidentals el sistema britànic començà a posar de manifest les seves mancances. Els col·lectius que patien exclusió social eren cada volta més abundants.
Els plantejaments neoliberals desenvolupats per Margaret Tatcher i Ronald Reagan a inicis dels anys 80 del segle passat es convertien en el paradigma que, en emfatitzar la responsabilitat individual enfront de la social, justificava obertament unes ajudes públiques de mínims. El problema de l’exclusió social es convertia en un problema de l’individu. Per exemple, davant unes pensions de jubilació raquítiques que no garanteixen el cobriment de les necessitats bàsiques, el discurs deixa de parlar d’una responsabilitat estatal i es trasllada a l’individu en tant i quant aquest no es va proveir d’un pla de pensions privat. En aquest cas el resultat és clar, propiciar a través de la política pública la capitalització per part de la banca. Aquest gir, no obstant, no s’efectua tan sols des dels partits conservadors sinó que afecta també l’esquerra parlamentària. L’adopció de la tercera via propugnada per Tony Blair seguint les tesis d’Anthony Giddens no és sinó l’acceptació d’aquest desplaçament de la responsabilitat del benestar des de l’Estat cap a l’individu en les files dels laboristes. Com dèiem, les declaracions realitzades pel seu actual líder, Ed Miliband, no són més que donar continuïtat a aquests plantejaments.
És des d’aquest rerefons que topem amb les reformes dels conservadors. Els atacs actuals dels tories a la pensions i a la jubilació s’articulen bàsicament a través de la prolongació de la vida laboral, passant dels 60 als 66 anys, i el canvi d’esquema en les retribucions, transitant de la paga única a la contributiva. El diàleg entre l’executiu de Cameron i els sindicats ha començat i, amb ell, les primeres renúncies. La decisió dels líders de Unison i GMB, sindicats que formen part de la TUC, de trencar la unitat sindical d’oposició generada des la vaga del 30N suposa un revés important i la necessitat d’un replantejament. A banda de l’enuig d’algunes de les seves bases, no han estat poques les veus des d’altres sindicats que han plantejat una nova vaga per tal de demostrar que la lluita per les pensions continua i forçar de nou la unitat sindical. De fet, la vaga del 30J va actuar d’una manera similar, doncs Unison va passar de no secundar-la a estar present el 30N. Més enllà dels possibles moviments que poguessin mantenir la pugna a nivell sindical, és també evident la contradicció que s’estableix entre alguns sectors de la TUC i el plantejaments dels laboristes. La necessitat d’una formació política capaç d’aglutinar l’esquerra i defensar els interessos de la classe treballadora és, des de d’antuvi, l’assignatura pendent d’un moviment comunista extremadament fragmentat.
La tasca no serà fàcil. Un símptoma prou clar de l’estat dels plantejaments el podem trobar en els discursos que han acompanyat de manera hegemònica la defensa de les pensions. Situant-se la problemàtica en l’oposició entre el 99% de la població i l’1% més ric, que dit sigui de pas entronca plenament amb el discurs realitzat des del moviment Occupy London homòleg al 15M, es presenta la qüestió com un afer que no es troba inscrit en el mateix capitalisme i, per tant, al cap i a la fi, com un problema capaç de resoldre’s des del mateix sistema. Uns plantejaments que difícilment quadren amb la realitat. L’alternativa serà un camí difícil, però difícil mai és impossible.
