Gran part de l’esquerra nord-americana i mundial s’ha contagiat en gran part de l’entusiasme que ha provocat l’elecció del demòcrata Barack Hussein Obama com a quaranta-quatrè president dels Estats Units d’Amèrica. Les raons d’aquest entusiasme obeeixen a certa lògica; amb Obama s’acaben els vuit anys de govern de George W. Bush que han significat poc menys que l’arribada de l’extrema dreta al poder a la primera potència imperialista del planeta. A més, la victòria d’Obama té una gran càrrega simbòlica que no cal menystenir: un mulat, fill d’un immigrant kenyà, ha assolit el lloc de “comandant en cap” a un país amb una història marcada per l’esclavitud, el racisme i el brutal genocidi comés pels blancs sobre la població indígena que poblava aquelles terres.

És un fet que sense la complicitat d’importants sectors de l’esquerra nord-americana Obama no ocuparia a dia d’avui la Casa Blanca. Si bé les propostes d’Obama se situen molt a la dreta dels postulats dels nord-americans més progressistes -ni a l’interior del centrista Partit Demòcrata era el precandidat més a l’esquerra-, una vegada arribada la contesa electoral per a la presidència molts americans d’esquerres no sols van apostar pel senador d’Illinois com a mal menor en contra el conservadorisme republicà sinó que a més van aportar la seva experiència mobilitzadora a la causa demòcrata.

Seria fals dir que la totalitat de l’esquerra va apostar per Obama. Només cal assenyalar que prop d’un milió d’electors van apostar per candidatures situades a l’esquerra dels demòcrates, una xifra que pot semblar insignificant -la participació va arribar als 131 milions de persones- però que en un país amb un bipartidisme institucionalitzat demostra l’existència d’un rellevant sector de la població profundament descontent amb el sistema. A més, no cal obviar tampoc que un gran nombre d’electors progressistes desmoralitzats no van acudir a votar.

L’esquerra nord-americana i el Partit Demòcrata
Una realitat palpable és que, donessin suport a Obama de manera crítica o no, entre els membres de l’esquerra nord-americana es percep una aureola d’expectació i esperança davant d’un moment que es presenta, en gran part, com una oportunitat històrica pel canvi.

Aquest entusiasme és però molt contingut, ja que les relacions entre l’esquerra i el Partit Demòcrata han estat històricament complexes i tenses. No en va, l’esquerra recorda com als anys trenta Franklin Roosvelt va tirar endavant gràcies al seu suport el New Deal, la reforma keynesiana de l’economia que va permetre salvar-la de la crisi en la qual l’havia col·locat el capitalisme més liberal. De fet, fins i tot el Partit Comunista, que en aquell moment era una organització força rellevant, va donar-hi suport renunciant a molts dels seus principis.

Tanmateix, passada la Segona Guerra Mundial van ser els mateixos demòcrates instaurats al poder els iniciadors de la “cacera de bruixes” que va perseguir i desarticular el poderós moviment sindicalista i d’esquerres nord-americà fins al punt de fer-ne un moviment marginal condemnat a l’ostracisme. L’esquerra tampoc vol oblidar el paper dels demòcrates com a primers responsables de la brutal guerra imperialista del Vietnam. Tampoc resulta tranquil·litzador veure com Obama s’ha rodejat d’antics col·laboradors de l’Administració Clinton. Un darrer govern demòcrata que es va caracteritzar per continuar les polítiques neoliberals iniciades pels republicans Reagan i Bush pare.

Optimisme contingut
Per tant, entre els sectors més compromesos de la societat nord-americana regna una situació d’optimisme autocontingut. Així, Howard Zinn, historiador socialista i una de les figures més prestigioses de la intel·lectualitat dels Estats Units, no dubta en qualificar l’elecció d’Obama “d’històrica” i creu que “essent el primer president afroamericà a la Casa Blanca, escollit per una ciutadania entusiasta que espera una jugada decisiva cap a la pau i la justícia social, representa la possibilitat d’un canvi important”. Tanmateix, Zinn es mostra molt crític amb les propostes socials llançades fins ara pel candidat així com per la seva voluntat de seguir i augmentar la missió imperialista a l’Afganistan. Unes crítiques cap a la possible política exterior del nou president que també han expressat amb gran vehemència figures de gran pes intel·lectual com el lingüista Noam Chomsky o el sociòleg i economista Immanuel Wallerstein.

Amèrica Llatina Posa certes esperances en Barack Obama

També a l’exterior, al sud dels Estats Units, a l’Amèrica Llatina, l’elecció d’Obama ha tingut un important impacte entre els governs i moviments progressistes de la zona. Així, a Colòmbia, els moviments sindicals i democràtics respiren lleugerament en veure la presència d’un demòcrata a la Casa Blanca. En aquest sentit la la negativa dels demòcrates de ratificar el tractat de lliure comerç entre els dos països l’any passat mentre seguissin els assassinats massius de sindicalistes a mans de paramilitars pròxims al govern dretà d’Uribe va significar un autèntic baló d’oxigen. Per tant, esperen que amb Obama la seva crítica situació pugui millorar, per poc que sigui.
Per la seva banda, els governs de Cuba i Veneçuela ja han mostrat una tímida admiració cap al nou president, ni que sigui pels seus orígens humils, i li han demanat obertament un diàleg directe, sempre que sigui amb “igualtat de condicions i sobre la base del respecte mutu”. La percepció general d’Obama a l’Amèrica Llatina, l’històricament tràgic “pati del darrere” dels Estats Units, és per tant positiva. Tanmateix molts dels seus conciutadans no obliden que per ironies de la geopolítica ha estat durant els anys de Bush quan han aflorat més governs progressistes a la regió. No ha estat pas casual que mentre les forces imperialistes guerrejaven als deserts de l’antiga Babilònia i al llunyà Afganistan; Veneçuela, el Brasil, l’Equador, l’Uruguai, Nicaragua o Bolívia han desenvolupat governs i processos polítics amb major o menor sintonia amb els interessos de la majoria de la seva població.