Les eleccions del pròxim 25 de gener seran decisives per a tot el sud d’Europa. Com assenyala el sociòleg Isidoro López, afirmar que a Europa tenim una única realitat política no significa que no hi hagi diferències entre els països. A través dels pactes d’estabilitat, els tractats i l’euro, la UE s’ha constituït sobre la divisió continental del treball. És a dir, la forma material d’Europa es constitueix com un conjunt de situacions diferents estretament vinculades entre si. La situació sociopolítica d’Alemanya no és la mateixa que la de Grècia però són interdependents: si es mou una, l’altra també.
Aquesta perspectiva modifica el tipus d’internacionalisme procedent dels anys 60 i dels moviments d’alliberament nacional en els quals la figura política principal consistia en un moviment voluntari per transformar en pròpia l’opressió dels pobles de la terra. En síntesi, un “em poso a la teva pell”. El nou internacionalisme parteix de la constatació que, mutatis mutandi, la realitat material dels pobles del Mediterrani, que són el cas que ens ocupa, és la mateixa.
Qui forma l’esquerra grega?
El primer problema a resoldre si ens plantegem escriure sobre l’esquerra grega és, òbviament, delimitar que significa “esquerra”. Més concretament, a quins partits ens referim amb aquesta etiqueta. Encara més si tenim en compte que el Moviment Socialista Panhel·lènic (PASOK) ha firmat totes i cada una de les mesures imposades per la Troika en els sues memoràndum. Ens centrarem, doncs, en tres partits que concorren a la immediata cita electoral de diumenge: SYRIZA, KKE i ANTARSIA.
SYRIZA, les sigles del qual signifiquen Coalició d’Esquerra Radical, ja no és curiosament una coalició. Això es deu al fet que la llei electoral grega és una combinació entre el sistema proporcional i el majoritari, i atorga 50 dels 300 diputats al partit que aconsegueixi més vots, independentment del percentatge d’aquests. Una norma que exclou les coalicions, motiu pel qual es va constituir com a partit al 2013. Anteriorment la coalició estava formada pels eurocominustes ecosocialistes de Synaspismós, els eurocomunistes verds d’AKOA, els trotskistes de Kokkino, DEA i APO, i els maoïstes de KOE, així com altres grups que se situaven des del patriotisme social al liberalisme radical.
Totes les enquestes vaticinen una victòria electoral de SYRIZA el diumenge. Algunes fins i tot pronostiquen una majoria absoluta del partit. De fet, seria l’única manera de garantir un govern estable presidit per Alexis Tsipras, que no compta en principi amb la possibilitat de pactar amb cap altre partit. Queda especialment descartada la possibilitat de pactar amb el KKE, tal i com explicarem a continuació.
La principal novetat aportada per SYRIZA al panorama de l’esquerra europea és la proposta d’impagament del deute sense que Grècia surti de l’euro, tal i com han argumentat alguns economistes com Yannis Varoufakis o Miren Etxezarreta, que sostenen que els costos socials d’una sortida de l’euro serien, a dia d’avui, més grans que els beneficis que aportaria.
Com assenyala Etxezarreta, el principal avantatge de sortir de l’euro és que els estats recuperarien la capacitat de devaluació i, per tant, podrien vendre més barat a l’exterior. Però vendre més barat no significa automàticament vendre més, ja que això depèn de la demanda, que és imprevisible. Per altra banda, cal no oblidar que una devaluació suposa un encariment de les importacions, que en el cas de Grècia tenen més pes que les exportacions. Per tant, l’augment de preus que suposaria la devaluació, perjudicaria la balança externa, ja que la demanda de productes importats (petroli, matèries primeres i tecnologia) és difícil de disminuir.
Fent un repàs als diferents partits de l’esquerra grega, les veus més crítiques assenyalen que Syriza ha rebaixat molt el to del seu discurs des del 2012, per por a quedar-se una altra vegada sense governar, una qüestió abordada en més profunditat en aquest article.
El KKE no pactarà amb SYRIZA
Per altra banda, el Partit Comunista de Grècia (KKE) acaba de fer 96 anys. Va ser, juntament amb el PCI, un dels partits comunistes més forts de l’Europa Occidental durant la Guerra Freda, i el seu discurs gairebé no ha canviat en les darreres dècades, mantenint una retòrica marxista-leninista clàssica amb reminiscències soviètiques. Van ser la principal organització de la resistència partisana contra l’ocupació nazi-feixista durant la Segona Guerra Mundial i la posterior guerra civil. També va jugar un paper fonamental en l’oposició a la junta militar dels anys 70 i va ser la base de les organitzacions sindicals del proletariat fordista.
El KKE és un partit profundament conservador en relació a les llibertats individuals. Es posiciona en contra d’una llei de parelles de fet perquè, com va afirmar un dels seus portaveus en una entrevista al diari Efsyn aquesta mateixa setmana, la llei “obriria les portes de l’adopció a parelles homosexuals, i la família és la unió d’un home i una dona amb l’objectiu de protegir els nens”. Es tracta també d’un partit d’ordre. Durant les mobilitzacions populars, les seves joventuts acostumen a formar un cordó de seguretat de militants amb cascos i pals per protegir el Parlament del que consideren “provocacions dels anarcofeixistes i altres agents de la burgesia contra el moviment obrer i popular”.
El Partit Comunista descarta qualsevol possibilitat de pacte d’investidura o de govern amb SYRIZA, a qui considera un agent al servei de la Unió Europea. El primer punt del programa del KKE és la sortida de l’euro, la UE i l’OTAN. És molt habitual que el partit parli d’altres partits en termes grandiloqüents i despectius. Per exemple, ha qualificat Podemos de “gestor del capitalisme” o ha acusat Izquierda Unida de tenir una “política burgesa i oportunista orientada a donar suport a una UE imperialista”.
El secretari del Comitè Central del KKE és Dimitris Koutsoubas i afirma que la proposta de renegociar el deute feta per SYRIZA no és necessària perquè “Grècia té una grna mà d’obra qualificada i un gran potencial científic, així com rics recursos energètics sense explotar, recursos minerals i possibilitats productives en general. Possibilitats que romanen ‘empresonades’ en la ruta actual del desenvolupament del benefici i dels seus compromisos amb la UE, com per exemple les quotes de producció nacional a la carn, la llet o el sucre. Al mateix temps, la Grècia del poder popular pot beneficiar-se de les contradiccions dels poderosos centres imperialistes a la regió per firmar acords internacionals de benefici mutu, com per exemple en la importació i extracció de petroli”.
Davant la possibilitat de no aconseguir la majoria absoluta, SYRIZA ha interpel·lat públicament i en repetides ocasions al KKE, preguntant si prefereix un govern com l’actual, format per ND i PASOK, i si per evitar-lo està disposat a donar-li suport parlamentari. La resposta ha estat tan previsible com rotunda: “Syriza és un agent al servei de la Unió Europea i mai li donarem suport”.
ANTARSIA, força lluny d’entrar al Parlament
La tercera opció electoral és ANTARSIA, la Cooperació Anticapitalista d’Esquerra Revolucionària. A diferència de l’Esquerra Anticapitalista de l’estat espanyol, integrada a Podemos, a Grècia no es troba dins de SYRIZA. ANTARSIA és una força extraparlamentària molt activa en les mobilitzacions socials. Tot i que no han confluït i no és previsible que ho facin, a diferència del KKE no es dirigeix a SYRIZA com a adversari ideològic ni com a enemic de classe. Les enquestes no preveuen que aquest diumenge superi l’1.5% dels vots aconseguit al 2012, per la qual cosa continuaria sense obtenir representació parlamentària.
Els principals punts del seu programa són rescindir immediatament el contracte de préstec així com totes les mesures relacionades amb el memorandum de la Troika. Per altra banda, demanen el no reconeixement del deute i la suspensió de pagaments, així com trencar amb el sistema, l’euro i la Unió Europea, nacionalitzar els bancs i les empreses sense compensació sota control obrer. Per últim, exigeixen un increment immediat de salaris i pensions, i la prohibició dels acomiadaments.
La probable victòria de SYRIZA obre molts dubtes però també, innegablement, moltes oportunitats. L’exemple dels governs llatinoamericans, no exempts de contradiccions, errors i insuficiències, ha de ser tingut en compte. L’esquerra europea té la possibilitat de construir un escenari diferent per primera vegada en dècades, però una cosa està clara: cap govern podrà enfrontar-se sol a l’Europa dels mercaders. La principal batalla seguirà estant a les places, els carrers, les xarxes i els barris.