L’onze de setembre significa el tret de sortida del nou curs polític. Aquest estarà marcat, amb quasi tota seguretat, per una ja anunciada “tardor calenta” amb retallades socials i nacionals, i unes eleccions estatals que amb tota probabilitat acabaran de radicalitzar la deriva regressiva dels darrers temps. En aquest context, l’esquerra independentista obre curs amb diversos reptes a l’horitzó, tant de caire organitzatiu com de caire polític. L’ACCENT analitzem quins seran els principals eixos de treball i de debat del moviment independentista i en quin context està previst que es desenvolupin.
La CUP
Els bons resultats de les diverses CUP a les eleccions municipals de maig de 2011 han donat pas al repte de demostrar que la seva gestió permet desenvolupar polítiques transformadores i no perverteix l’esperit del projecte. D’aquí a uns mesos, moviments socials i mitjans de comunicació posaran la lupa damunt la gestió de les alcaldies cupaires per valorar-ne els resultats. D’aquest examen la CUP en pot sortir reforçada, si sap fer valdre els seus rèdit, o debilitada si transmet la imatge d’haver-se acomodat a una realitat inamovible.
D’altra banda, aquest nou curs polític portarà l’obertura, de nou, del debat estratègic al sí de la CUP, tal i com ja s’ha deixat entreveure en diversos articles d’opinió d’alguns dels seus militants. Aquest debat, que abraça més aspectes que no les properes eleccions autonòmiques, determinarà de forma força important la configuració futura del moviment.
Com assumir i potenciar el creixement de l’organització sense abandonar els principis d’horitzontalitat, participació i no integració al sistema es presenta com un repte al qual no és suficient donar-li una resposta ètica sinó que cal abordar aspectes com els diversos nivells de presa de decisions, els mecanismes de control i participació, i també la coordinació de la CUP amb la resta del moviment independentista.
D’aquest darrer aspecte en depenen altres com el model d’articulació territorial del moviment o el lligam entre treball institucional i mobilització social en un context de creixent conflictivitat.
Aquests són els aspectes que es dilucidaran els propers mesos, tot i que probablement l’atenció mediàtica estigui centrada en la concurrència o no de la CUP a les eleccions autonòmiques de la CAC el 2014, un aspecte que dependrà de com prèviament s’hagin resolt la resta de debats.
“El debat sobre presentar-se a les eleccions autonòmiques de la CAC estarà supeditat a la resolució en un sentit o altre de debats previs interns”
La nova organització de joves
Aquest proper curs polític és el que, a priori, ha de donar llum a la nova organització de joves de l’esquerra independentista fruit de la confluència entre Maulets i la CAJEI. Almenys aquestes són les previsions fetes pels responsables del procés, a risc que l’allargament del mateix acabi desgastant les organitzacions, com passa sempre que una organització, sigui de la índole que sigui, es replega a treballar només temes interns.
La nova organització naixent tindrà davant seu el repte de gestionar un volum de militància considerable, el procés expansiu que provoca la il·lusió inicial d’un projecte d’aquestes característiques i fer-ho en un context socioeconòmic en que allò que advertia el discurs juvenil de l’esquerra independentista, la precarització del jovent, s’ha convertit en una realitat palpable fins i tot pel més incrèdul.
“Segons el previst, a finals d’aquest curs ha de finalitzar el procés de confluència entre Maulets i la CAJEI”
La xarxa de casals
El passat mes de març es celebrà a Sabadell una trobada de casals populars dels Països Catalans per debatre sobre la necessitat de coordinació i projecció pública d’unes entitats que, tot i aplegar més d’un centenar de locals arreu de la nació i reunir milers de socis, en els darrers temps havien quedat una mica eclipsades del panorama independentista pels bons resultats electorals de la CUP.
En els darrers mesos han obert les seves portes nous casals, com el Tio Cuc d’Alacant o la Teixidora d’Igualada, mentre que altres, com La Cruïlla a l’Eixample barceloní estan a punt de fer-ho. I paral·lelament, alguns dels casals més consolidats, com el de Reus, han inaugurat seus socials de proporcions inimaginables uns quants anys enrere.
Aquest curs la segona trobada de casals es celebrarà a Vilanova i la Geltrú, en el marc de la commemoració del centenari del Congrés d’Ateneus Obrers. El resultat d’aquesta segona trobada, condicionat pel compliment dels objectius sorgits a la trobada de Sabadell, serà el que determinarà de ben segur si la coordinació tira endavant o si es queda en un nou intent fallit.
“La segona trobada de casals es celebrarà a Vilanova i la Geltrú amb la voluntat d’establir definitivament una coordinació”
La defensa de la llengua
La sentència del TSJC contra la immersió lingüística ha disparat directament contra la columna vertebral de la identitat nacional. Els atacs contra el català als altres territoris dels Països Catalans eren vistos fins ara amb indiferència i amb un cert sentiment d’inevitabilitat per molts sectors polítics i socials catalunyesos. La sentència ha dinamitat, però, el sentiment de seguretat vers la identitat nacional que facilitava el model lingüístic de les escoles de la CAC.
Amb la sentència del Constitucional de l’estiu passat i la del Suprem d’aquest Nadal, l’estratègia anticatalanista ja havia ensenyat la poteta. L’allau de retallades socials provocades per l’ofensiva neoliberal havia, però, situat el focus d’atenció sobre un altre tema.
D’altra banda, l’impuls favorable de l’administració autonòmca a la immersió lingüística i l’ampli consens social entorn el model d’escola, havien suposat una desmobilització quasi total del teixit associatiu en defensa de la llengua a l’ensenyament. Només les iniciatives d’aprenentatge de la llengua pels nouvinguts i algunes campanyes esporàdiques pel català a les universitats havien mantingut la flama reivindicativa. En canvi, a les Illes però sobretot al País Valencià i a la Catalunya Nord, aquest teixit associatiu ha assumit molt sovint el paper d’eix central del moviment nacional i ha continuat organitzant centenars i milers de docents i pares d’alumnes.
Ara, però sobretot en la passada sentència del Tribunal Suprem, l’esquerra independentista ha actuat amb rapidesa a articular respostes de rebuig. Concentracions i mocions als ajuntaments, així com crides a la desobediència, però sense poder o saber articular cap alternativa. Davant l’impàs, ha estat la societat civil oficial la que, amb una arrancada molt tèbia, articulà una primera resposta constituïnt Somescola.cat. Nascuda just després de la sentència del passat Nadal, aquesta entitat fou concebuda com una superestructura gestionada en gran part a través d’Òmnium Cultural i que anés recollint adhesions de la societat civil. Amb la sentència d’aquest setembre les adhesions s’han disparat i caldrà veure si aquesta plataforma es territorialitza i adopta formes participatives o bé si opta per a continuar essent una estructura d’agitació i mobilització nacional.
El ple suport i el treball participatiu de les organitzacions de l’esquerra independentista al País Valencia i les Illes en les organitzacions en defensa de l’ensenyament en català, ha contrastat fins ara amb la manca d’iniciativa al Principat, determinada per la desmobilització general en aquesta matèria. Cert és que a nivell local hi ha hagut una ingent quantitat d’actes de defensa lingüística, des de l’organització de cursos de català fins a accions de normalització i denúncia. I que multitud d’actes del Correllengua han estat sostinguts pel teixit de l’EI, tot i el caràcter cerimonial que ha adquirit sovint aquesta mobilització.
Els escenaris que s’obren davant aquesta ofensiva anticatalana són múltiples. Des d’una confiança en poder doblegar les polítiques més regressives del PP al País Valencià mitjançant la mobilització social a l’esperança d’alguns tacticistes que els resultats de les eleccions estatals de novembre i un pacte CiU-PP portin Rajoy a ordenar un alto-el-foc dels moviments contra el català, passant pels qui desitgen actes de desobediència massiva que accelerin el conflicte amb l’estat. Passi el que passi, però, obligarà l’esquerra independentista catalunyesa a moure fitxa en una o altra direcció, obligant-la a treballar estratègies de lluita per la llengua com ja fa en altres territoris.
“L’esquerra independentista de la CAC estarà obligada a posar-se al nivell de la dels altres territoris en estratègies de lluita per la llengua”
La conflictivitat social
Setmana rere setmana, sembla més evident que la crisi no ha tocat fons i que l’ofensiva contra els drets socials va a per totes. La resposta social, simbolitzada per l’anomenat moviment dels indignats, també està essent creixent, i ja són diverses les iniciatives que han anat més enllà del moviment reactiu o testimonial per passar a bastir alternatives territorialitzades de lluita.
Si bé és cert que l’esclat d’indignació social era previst per l’esquerra independentista, i aquesta es va sumar a empènyer la indignació, també ho és que això ha generat no poques contradiccions respecte els principis ideològics de l’esquerra independentista. Contradiccions donades pel tractament de la qüestió nacional, sí, però també per certes tendències com l’enfocament individualista i volgudament apolític o allò que algú ha convingut en anomenar el peronisme espanyol, que encaixen poc en la tradició revolucionària del moviment.
La quantitat de fronts oberts (retallades sanitàries, tancament d’empreses, reforma de la constitució, desnonaments…) posaran a prova la capacitat de l’esquerra independentista d’empènyer aquests moviments i d’acumular forces en la perspectiva de la unitat popular.
Un dels indicadors, no l’únic, que mostrarà el grau de penetració de l’EI en les lluites socials serà la capacitat de la COS d’esdevenir una eina millorada, creïble per al propi moviment i amb projecció d’esdevenir part important del sindicalisme combatiu.
“Els diversos fronts oberts posaran a prova la capacitat de l’esquerra independentista d’intervenir en lluites socials i d’acumular forces per a la unitat popular”
