L’estafa de la Llei de la dependència

[L’ACCENT 141]

L´1 de gener de 2007 va entrar en vigor una de les lleis “estrelles” del Govern de Rodríguez Zapatero, la Llei de la dependència. Poc menys de dos anys després, pràcticament totes les forces polítiques, sindicals i socials coincideixen en qualificar de fracàs el seu desenvolupament, per la manca de finançament dels drets que la normativa diu regular. Les dades oficials deixen constància d´aquesta realitat.

Les queixes sobre la Llei de dependència arriben des de tots els àmbits socials, i els governs autonòmics i espanyol només han pogut al·legar que estan “desbordats” per les sol·licituds. Però la realitat és que la història de la Llei de dependència era la d´un fracàs anunciat.

Només els grans dependents
Inicialment la Llei va establir que durant l´any 2007 només es donarien les ajudes als anomenats “grans dependents”, aquells que necessiten atenció contínua de terceres persones, per anar ampliant l´aplicació de les lleis a la resta de persones dependents els anys 2008 i 2009.
La realitat és que quasi acabat l´any 2008 ni tan sols la meitat de les persones qualificades de grans dependents gaudeixen de les ajudes determinades a Llei, i la resta de dades de les mateixes administracions no deixen lloc a cap dubte: només ha accedit a alguna ajuda el 7,34% de les persones que ho han sol·licitat, essent la comunitat més afectada el Principat, on més de 30.000 grans dependents no obtenen cap ajuda, a pesar d´estar reconeguts com a tals, i fins i tot la Conselleria principatina de Benestar ha calculat que el 10% dels beneficiaris tindran efectivament el seu dret reconegut quan ja estiguin morts. A més, les dades oficials reflecteixen a dia d´avui que al Principat només 16 persones disposen d´ajuda per servei d´atenció domiciliària, i 8 més d´un assistent personal. Del País Valencià i de les Illes ni tan sols hi ha dades oficials.

Ajudes en qüestió
Un altre dels aspectes polèmics de la Llei ha estat la incompatibilitat de les ajudes de la norma amb prestacions i altres ajudes existents anteriorment, com poden ser les de gran invalidesa de la Seguretat Social o polítiques socials municipals. És el cas, per exemple, de l´actriu Mercè Comes i la seva parella Carles Candel, recollit als mitjans de comunicació. En Carles, amb mig cos immòbil i parla inintel·ligible a causa d´un infart, va rebre una ajuda de dependència, després de múltiples visites i burocràcies, de 0,99 euros.
Alhora, els serveis assistencials dels ajuntaments, on es gestionen aquestes ajudes, es troben col·lapsats i sense els mínims recursos per afrontar els drets reconeguts a la norma.
Aquesta realitat ha donat com a resultat les primeres mobilitzacions. A València la Confederació de Discapacitats Físics ha convocat pel proper 6 de novembre una manifestació que s´iniciarà a dos quarts de 12 del migdia davant de Delegació de Govern a la ciutat, mentre que a Barcelona unes 2.000 persones jubilades es van manifestar l´1 d´octubre pels carrers de Barcelona.

Com es mesura la dependència?
S´estableixen tres graus de dependència:
Grau I
dependència moderada: quan la persona necessita ajuda almenys una vegada al dia o té necessitats d´ajuda intermitent o limitada.
Grau II
dependència severa: quan la persona necessita ajuda dues o tres vegades al dia, però no requereix de la presència permanent d´un cuidador.
Grau III
gran dependència: quan la persona necessita ajuda vàries vegades al dia i necessita la presència indispensable i contínua d´una altra persona.