Amb motiu de la seva visita a Mallorca, en el marc de la campanya d’accions en defensa del raper Josep Miquel Arenas Valtònyc, condemnat per l’Audiència Nacional espanyola a tres anys i mig de presó per les lletres de les seves cançons, conversam amb Juan Manuel Olarieta (Barakaldo, Biscaia, 1955), històric advocat de processats polítics, defensor de Valtònyc i Pablo Hasél i autor de diversos treballs sobre la repressió juridicopolítica al Regne d’Espanya.
Daniel Escribano i Ariadna Suari**
Deia Walter Benjamin que «la tradició dels oprimits en ensenya que l’estat d’excepció en què vivim és la regla». Hom podria afirmar el mateix del règim de la monarquia reinstaurada, tant considerat en si mateix com comparat amb la dictadura franquista?**
En tota evolució hi ha ruptura i continuïtat. Sens dubte, a la Transició hi va haver determinades coses que canviaren, i tothom parla de les coses que canviaren, com ara l’estat de les autonomies (que ara també es vol fer retrocedir), el qual és un dels canvis importants en el sistema polític. Però cal entendre totes dues coses: la ruptura i la continuïtat.
Quina evolució hi ha hagut en l’àmbit repressiu des dels darrers anys del franquisme i el començament del règim de la monarquia reinstaurada?**
Hi ha hagut una evolució en tots els àmbits: judicial, policial, a les presons. Les presons que hi ha ara no són les que hi havia a l’època franquista, perquè, a Espanya, d’ençà de l’origen de la presó (a mitjan segle xix), s’empraven centres religiosos (això prové de la desamortització), situació que es perllonga fins gairebé l’any 1979, quan s’inaugura la primera presó dita de màxima seguretat. És un model de presó diferent. Fins aleshores, el model era d’amuntegament, i els presos polítics convivien amb els comuns. A partir de la reforma penitenciària de 1979 s’imposa un model d’aïllament, per mòduls. És el model alemany (que comença amb Herrera de la Mancha i, després, Alcalá Meco), el model d’aïllament més estricte, perquè consisteix a recloure una persona dins una cel·la les 24 hores del dia. Procedeix de recerques psiquiàtriques endegades per la CIA en els anys quaranta, cinquanta i seixanta, per trencar la personalitat del pres, les quals esdevenen formes de tractament penitenciari. I Espanya imita aquest model. L’estat s’adona que el nombre presos augmentarà. A l’època franquista hi havia entre 6.000 i 8.000 presos; ara n’hi ha 60.000. Amb el model de presó anterior, no es podria controlar una població reclusa tan gran. D’aquí ve la classificació dels presos en graus. Quan les presons s’omplen, treuen la vàlvula d’escapament, passen presos al tercer grau per poder-n’hi ficar d’altres. És la política del pal i la pastanaga. Si els funcionaris consideren que el teu capteniment ha estat correcte, et passen al tercer grau, un règim de semillibertat. A més, s’estableix un control polític: les presons passen a dependre del Ministeri de l’Interior, s’introdueix el règim FIES (fitxer d’interns de seguiment especial), de control i vigilància sobre determinats sectors polítics, que exerceix directament el sotsdirector de Seguretat, el qual controla l’aparell polític dins les presons. A les oficines de les presons hi ha determinats funcionaris que, políticament, són de confiança del govern de torn i fan aquesta tasca política de control i vigilància. De manera que el control de l’estat és com més va més fort, més estricte i rigorós sobre grans poblacions.
I els delictes polítics encara són enjudiciats per un tribunal especial…
L’Audiència Nacional (AN) assumí les competències del Tribunal d’Ordre Públic (manifestacions, propaganda il·legal, associació il·lícita) i les del consells de guerra (la lluita armada), les quals, a l’època franquista, estaven separades. Durant el franquisme, la repressió fonamental no l’exercia el Tribunal d’Ordre Públic, sinó la jurisdicció militar. Tanmateix, arribà un moment que la lluita popular a Espanya atenyé una dimensió tal que els militars no volien exercir la repressió política, entre altres raons, perquè no estaven preparats per a aquest tipus de tasques. Inicialment, l’AN era un tribunal exclusivament polític i, de mica en mica, tot i les protestes de col·lectius d’advocats, les seves competències en lloc de reduir-se, augmentaren, i assumí, per exemple, les extradicions, que són processos polítics que afecten les relacions internacionals, o els afers de narcotràfic, perquè, suposadament, també impliquen grans organitzacions criminals. És a dir, el model antiterrorista es traslladà al narcotràfic. Després, l’AN també assumí competències en matèria de corrupció política. Sempre hem dit que la legislació penal s’ha d’interpretar restrictivament. Tanmateix, sempre s’interpreta extensivament. De manera que l’AN ha estès els seus tentacles, en detriment de les audiències provincials i de la justícia ordinària.
Pel que fa a les condemnes, al començament eren de sis, set o vuit anys. La gent entrava a la presó i en sortia. Avui dia, jo no conec cap sentència a l’AN per sota dels vint anys, llevat de delictes com enaltiment, injúries a la Corona, etc. Antigament, la pena màxima era de trenta anys, però, amb la llibertat condicional, es reduïa a vint. Així que, com a màxim, una persona complia entre disset i vint anys de presó. Ara les penes són de quaranta anys, i s’imposarà la cadena perpètua.
El Decret llei «sobre prevenció del terrorisme» aprovat pel darrer govern de Franco no fou derogat fins a l’any 1979. En un article sobre la reforma política, apuntes que, el gener i febrer de 1977, el segon govern de la monarquia aprovà un «estat d’excepció selectiu».
Presos polítics als Països Catalans des de l’aprovació de la llei d’Amnistia del 1977. Font: DIARI JORNADA
La legislació antiterrorista de 1975, 1976 i 1977 es traslladà a la Constitució, la qual l’elevà al rang màxim, que és l’article 55.2: la suspensió individual de garanties. Els detinguts tenen un seguit de drets, però, si et detenen acusat de terrorisme, t’apliquen la suspensió individual de garanties, que no és individual, perquè sempre s’ha aplicat en massa.
I com ha evolucionat la repressió policial?
La policia ja no és policia judicial. El concepte de policia que investiga a partir de la comissió d’un delicte ja no existeix. La policia investiga tothom, cometi delictes o no, fins i tot abans que en cometi. És per això que hi ha control sobre les xarxes socials, el telèfon, les cartes i les relacions personals. Ara hi ha una policia preventiva, que abans no hi era, perquè era purament repressiva.
Com demostra l’Operació Aranya.
És clar. Per fer una Operació Aranya, cal vigilar prèviament. Això també passa a Catalunya, on s’està demostrant que, abans del referèndum, la policia vigilava i controlava partits legals. Això no és concebible a cap país democràtic.
En un article sobre repressió i canvi polític, destaques que el nombre de morts en accions policials contra manifestacions fou més alt entre 1977 i 1979 (107) que no entre 1970 i 1976 (83). És un dada significativa, perquè indica que, amb la democratització, augmentà el nombre de morts en manifestacions, la qual cosa desmenteix el suat tòpic que la transició fou un procés pacífic i consensuat.
La Transició no fou pacífica, ni molt manco. Jo vaig comptabilitzar els morts per accions repressives de la policia entre 1975-76 i 1985-86, i me’n sortiren 560-570, és a dir, una mitjana de seixanta morts per any i cinc, per mes. En aquella època hi havia moltes manifestacions i no hi havia prou policia per controlar-les i reprimir-les. Els agents que enviaven a les manifestacions no eren antiavalots especialitzats a reprimir manifestacions, sinó policies que treien de la comissaria i que no sabien què havien de fer. La repressió era esfereïdora, t’atupaven amb les culates de les escopetes, com es veu a les fotografies. L’estat no tenia un dispositiu repressiu com el que té avui per controlar multituds. Però un país que pretén esser democràtic no pot endegar una política d’aquestes característiques. Ningú no m’ha sabut explicar mai què fa la policia en una manifestació. Hi ha països europeus, com ara Bèlgica, on la policia no va a les manifestacions. Per què una persona que exerceix un dret constitucional a manifestar-se ha d’estar sotmesa a vigilància i control? No té gens de lògica ni de sentit. El grau de conflictivitat de les manifestacions hauria disminuït, si no hi hagués anat la policia. Per què? Perquè el problema no el creen els manifestants, sinó la policia. I això és el que ningú no vol reconèixer.
També has exercit a Alemanya. El juliol de 1975, en el marc del procés contra Ulrike Meinhof, Andreas Baader, Gudrun Ensslin i Jan-Carl Raspe, el diputat de la CDU al Bundestag Carl Otto Lenz declarà que s’havia establert un «dret especial» contra un «petit grup» de devers dues dotzenes d’advocats, acusats de «donar suport a una activitat revolucionària». A Espanya, l’agost del mateix any, el darrer govern de Franco aprovà un decret llei «sobre prevenció del terrorisme» amb mesures excepcionals contra qualsevol grup opositor, la vigència del qual es perllongà parcialment fins a l’any 1979. En un article sobre la reforma política espanyola, apuntes que, el gener i febrer de 1977, el segon govern de la monarquia, aprovà, per decret llei, un «estat d’excepció selectiu». Qui ha ensenyat a qui en el terreny repressiu?
Inicialment, en el model de presons, Espanya imità Alemanya, però hi ha altres terrenys en què Espanya ha evolucionat i s’ha desenvolupat més, perquè aquí no hi ha les traves democràtiques que hi ha a França, Alemanya i altres països europeus. La legislació antiterrorista de 1975, 1976 i 1977 es traslladà a la Constitució, que l’assumí i elevà al rang màxim, que és l’article 55.1: la suspensió individual de garanties. Els detinguts tenen un seguit de drets, però, si et detenen acusat de terrorisme, t’apliquen la suspensió individual de garanties, que no és individual, perquè s’ha aplicat sempre en massa. A Espanya, s’ha acabat el problema, però no s’ha desactivat l’AN, la Fiscalia ni la legislació especial, sinó tot el contrari; hi ha una tendència expansiva. Ara Europa mira Espanya.
El judici i condemna a Valtònyc presenta un agreujant especial, perquè la prova de càrrec és una obra de creació artística, forma d’expressió que la Constitució diu que reconeix i garanteix (art. 20.1.b). Crida l’atenció el contrast entre la suposada solidaritat amb Charlie Hebdo o l’escàndol per la condemna imposada a les membres del grup rus de punk Pussy Riot, per un espectacle a la catedral de Moscou, i la normalitat amb què els mitjans de comunicació del Regne assumeixen els atacs que es produeixen aquí contra la llibertat d’expressió o la mera creació artística, si no els atien directament i criminalitzen les persones que exerceixen aquests drets.
En aquest terreny, Espanya no és un país comparable a França, on hi ha una tradició de defensa de les llibertats i els drets, tot i que es troba en retrocés. Aquí no hi ha hagut retrocés, perquè el que hi ha és la continuació de l’anterior. El problema que té Espanya és la manca de cultura democràtica, de respecte als drets i les llibertats, a la música, a la literatura, i és un vertader escàndol que a un al·lot de divuit anys, que fa art —perquè el rap és art—, no se’l promocioni, sinó que se’l persegueixi. I el rap és així; si no és provocador, no és rap. El Diccionario de la Real Academia defineix el rap com una música provocadora. Aleshores, Valtònyc és el raper per excel·lència, perquè ha aconseguit l’efecte que cercava.
Confies en una resolució favorable del Tribunal Constitucional (TC) al recurs d’empara que heu interposat contra la condemna, sobretot després de la recent sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) revocatòria de la condemna, també imposada per l’AN, a Enric Stern i Jaume Roura?
No sé si el TC admetrà el recurs. Si no ho fa, anirem al TEDH. La Fiscalia ha dit que, d’ara en endavant, faria una interpretació del Codi penal no tan extensiva. Però, si la llei no ha canviat, aquesta reinterpretació que volen fer a què és deguda? A les mobilitzacions, les protestes i al fet que la gent, sortosament, no ha callat. I això ha de fer pensar que, si no lluites pels teus drets, no te’ls donarà cap fiscal, cap Constitució ni cap llei.
En quina situació es troba ara el cas de Valtònyc?
Estam pendents que l’AN es pronunciï sobre la petició de suspensió de l’execució de la pena. La Llei orgànica del TC permet de suspendre l’execució de la pena, quan aquesta no és greu i invoques principis constitucionals. Qui primer s’ha de pronunciar és l’AN, però, si tira endavant amb l’execució de la pena, podria entrar en contradicció amb una resolució posterior del TC. Si l’AN decidís que cal executar la pena immediatament, el TC la podria suspendre fins que resolgui el recurs. Ara l’AN traslladarà la nostra petició al fiscal i a la representació de Jorge Campos, perquè diguin el que hagin de dir, i, amb totes aquestes opinions, dictarà una resolució. Però no sabem quant de temps pot passar.
Arran d’una qüestió d’inconstitucionalitat plantejada per l’Audiència Provincial de Barcelona sobre l’apartat segon de l’article 607 del Codi penal, el TC declarà la nul·litat de la inclusió com a delicte de la negació dels delictes de genocidi, al·legant que aquesta negació se situa dins els límits del dret a la llibertat d’expressió. Tanmateix, quan les defenses de les activistes processades per les protestes pacífiques a sengles esglésies de Palma i Girona contra l’avantprojecte de reforma sobre la legislació de l’avortament sol·licitaren als jutjadors respectius que plantejassin una qüestió d’inconstitucionalitat sobre l’article 523 del Codi penal, que tipifica com a delicte la interrupció de cerimònies religioses, aquests s’hi negaren, contraposant la «llibertat religiosa» a la llibertat d’expressió…
Aquest tipus de principis està previst per a minories: religioses, sexuals, nacionals, etc., gent que no es pot protegir per si mateixa. Quina protecció necessita l’Església? És un poder fàctic, un dels terratinents més grans que hi ha a Espanya, té gran quantitat d’empreses i molts de fidels que segueixen els seus dictats. No es pot tractar el minoritari com si fos majoritari, i viceversa. El que hauria de valorar un jutge és l’aspecte politicosocial que té una reivindicació com és el dret a l’avortament, l’enemic més important del qual és l’Església catòlica. De manera que no pot estranyar ningú que les feministes irrompin en una església a protestar. Però aquesta acció no és contra l’Església, sinó contra l’oposició de l’Església a aquest dret.
Però els tribunals ho tenen en compte, això?
No, perquè els tribunals segueixen el criteri de la col·lisió de drets, és a dir: «tu tens dret a manifestar-te, però contra el teu dret n’hi ha un altre». Però el dret fonamental és el de manifestació (les protestes, la llibertat d’expressió, el dret de vaga, etc.). La resta de drets no es poden posar al mateix nivell, sobretot quan els empres per a ficar qualcú a la presó. Un altre exemple: activistes de la PAH ocupen una oficina bancària, no tenen dret a fer el que fan, etc. Tot això és correcte, però per què no hi va la policia, en treu les persones i s’ha acabat? És el que s’havia fet sempre a Espanya. Per què aquesta pruïja a ficar aquestes persones a la presó, a obrir-los un procediment? El fet que t’extralimitis en l’exercici dels teus drets no vol dir que hagis d’anar a la presó, que és el que hom no vol entendre en aquest país, començant pels magistrats del Tribunal Suprem (TS) i del TC. Els límits a la llibertat d’expressió no poden esser punitius; hi ha altres maneres. Si una persona fa una piulada amb una calúmnia contra una altra, hom pot demanar que li tanquin el compte de Twitter o li imposin una multa; se m’acudeixen moltes coses que no siguin la presó. El dret penal no pot esdevenir un límit per als drets fonamentals, llevat que siguin coses molt serioses i greus. Cal valorar, la justícia és això: la balança, l’equilibri. Els jutges no van per aquí; immediatament van a la col·lisió de drets: contraposen a la llibertat d’expressió el dret a l’honor, i de càrrecs públics, com el cap de l’estat, la Corona, els quals se suposa que, pel fet d’esser públics, saben que els cauran totes les crítiques, les que els agraden i les que no els agraden, les que són insultants, això va en el càrrec.
Això ho recull la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).
Sí, el TEDH ha dit que un càrrec públic no pot tenir més protecció que una persona privada. No és el mateix ficar-te amb una persona que amb el batle de Lleida, que ha denunciat Pablo Hasél per haver-lo comparat amb un faraó. Quin sentit té una protecció així d’un batle? Una altra cosa és que et fiquis amb la vida privada d’una persona que és al mateix nivell que tu. Però un càrrec públic és per sobre teu; un policia o un jutge són agents de l’autoritat, són l’estat. L’estat se sobreprotegeix a si mateix, els seus funcionaris, quan, en realitat, les lleis són per a protegir les persones de l’estat, no l’estat de les persones.
Els tribunals tendeixen a protegir les classes dominants, negligint llur situació privilegiada, i menysprear la resta?
És clar, això passa amb el dret de vaga, que és un instrument de pressió dels treballadors sobre la patronal. Per què el dret de vaga és un dret constitucional fonamental dels treballadors? Perquè els treballadors són la part desafavorida davant l’empresari, que té el poder. Aleshores, la llei defensa els treballadors, però, curiosament, la regulació de la vaga a Espanya, per exemple, inclou els piquets com a delicte, «per protegir els treballadors». Això és hipocresia i cinisme; hom no protegeix els treballadors d’altres treballadors (els que formen el piquet), protegeix l’empresari. Així, es coarta el dret de vaga, perquè els piquets de vaga no són res diferent de la vaga, són la vaga mateixa; sempre hi ha hagut piquets a totes les vagues.
A diversos articles, has argumentat la vigència de la Llei 50/1969, de 26 d’abril, «bàsica de la mobilització nacional», la qual autoritzava la militarització, per disposició governativa, dels treballadors de qualsevol sector. Hi ha actualment base jurídica per a militaritzar la producció?
La Llei orgànica d’estats d’excepció, alarma i setge autoritza el govern a intervenir empreses i mobilitzar-ne el personal, en cas d’estat d’alarma (art. 12.2), facultat que també es troba en normatives militars. Són lleis il·legals, per dir-ho d’una manera paradoxal. No es pot admetre, i manco per decret, ni tan sols per decret llei, que un govern vagi a una fàbrica i comenci a atorgar càrrecs militars als treballadors i que, en el moment que facin vaga, com que són membres de l’Exèrcit, cometin un delicte de sedició militar (pitjor encara que el de sedició) i vagin a un consell de guerra (ara en diuen tribunals militars). Això es va aplicar a la Transició, a treballadors de Correus, del metro, a policies municipals.
Veient la dinàmica actual de l’Estat espanyol, consistent a reprimir l’exercici pacífic de drets civils i polítics, ens ve a la memòria la il·luminadora metàfora d’Ulrike Meinhof, escrita poc temps després del cop militar a Grècia de 1967: «A l’Europa occidental, algunes democràcies són castells de cartes. Si se’n vol fer ús, s’ensorren».
Sí, l’estat modern, tal com el coneixem, està patint transformacions importants, una de les quals és aquesta. L’estat capitalista burgès contemporani és incompatible amb la democràcia, amb la llibertat i amb l’exercici dels drets fonamentals. Aquesta és la lliçó, no només a Espanya, que, d’ençà de 1939, no ha estat mai un país democràtic, sinó a tot Europa. Abans es promulgaven constitucions i lleis per a impedir l’acció pública de l’estat contra els particulars; ara és a l’inrevés: s’aprova legislació que afavoreix l’estat contra els drets dels particulars. Això canvia el sentit, no tan sols de les constitucions, sinó de tota la legislació, que ara és per a habilitar la intervenció de la policia i els jutges contra les persones. Per exemple, l’estat d’emergència a França, que sempre ha tingut caràcter restrictiu i només es podia aplicar durant un mes. Ara hi duen gairebé dos anys i mig, d’ençà dels atemptats de París. I això està suposant que, arbitràriament, la policia obligui les persones a canviar de domicili, amb les conseqüències dramàtiques que això comporta.
Et voldríem demanar per l’evolució de la separació de poders, si és que a Espanya n’hi ha hagut mai…
El problema del dret i els principis jurídics és que crea grans mots, grans frases, «separació de poders», «drets humans», que són com clixés, que sovint no s’entén quin sentit tenen. I hi ha vertaderes bubotes, com ara la independència dels jutges o la idea que els jutges estan sotmesos a la llei, la qual cosa no és real, és la llei que està sotmesa als jutges. En realitat, la llei hauria d’estar al nostre servei. Si no hi és, modificau-la. I, si considerau que el referèndum de Catalunya és il·legal, canviau la llei perquè es pugui fer, perquè puguem saber què pensen els catalans, quin futur volen, si volen continuar amb Espanya, i en quines condicions, o si no hi volen continuar. La responsabilitat del que passa a Catalunya és únicament i exclusiva de l’estat i del govern de Madrid, amb la beneitura del respecte a la llei. Això és com el divorci. Quan no hi havia divorci, les parelles cercaven amants fora de la llar, i es creava una situació falsa i fictícia, perquè la manera de mantenir una parella unida no és per la força. I la relació conjugal és lliure o no és res i crearà problemes sempre. Hi ha una manipulació de les lleis, els tribunals, els fiscals, etc. Per exemple, la tortura és prohibida, però es tortura. I no se’n reconeix l’existència. El TEDH ho ha dit diverses vegades: a Espanya es tortura, i l’Estat espanyol ha d’investigar les tortures, i no ho fa. Això també és il·legal. La llei de la memòria històrica, quantes vegades s’ha infringit? Per què no es compleix? Per què algunes lleis es compleixen i d’altres, no?
Un lloc comú de l’argumentari de les autoritats espanyoles i llurs amanuenses és que al Regne d’Espanya no hi ha presos polítics. El ministre de Justícia de Franco Antonio Iturmendi també qualificava Espanya d’«estat de dret» i negava que hi hagués «presos polítics»…
En aquesta mena de coses, tan bon punt grates una mica, arribes al franquisme. Tot això prové del franquisme: «No hi ha presos polítics, el que hi ha és gent que ha infringit la llei». I això és una altra mostra d’hipocresia. Jo en dic la doctrina Al Capone. Tothom sap que Al Capone era un dirigent mafiós, però no el condemnaren mai per això, sinó per un delicte fiscal. Aquí s’inventen un delicte de rebel·lió. Tanmateix, els grans processos polítics i judicials que hi ha hagut a Espanya des del segle xix han estat per rebel·lió. A la Guerra Civil, els rebels acusaren els republicans de rebel·lió i auxili a la rebel·lió. I la imputació era aquesta, perquè el prototip de delicte polític és la rebel·lió. És clar que hi ha presos polítics a Espanya, actuen políticament i l’estat respon políticament.
L’advocat Miguel Castells apunta que, en alguns casos, el plantejament de la defensa a partir d’una estratègia de ruptura reporta resultats més bons per al processat que l’estratègia de connivència. El sobreseïment de la causa a l’AN contra el regidor de Vic Joan Coma, que havia seguit una estratègia de rebuig del tribunal, i el tractament diferent del magistrat del TS Pablo Llarena a Mireia Boya, que hi comparegué amb una estratègia rupturista, i als membres del govern de la Generalitat i la mesa del Parlament, que basaren llurs defensen en estratègies merament «jurídiques», sembla que avalen aquesta tesi…**
No sempre. No pots anar a un judici amb una estratègia preconcebuda de trencar o no. Depèn de molts circumstàncies. A parer meu, no és cert que una estratègia de ruptura reïxi més una altra, i no és clar que arribi més a la població que una estratègia de connivència o de fer el judici, perquè pot interessar que aquest es faci i els acusats expliquin per què feren el que feren. Cal veure-ho en cada cas. Ara: si jo defensàs algun dels acusats catalans, em plantejaria de fer un judici de ruptura. Però això no depèn de l’advocat; depèn, sobretot, de l’acusat. Tanmateix, els missatges que es llancen des de Catalunya són molt curiosos: la repressió actua en nom de la democràcia i els reprimits també parlen en nom de la democràcia. Però el que han de denunciar els independentistes catalans és que aquest estat no és democràtic. Junqueras ha de dir que això és un estat democràtic, quan el tenen a la presó? Qui és Llarena per ficar a la presó un càrrec públic? Qui ha elegit Llarena? Quants vots té? Quants vots té el TS? Cal insistir en el fet que aquest problema no es resoldrà amb un judici, ni molt manco. I això es tornarà contra l’estat.
