El 1947, l’Assemblea de les Nacions Unides, inspirada en la màxima de que les solucions simples són les millors per resoldre problemes complexos, va aprovar la divisió del territori palestí en aquell moment sota mandat britànic en dues entitats nacionals: Palestina i Israel. La postguerra va ser prolífica en solucions senzilles: Corea del Nord i Corea del Sud, Xina i Taiwan, Índia i Pakistan, Iemen del Nord i Iemen del Sud, Somàlia i Somalilàndia, Etiòpia i Eritrea, Xipre turc i Xipre grec … ah, i Alemanya de l’Est i Alemanya Occidental.
El que ha passat després ha estat una font de meravella per als amants dels enigmes irresolubles: els estats àrabs de nova creació no van acceptar la solució, es va produir una guerra, l’expulsió de gairebé un milió de palestins del territori israelià i l’annexió progressiva de terres al seu voltant, fins a la situació actual, en què, després dels acords d’Oslo, la “solució dels dos estats” reafirmada aleshores és impossible d’aconseguir donat que a cap palestí no se li ocorre viure amb una llesca de formatge suís.
Un dels legalment estats més xenòfobs del planeta, que basa el principi de ciutadania en una interpretació híper-restrictiva del ius sanguinis i l’exclusivitat de la pertinença religiosa, ha perfeccionat al llarg de les dècades una versió nativa del sistema d’apartheid sud-africà, tant dins del país com així als territoris palestins ocupats, per evitar que la població no jueva sigui mai numèricament superior a la jueva, és a dir, el que podem anomenar democràcia hutu.
Hereu de la lògica simplista de la guerra freda, el nou president nord-americà ha reafirmat, en la calor de l’alto el foc més recent entre palestins i israelians, la validesa de la “solució dels dos estats” com a única via possible cap a la pau a la regió. Els polítics locals (tots del camp “laic” cada vegada més petit) que creuen en la viabilitat de la “solució”, ara compten amb els dits d’una mà. L’extremisme fonamentalista jueu s’alimenta de l’extremisme fonamentalista islàmic i viceversa. Tots dos són la conseqüència inesperada (i complicada) de la “simple” decisió de dividir el territori en dos, un per als jueus i un per als musulmans. En aquesta espiral descendent i radical, l’eternització del conflicte violent marcat per moments d’alto el foc sembla ser l’única solució possible. No serà d’estranyar, doncs, que “l’única democràcia a l’Orient Mitjà” es converteixi ràpidament en oligarquia o autocràcia quan la població no jueva (musulmana i cristiana) d’Israel esdevingui finalment majoritària.
Ara bé, si els radicals jueus no admeten l’existència d’una Palestina independent i si els radicals islàmics no admeten l’existència d’un estat jueu i cap accepta la viabilitat de la “solució dels dos estats”, la millor alternativa per aquest continu més-del-mateix de set dècades és buscar solucions creatives, tal com va proposar Paul Watzlawick: cal replantejar el problema perquè acabin les velles solucions que no resolen res. De la mateixa manera que Arquímedes tenia la seva eureka al bany, jo tenia la meva en una pastisseria aquest matí. Si el problema és que els israelians no volen Palestina i els palestins no volen Israel, i tampoc cap vol la “solució senzilla” de 1948, per tant, només cal crear un país nou amb un nom nou on tots dos visquin sense molestar la resta del planeta. Si els sud-africans van tenir èxit, per què no tornar-ho a provar? Fins i tot tinc un nom per al país: vaig començar concebent Palestiriel, però em va semblar més divertit el Pastel; al cap i a la fi, ja hi ha un país que va resoldre el conflicte entre gallecs i porteños, inventant la paraula Portugal.
*Manuel João Ramos és professor del Departament d’Antropologia i Investigador del Centro de Estudis Internacionals ISCTE de l’Institut Universitari de Lisboa, Portugal. Les opinions expressades en els seus articles són exclusivament de l’autor.
