El 29 d’octubre Salvador Cardús dedicava el seu article de contraportada a l’Ara a la campanya Independència per canviar-ho tot. Començava referint-se al conseller Vila, que hauria dit que “cal evitar els plantejaments adolescents de l’independentisme”.
Cardús considera que els plantejaments de l‘esmentada campanya tindrien aquest caràcter «adolescent» (innocent, poc meditat), és més, que “ens remetrien a períodes encara més tendres de la nostra vida”. Períodes que sembla que Cardús no ha superat.
Durant molts anys les elits d’aquest país van considerar que l’independentisme com a tal era un plantejament “adolescent”. Ara els toca qualificar d’adolescents aquells que recorden que el partit de Santi Vila juga amb l’ambigüitat i busca un miraculós encaix en les lleis i un suport absurd del govern espanyol a la voluntat popular d’autodeterminació. Per fer-ho cal, però, mentir sobre el contingut de la campanya i dir que “posen en el mateix pla la consulta per la independència amb l’exigència de consultar-ho ‘tot’. És a dir, que afirmen que només estan d’acord amb la primera consulta si, indissociablement, també s’hi enganxen altres objectius que ells posen al mateix nivell de rellevància o encara més amunt”.
Independència per canviar-ho tot vol, com el seu propi nom indica, canviar-ho tot, no consultar-ho tot, i exigeix que les elits que donen de menjar Cardús i tants altres compleixin amb la seva promesa d’un referèndum d’independència. Però Cardús necessita manipular els fets per encobrir el caràcter “adolescent” de l’independentisme que ell mateix pregona: “El que em sembla inacceptable és que es vulgui aprofitar la gran mobilització a favor d’un procés d’autodeterminació política per enganxar-hi tota mena de revolucions”.
Això és d’una extrema candidesa. El desig irreprimible de CiU de sortir d’un camí en què se sent incòmode té a veure amb la seva dependència de la patronal catalana i del propi Estat espanyol. Per tant, si els que volen independència pretenen arribar a port, hauran de passar comptes no només amb Espanya -i probablement la UE- si no també amb Foment del Treball. Això implica transformacions més profundes que un canvi de banderes. Ja que Cardús és afeccionat a les metàfores existencials, aquest seria l’únic enfocament adult possible enfront d’una visió completament naïf segons la qual els representants polítics no voldran ni podran trair la voluntat expressa del poble
Dir que “en un marc democràticament civilitzat i de bon veïnatge, la independència no és cap gest revolucionari, no té conseqüències traumàtiques” és una bonica hipòtesi, però oblida que ni aquí ni a Madrid ni a Brusel·les existeix un “marc democràticament civilitzat i de bon veïnatge” si no un sistema de corrupció generalitzada que inclou un menyspreu absolut de la voluntat popular. Cardús no és idiota i fa molts anys que va depassar l’adolescència. Per tant, és cooperant necessari en l’encobriment d”una traïció que es produeix a la vista de tots cada cop que el govern de la Generalitat suplica als seus homònims espanyols una oferta que els permeti sortir d’un pedreguer pel qual els és impossible circular amb els seus Mercedes. I per dissimular llença pots de fum dient que aquesta “és la manera perfecta de sabotejar el procés abans d’acabar-lo”. Greu acusació de la que Cardús haurà de respondre quan el senyor Vila i tota la colla de botiflers que constitueixen la “comunitat adulta” provin, esperem que sense èxit, d’enredar el poble amb petites victòries atorgades pel govern espanyol que no tenen res a veure amb l’autodeterminació. En aquell moment ens quedarem sols -però no tant com abans, i ben acompanyats- exigint drets democràtics i Cardús romandrà amb la “comunitat adulta” que seguirà, com fa ara, construint discursos infantils per mantenir el poble ben lluny de la maduresa necessària per prendre les regnes del seu futur.