Molt s’ha parlat durant l’any 2009 a València sobre el centenari del Levante UD. Han proliferat nombroses publicacions, llibres, articles, etc. Que han tractat de treure a la llum la història i el perfil sociològic d’aquest emblemàtic i peculiar club de futbol de la ciutat del Túria.
Tot aquest interès que sobtadament ha creat el club degà de la ciutat, ha tractat de destacar les arrels i la idiosincràsia d’un club que les grans sotragades que ha patit al llarg de la seua història han impedit l’adopció d’un perfil identitari clarament definit i marcat.
El 1909 naixien en el context de l’Exposició Regional Valenciana el FC Levante, societat que havia tingut com a precedent, almenys des de 1907, al Cabanyal, equip que jugava a la platja de la Malva-rosa i que estava radicat als Poblats Marítims; i el Gimnàstic CF que originàriament s’ubicava a Campanar, per desplaçar-se posteriorment a la zona de Pont de Fusta.
Aquests dos equips ràpidament assoliren gran importància i junt al València CF es disputaren a la dècada dels 1920 els campionats regionals, trofeus de gran importància pel fet que la lliga estatal no començà a disputar-se fins l’any 1928.
Es desfà la igualada
Però la inicial igualtat entre els clubs de futbol de la ciutat es trencà a la dècada dels 1930. Mentre el València CF ascendia meteòricament amb el suport cada cop més important de les institucions polítiques del cap i casal, el Levante i el Gimnástico poc a poc s’anaven quedant enrere.
Això no fou impediment per tal que el Levante es proclamara campió de la copa de la república l’any 1937, trofeu que encara avui la Federació Espanyola de Futbol no li ha reconegut.
La postguerra començava amb una fet esperançador per als clubs rivals del València CF, la fusió el 1939 del Levante i el Gimnástico, per la qual el primer aportava el nom i el segon l’equipatge. Aquesta fusió prefigurava al Levante UD actual i deixava palesa l’existència de dues ànimes, aquella arrelada als Poblats Marítims i la dels aficionats de la mateixa ciutat. Aquesta fou segons alguns investigadors de la història del club una de les contradiccions més importants que generà la fusió i que s’agreujà amb el nou desplaçament del club a Orriols a la dècada dels setanta.
La fusió no impedí però que la distància entre el València i el Levante es convertira en un abisme amb el pas de les dècades, una distància que no s’escurçà amb l’efímer pas per la primera divisió dels granotes entre els anys 1963 i 1965.
A partir del 1965 i fins el nou ascens l’any 2004 la història del Levante és la d’una decadència gradual amb diversos episodis de crisis institucional i econòmica que estigueren a punt de desembocar en la seua desaparició.
El perfil d’un club resistent
El sentiment d’inferioritat front al tot poderós veí de Mestalla que es desprèn d’aquesta trajectòria, junt a la mentalitat resistent i inassequible a les penalitats que ha desenvolupat amb el pas del temps el seguidor granota, ha conformat molt la identitat del club i l’afició.
No es pot dir ni molt menys que a l’actualitat el Levante UD siga “més que un club”, aquesta característica li correspon al València CF, entitat que gaudeix de tot el suport mediàtic i institucional i que en certa manera, ha construït la seua identitat a partir d’una forma molt concreta i majoritària d’entendre el valencianisme. En aquest sentit doncs, l’únic tret que podem atribuir a l’equip granota és el de no representar el mateix que el club de Mestalla, cosa que li ha permès donar cabuda al seu interior a diferents sensibilitats.
L’aficionat del Levante es caracteritza per ser pessimista i victimista, però també, per ser coneixedor de la diversitat del club i per tant ser-ne relativament respectuós; de l’abandonament institucional que pateix i dels intents dels seus dirigents per acostar-lo a les institucions i mostrar-se’n servils.
El llevantinista no té un perfil sociològic ni ideològic concret, hi ha de tot i per a tots els gustos, però existeix un denominador comú, la consciència de no ser l’equip institucional, de ser un anacronisme que dificulta el pensament únic, però al mateix temps de ser una anomalia resistent que no acaba de ser aixafada mai i sempre renaix quan se la dona per morta. En aquest sentit es pot dir que és més que un club, sinó el millor, almenys el més resistent.
* L’autor és soci del Levante UD