[bar group="860×106"]

L’exèrcit de reserva

socAquest mes d’agost el 15% de les treballadores del Servei Públic d’Ocupació (SOC) han perdut la seva feina. A finals d’any aquest organisme haurà perdut el 45% de la plantilla i, si es confirmen els pitjors pronòstics, la reducció arribarà al 50% amb l’acomiadament del personal interí.

Però la reducció de més d’un 50% en els pressupostos per al SOC no és fruit d’una crisi puntual. El perfil de la nova Directora General del SOC, Esther Sànchez, ex consultora de Baker & McKenzie en temes de deslocalització i acomiadaments, assessorant per exemple l’ERE de Yamaha, i professora d’ESADE n’és una bona mostra. Amb els acomiadaments es culminarà una dinàmica històrica de subcontractació i subvenció – del 80% dels seus serveis, en molts casos- i el SOC quedarà reduït a una mínima estructura de gestió que externalitzarà pràcticament tots els seus serveis a les ETT.

Es confirma, doncs, no solament que les crítiques a la manca de competitivitat de l’organisme no poden vincular-se a la falta de col·laboració público-privada, sinó que aquesta ha servit per justificar l’entrada massiva de les ETT en la gestió entre d’altres, de les polítiques actives d’ocupació. Fins ara no s’ha demostrat que la gestió privada sigui millor que la pública, però el que sí que és quasi segur és que els criteris que s’apliquen en la gestió privada no tenen en compte –ni la mateixa obligació de compliment- els principis d’igualtat, equitat i cohesió social.

Es tracta de la fase final d’un model que propugnaven ja a finals de la segona guerra mundial els fundadors del neoliberalisme a Mont-Pèlerin, hereus del marginalisme que Marx ja havia titllat d’economia vulgar burgesa. La visió del neoliberalisme del mercat laboral, com un mercat on s’intercanvien béns i serveis de manera lliure i individual entre persones on el salari esdevé l’element d’equilibri clau i que entén que l’atur és una acció individual voluntària. Aquesta fal·làcia idíl·lica té a més un mantra igualment enganyós: el mercat regularà.

La desregulació, la flexibilitat, la reducció de les despeses parasitàries en pro de la maximització dels beneficis i l’optimització dels resultats són els passos per a assolir la desigualtat saludable del seu sistema econòmic. L’eliminació de la despesa en un servei públic que reguli l’accés al mercat de treball esdevé un objectiu clar en aquest procés, juntament amb la reinstauració de l’anomenada taxa natural d’atur, l’anomenat exèrcit de reserva d’assalariats. Aquest funciona com una peça més en l’engranatge de control; la deslegitimació del sindicalisme combatiu i la generació de por entre la ciutadania en són les conseqüències i els elements més visibles.

Als Països Catalans, més d’un milió i mig de persones es troben en situació d’atur. En aquest escenari, les 324 persones que han perdut la seva feina a l’agost, o les que ho faran al mes de desembre sense comptar amb el personal interí que sembla que també volen acomiadar, són només un punt en l’execució del seu programa. Mil persones més que formaran part d’aquest exèrcit de reserva d’assalariats. La defensa d’aquests llocs de treball públics pot semblar una futilesa, però com ens recorda Zizek, la veritable utopia és la idea que es pot mantenir un estat del benestar dins del sistema.

*Anaïs Tosas i Fernàndez, membre de l’Assemblea de treballadors i treballadores del SOC @AssembleaSOC


[bar group="860×106"]