Estem malament. Estem pitjor que fa mig any o un any. Res apunta que d’aquí a mig any o un any estiguem millor que ara. I malgrat tot, res explota.
Podem estar mesos sense cobrar un sou o un subsidi, fa mesos que ens tenen atemorits amb acomiadaments massius, la precarietat és norma general per al gruix de la classe treballadora que encara manté un lloc de feina, i sectors històricament mobilitzats com la sanitat i l’educació estan topant amb els límits d’un sistema que ha decidit deixar caure al fons del pou les seves reclamacions de major inversió pública. I malgrat tot, res explota.
L’economia col·lectiva està salvant les misèries personals. Pares que ajuden als avis a pagar les residències privades a l’espera d’una plaça pública que mai arriba, joves que comparteixen pis per poder afrontar un lloguer on poder establir una vida. Reduir despeses en vacances, sortides de cap de setmana o deixar el cotxe al carrer en lloc de la plaça d’aparcament.
Però hi ha qui no té pares o són els pares qui necessiten ajuda, gent que ni té papers ni sap el que són les vacances, les sortides de cap de setmana ni tenir un cotxe. Famílies senceres que viuen rellogades dins una habitació a l’habitació dels convidats, on qui arrenda no té altre remei per arribar a final de mes i qui lloga no té cap altra opció de vida.
En les darreres hores, dues notícies em fan pensar: «Una dona de 98 anys sobreviu la Covid amb el suport d’una assistent les 24 hores al dia en una residència d’Almacelles» i «Els robots faran la meitat de les feines el 2025». Dues notícies aparentment desconnectades però que posen en relleu quin model de societat, mercat laboral i de vida ens espera en un present immediat.
La terra no és plana i estic vacunat; serveixi aquesta entradeta per a posar en relleu que l’emergència del 5G en plena pandèmia no és casual ni fruit de la conspiranoia, sinó un efecte més del que ens està passant. Fa anys que la tecnologia està molt avançada i és capaç de fer la majoria de les tasques de la indústria, ha revolucionat encara més l’agricultura i les telecomunicacions, tot fent possible el teletreball de manera efectiva. El 5G serà la peça clau per poder controlar molts més ginys tecnològics, fer-ho a temps real i en situacions complexes que fins ara no era possible.
Que en el moment en què el nombre més gran de població treballadora estigui confinada, sota una «Queda» horària, atemorida per la por a un virus, sigui la tecnologia la que ens permet fer teletreball; la que ens porti el menjar a casa mitjançant aplicacions mòbil; que les plataformes de distribució ens facin arribar a casa des d’una bombeta a un rentavaixella o un llibre, i que el consum cultural vagi lligat a la subscripció a canals de continguts en lloc de ser tu qui tria l’obra de teatre, concert o pel·lícula a gaudir, el que baixa al bar i es relaciona amb la resta de veïns, qui va a la ferreteria, supermercat o llibreria a mantenir el comerç de barri, ja ens fa pensar que no tenen cap intenció de deixar-nos sortir al carrer a fer res que no sigui anar a fer les feines que els robots i les aplicacions no arribin a fer encara. El comerç i la restauració estan tocats de mort pel capitalisme de plataforma, la indústria pot treballar amb la meitat de plantilla, l’explotació d’aliments es concentra cada cop en menys mans i els serveis públics estan infrafinançats.
Què ens queda? Competir entre nosaltres per veure qui s’ofereix al preu més baix per cuidar durant la pandèmia a l’àvia d’Almacelles i anar a viure a l’habitació dels convidats dels seus fills perquè ells puguin pagar-nos el sou. I malgrat tot, res explota. I res explota perquè qui s’està enriquint sap del cert que malgrat treballar per quatre rals i viure rellogats, aquí ningú s’organitza. Ningú es planta.
