**
Paco Roca**. (Còmic. Ed. Astiberri. 128 pàgines, color, cartoné, 16 €)
La desmesura de les bones paraules i els diversos premis que ha rebut aquesta novel·la gràfica per part de la crítica espanyola potser han despertat un cert recel en vosaltres. No és la primera vegada que cert espanyolisme inconscient es manifesta en aquestes qüestions com ho podria fer amb una victòria de “la roja”. I més si tenim en compte que parlem d’un mitjà d’expressió que, tot i els notables avenços dels últims anys, no compta ara mateix a l’Estat espanyol amb el reconeixement social que té, per exemple, a l’Estat francès. Però, el cert és que Paco Roca, continuador de certa nissaga de comicaires valencians, ha estat capaç de tenir bona acollida de públic i crítica a banda i banda dels Pirineus. Per alguna cosa serà!
L’obra que ens ocupa ara, no obstant, serà més ben entesa a la vessant sud, atès que tracta d’un episodi tan singular com significatiu en la Història del còmic. Parlem de la revista “Tio Vivo”, aventura editorial que van protagonitzar els dibuixants més importants de la llavors omnipotent Bruguera: Carlos Conti, Guillermo Cifré, Josep Escobar, Eugenio Giner i José Peñarroya. Amb la Barcelona de la repressió franquista com a teló de fons, aquesta novel·la gràfica ens fa entrar en contacte amb valors que potser sonaran estranys als lectors dels nostres dies. Els autors dels anomenats tebeos es consideraven senzillament obrers, i és des de la seva consciència de classe que van decidir emprendre una experiència d’autogestió. En aquest sentit, els drets d’autor es reclamaven com a eina d’emancipació front a la tirania de l’editor, i no com a excusa per d’aquests últims per espoliar els ciutadans com ocorre ara. Per suposat, tots ells gaudien d’incloure crítica social en les seves històries i, de fet, algun va arribar a estar a la presó per les seves idees.
De tota manera, s’ha de reconèixer que aquest és més un còmic sentimental que de combat, que mira aquella època difícil amb una certa melangia. Com afirma el mateix Paco Roca, “els tebeos de l’Editorial Bruguera són els que em van fer començar a estimar els còmics i, com molts de la meva generació, de les anteriors i de les posteriors, vaig créixer amb tots els seus personatges; Capitán Trueno, Mortadelo, Zipi y Zape, Anacleto… Des de petit em preguntava què hi havia al darrere, com eren els seus creadors, com treballaven i com era aquella editorial”. Des d’aquesta perspectiva, l’“Hivern del dibuixant” es converteix en un cant a tota aquella generació fet des de l’estima i el respecte a partir d’una extensa documentació. Tot això es tradueix en la que sens dubte és la millor obra de l’autor. La cura que ha tingut amb els personatges, els diàlegs, el ritme i estructura del guió o l’us magistral dels recursos de la narració gràfica, tot es conjumina per endinsar-nos en una lectura apassionant. A sobre, en un acte de justícia poètica, ara podem gaudir-la en català gràcies a l’edició feta per l’editorial basca d’Astiberri. En altres paraules: llegiu-la!
