El passat 30 d’octubre s’estrenava Petit Indi, la sisena pel·lícula del director de cinema de l’Hospitalet de Llobregat Marc Recha.
La història que ens presenta parla de l’Arnau (un fantàstic Marc Soto sobre l’espatlla del qual recau bona part del treball), un noi absolutament incapaç de relacionar-se amb la resta d’éssers humans i que es refugia en un món d’ocells i altres bestioles (cal destacar la capacitat de l’autor de fer-te participar de la seva vida) a qui atribueix el que descobrirà com una idealitzada bondat.
La seva manca de destresa en el tracte humà es veu afavorida per una situació personal ben galdosa: una mare tancada a la presó barcelonina de Wad-Ras, un pare del que no se’n sap -en sabem- res, un germà gran (Eduardo Noriega) que no sap omplir el buit patern perquè no ha aconseguit trobar encara el seu propi lloc, una germana (Eulàlia Ramon) que prova de posar cert ordre en tot plegat i un oncle (Sergi López) que col·labora econòmicament (el seu coneixement del món de les apostes del canòdrom de la Meridiana li reporta importants beneficis) i moralment en el manteniment d’aquesta unitat familiar a la deriva.
Com ja ens té acostumats, en Recha incorpora, a aquest quadre actoral, un darrer personatge que tot ho impregna: el paisatge. És clar que sempre el paisatge, la localització, és un element que participa de qualsevol història que es vulgui explicar, però en el cinema d’en Recha pren un relleu especial; es recrea en la seva observació i el to d’allò que s’explica resulta absolutament condicionat pel paisatge. En aquest cas, l’escenari escollit és, com ja ho havia sigut a Les mans buides, un territori de frontera. Si en aquells ocasió el “plató” va ser Portbou, Portvendres i la Serra de els Alberes, ara ho és el barri barceloní de Vallbona, a mig camí entre Barcelona i Montcada i Reixac, entre el Barcelonès i el Vallès Occidental, amb el llardós Besós com a frontera. La Vallbona refugi de treballadors (d’éssers sense potes ni ales que busquen el paradís), que viuen en grans edificis o en cases d’autoconstrucció, que van treballar a la Damm o participen de xarxes de treball “protoindustrials” com la del muntatge de bolígrafs, i que conreen els darrers horts que les obres del TAV encara no ha esborrat.
Malgrat ser aquesta una pel·lícula que manté els trets originals i identitaris del treball d’en Recha s’hi observen uns canvis que són l’anunci d’uns altres de major envergadura. De fet, no és que hom sigui especialment perspicaç i tingui el do de la predicció sinó que ha estat el mateix Recha qui ha explicat que Petit Indi és una pel·lícula de transició cap a un cinema més comercial (convencional) ja que sembla que està cansat de dirigir-se a un públic “minoritari”. Els dos canvis més significatius que s’hi observen són l’abandonament de la càmera en mà (ara tot està perfectament enquadrat i fins i tot hi apareix algun tràveling) i l’ús més intensiu de la música. Si bé en l’ús de la càmera “quieta” demostra certa destresa i la narració no se’n ressenteix, en la de la música m’ha deixat força sorprès. Una sorpresa que no té a veure amb la seva qualitat sinó amb tractament absolutament equívoc que en fa. Ara bé, aquest fet no entela un treball que, si no és el més reeixit de la seva carrera (L’arbre de les cireres, per exemple, està més ben acabada) es pot comptar entre els millors i que, ja des dels títols de crèdit especialment ocurrents i atractius, et transporta al seu univers.
