L’indult d’Arrimadas

El matí del 10 de juny, la diputada Inés Arrimadas fou entrevistada per Laura Rosel a El matí de Catalunya Ràdio. Entre altres idees força, va deixar caure que mentre a Catalunya una minoria està pendent de l’indult a tretze persones, ningú està pendent d’indultar els pobres empresaris que paguen religiosament els seus impostos. Ben jugat.

Inés Arrimadas representa una opció política d’uns determinats interessos de classe. Ho feia quan, des del Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya, va esdevenir primera força i cap de l’oposició, ho fa ara, des del «Congreso de los Diputados», amb els pocs escons que l’electorat espanyol li ha donat per a no fer res.

Des de la fi del franquisme i fins als nostres dies, l’esquerra independentista ha formulat l’amnistia dels condemnats com a fórmula per a superar el conflicte polític que enfronta els estats espanyol i francès amb el poble treballador català. L’amnistia com a un dels punts de l’Assemblea de Catalunya; l’amnistia per als empresonats pel cas Viola i Bultó; l’amnistia que demanaven els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans; l’amnistia que demanava el comitè de suport amb en Benjamí Ramos o la família Mimbrero; amnistia, la que va demanar Rescat per als presos polítics catalans; amnistia que seguim demanant per als presos de l’1 d’octubre.

I és que l’amnistia i l’indult no són el mateix. No és el mateix que l’estat assumeixi un error i esmeni la plana alliberant una persona presa de la seva condemna, que no pas que un estat acordi la llibertat d’una persona a la qual segueix considerant culpable, però que en virtut d’una mesura de gràcia allibera per tal d’evitar mals majors.

Molts presos de Terra Lliure van ser indultats a mitjans dels anys noranta, quan encara els quedaven pendents anys de presó. La majoria d’ells no va renunciar a res, i avui són al carrer amb la consciència tranquil·la de no haver delatat a ningú ni d’haver renunciat als objectius polítics. Sent així, per què els van alliberar? Per què els van indultar?

A mitjans dels anys noranta l’independentisme era un moviment força desestructurat, dividit i sovint enfrontat entre si. La causa antirepressiva sumada a la denúncia per tortures que molts dels presos havien liderat eren un dels pocs punts d’unió del moviment. Desactivar aquella mínima organització mitjançant un indult va fer que l’independentisme perdés la cola capaç unir els bocins, i arrossegar la divisió fins que una nova formada de joves prengués relleu a finals de la dècada.

D’ençà de l’1 d’octubre, qui porta el pes de la lluita per l’amnistia ha estat –curiosament– una força política hereva de la Transició. Aquella que no va voler sentir a parlar d’amnistia quan l’independentisme revolucionari era a la presó. I, davant d’això, l’independentisme revolucionari sembla posar-s’hi de perfil. La reivindica, però no la pràctica. No l’abandera, no se’n planteja com a eix de lluita, l’amnistia. N’hem sentit declaracions i alguna publicació personal però cap plantejament polític aglutinador.

L’amnistia és un terme polític, però que cal polititzar dia a dia. Un terme que no podem deixar en mans de qui mai l’ha volguda i que, quan els tretze presos mencionats per Arrimadas siguin al carrer, deixaran de reivindicar.

De la mateixa manera que Arrimadas demana que s’indulti els empresaris dels impostos, de la mateixa manera que Arrimadas ja li va bé que la banca hagi estat indultada de retornar els fons amb què va ser rescatada, de la mateixa manera que Arrimadas mai ha posat el crit al cel per l’indult de cap colpista del 23F o dels GAL cal que nosaltres polititzem l’amnistia amb els nostres continguts de classe. Una amnistia que reivindiqui la llibertat dels tretze, però també de Hàsel i els que són a presó per solidaritzar-se amb ell; de cadascun de les tres mil encausades; una amnistia per a totes les persones que han estat multades i condemnades per la Llei mordassa; una amnistia per a qui no pot pagar l’habitatge i el fan fora de casa; una amnistia per a totes les que a falta de pa, papers i treball han hagut de travessar la línia de la legalitat burgesa.

Veureu, llavors, com –curiosament– els que mai van reivindicar l’amnistia per a l’independentisme revolucionari ens acusaran de desvirtuar la lluita dels presos de l’1 d’octubre. Qui us digui això no vol l’amnistia, sinó l’indult dels seus i la desmobilització de la resta.