Poques setmanes abans del final del confinament encara hi ha moltes incerteses sobre la taula; així i tot, resulta evident que al sud d’Europa patirem un cop més les conseqüències de la mala gestió, la precarietat dels serveis públics i d’un sistema dependent del deute i del capital internacional.
Durant aquestes setmanes, les classes populars hem vist una allau d’acomiadaments que empeny molta gent a situacions de precarietat. La resposta dels governs ha deixat molt a desitjar, amb mesures que afavoreixen l’estabilitat d’empreses i propietaris. Amb els serveis socials saturats, un cop més, quedarà en mans dels moviments populars lluitar pels drets de les companyes més vulnerables.
L’onada d’acomiadaments sortits del confinament torna a lligar, una vegada més, l’emergència laboral i habitacional que entenem com a dues cares de la mateixa moneda. L’explotació laboral se suma a un procés de mercantilització de l’habitatge que ha comportat un augment desproporcionat del preu de l’habitatge. A mesura que els beneficis del sector productiu cauen, les empreses i els particulars desplaçaran els excedents de capital al sector immobiliari transformant el model econòmic i generant una dependència d’aquestes rendes. Per a la classe treballadora, això implicarà que les seves cases passaran a ser mercaderies que formen part d’un delicat equilibri financer. Aquest desplaçament de l’extracció capitalista del sector productiu cap al sector reproductiu implicarà una ampliació de la lluita de classes més enllà dels llocs de treball a les llars. En aquest context resultarà fonamental trobar l’encaix entre el sindicalisme laboral i d’habitatge per donar una resposta coherent i unitària a la conjuntura des de les fàbriques, oficines, pobles, barris i blocs.
Una qüestió sembla evident: si volem fer front a aquesta nova onada de precarietat, hem de ser més i hem d’estar organitzades. En aquest sentit, resultarà fonamental articular tot el capital organitzatiu que hem vist arreu dels Països Catalans i dotar-lo de les eines que permetin consolidar-lo en els mesos que vindran. Les xarxes de suport, tot i la diversitat territorial que presenten, seran una eina fonamental de contacte entre els nous sectors afectats i els moviments populars; un espai des d’on estendre la praxi del suport mutu, però també un espai de politització i adquisició de consciència de classe. Encara és d’hora per veure com evolucionaran i el potencial que tindran després del confinament, però creiem que la seva aparició reflecteix les necessitats que s’apuntaven des de fa temps en el moviment per l’habitatge.
El moviment per l’habitatge com a estructura de poder popular
A partir de la lluita per l’habitatge estem construint bases des d’on fer front al sistema, bases per defensar-nos dels atacs que mercadegen amb les nostres vides. La tensió entre l’habitatge com a dret i com a mercaderia es pot palpar en el dia a dia en els desnonaments, amb la pujada de preus dels lloguers o la criminalització de l’okupació com a últim recurs per accedir a l’habitatge. Però, a partir d’aquí, a partir de la defensa de la vida, és d’on partim per construir la vida que mereixem viure.
El moviment per l’habitatge ens ensenya que no podem restar passius davant de l’atac als nostres drets i necessitem organització als barris, però també una estratègia ofensiva. Passar a l’ofensiva contra un gran propietari com és Divarian, per demostrar que no quedaran impunes aquells qui juguen amb les nostres vides, una campanya conjunta com a moviment, evidenciant la força que tenim organitzades. També a través de la construcció de bases de contrapoder, tals com grups de dones, escoletes populars, bars o ateneus que ens permeten crear espais de la classe treballadora des d’on articular el nostre projecte i construir les noves formes de vida més enllà de l’estat. Unes estructures de poder popular que dibuixen la construcció nacional dels Països Catalans conjuntament amb la resta de lluites i moviment popular, ja que el nostre projecte nacional es construeix a través de l’autoorganització de la classe treballadora i no d’unes institucions autonòmiques prefabricades per l’estat Espanyol. I fem avançar el conflicte col·lectiu perquè tenim la capacitat d’originar conflicte, d’organitzar les veïnes, d’agrupar casos per propietaris i imposar la negociació col·lectiva a la propietat.
Així doncs, a través d’organitzar-nos per defensar-nos, hem après a entendre’ns com a col·lectiu, defugint l’individualisme que ens ensenya el sistema i la competitivitat inherent en aquest sistema. Hem après a compartir una ètica política comuna que ens permet marcar les nostres regles, hem après a estimar els nostres barris, pobles i ciutats, i la nostra gent.
En aquest sentit, el 1r Congrés d’Habitatge ens va permetre fer un salt qualitatiu: més de 60 col·lectius que lluiten per l’habitatge van establir un marc d’anàlisi i una proposta programàtica compartida, del qual surt una estratègia a l’ofensiva i una estructura de comissions que doten d’eines comunes el moviment i que faciliten la creació de nous nuclis de lluita arreu del territori, és a dir, que permeten la reproducció del moviment.
Davant del nou context, doncs, hem d’agafar com a exemple el moviment per l’habitatge, que es defineix com una proposta d’organització descentralitzada però amb un objectiu comú; una organització que ha estat capaç d’agrupar perfils diversos al voltant d’un mateix objectiu i en defensa dels drets de la classe treballadora. Hem de restar preparades per entomar els nous atacs del sistema i organitzar la resposta, però no només articular respostes defensives, sinó que, a partir d’aquesta defensa, començar a construir la societat en què volem viure.
Als pròxims mesos caldrà un treball braç a braç amb el sindicalisme laboral, ja que, tal com es va apuntar als primers dies d’aquesta crisi, els acomiadaments d’avui, són els desnonaments de demà.
* Carla Ferrer és militant d’Arran
