[L’ACCENT 145]

Quinze anys deu ser una bona xifra per fer balanç. Això, si més no deuen pensar els sud-africans que, dècada i mitja després de la seva transició, han començat a revisar aquell període. En aquest context no és estrany que el documental de la realitzadora egípcia Jihan El-Tahri, Behind the rainbow, hagi servit com a excusa per encetar un fort debat sobre el procés de negociacions que van dur a la fi del règim de l’apartheid.

Entre 1991 i 1994 es va produir una de les transicions polítiques més complexes del segle XX. En aquests anys no sols es va desmantellar el règim racista que dominava Sud-àfrica i es va aconseguir que la minoria blanca renunciés a més de tres segles de privilegis, sinó que es va fer sense una guerra civil. És el que s’ha anomenat el “miracle Mandela”.

Darrere aquest miracle -el de la nació de l’arc de sant Martí- hi va haver, però, un procés de negociacions dolorós, guerra bruta i un context internacional molt desfavorable per al moviment d’alliberament.

L’apartheid per altres mitjans
El resultat final del procés va ser -a grans trets- la divisió del poder: el polític per als negres i l’econòmic per als blancs. L’estructura econòmica racista es va mantenir intacta -fins al punt que es va legalitzar el robatori de les terres als negres perpetrat el 1912- i l’apartheid legal es va reconvertir en social. És el que el periodista John Pilger anomena “continuar l’apartheid per altres mitjans”. La representació més gràfica d’aquest resultat és, segurament, la plaça Mandela, situada al cor del barri blanc més exclusiu de Johannesburg, on hi ha edificada una immensa estàtua a l’expresident. Potser el poder econòmic li volia agrair així el seu veritable miracle: que la majoria negra no hagués passat, senzillament, per la picota els seus antics opressors i hagués assumit pacientment un canvi social tan gradual.

Tot i que el resultat del procés no fos satisfactori cal matisar les crítiques al Congrés Nacional Africà (ANC). Els anys de la transició sud africana van coincidir amb la caiguda del bloc socialista i la “fi de la història”. Es feia molt difícil llavors pensar en una solució diferent. A més, el moviment d’alliberament mai va guanyar, sinó que hi havia, per dir-ho d’alguna forma, un empat tècnic on el règim de Pretòria necessitava un acord que el tragués de l’aïllament internacional i poder refer l’economia però no estava, ni molt menys, derrotat. També, que l’ANC fos un moviment d’alliberament nacional, amb diferents corrents -algunes podríem anomenar de dretes- va facilitar l’acomodació a la nova situació.

El nou règim
A un català és difícil que li sorprengui un canvi de règim polític sense que canviï gran cosa més -encara que les similituds entre el cas sud-africà i el de l’Estat espanyol acabin aquí- però l’aparent manca de resistència de les bases del moviment sí que es fan més estranyes. L’ANC va passar de tenir un programa socialista a un neoliberal en sols un any sense escindir-se, les formacions més nacionalistes -com el Congrés Pan Africà, que preconitzava l’expulsió dels blancs- es van enfonsar electoralment i social amb la democràcia i fins a dia d’avui l’ANC ha governat amb còmodes majories parlamentàries de dos terços sense que hagi sortit una alternativa a la seva esquerra.

Però aquesta percepció només és aparent. En realitat hi va haver una lluita soterrada que va estar a punt de trencar l’ANC el 1993 i durant els darrers 15 anys Sud-àfrica ha estat un dels països amb més conflictivitat social del món, amb milers de vagues, manifestacions, avalots i protestes cada any, en part organitzats per les mateixes xarxes socials que van resistir contra l’apartheid. Però després, aquesta mateixa gent ha votat massivament un ANC que ha gestionat a la perfecció la tensió racial persistent i que ha combinat les polítiques macroeconòmiques neoliberals amb un discurs i una estètica revolucionàries.

Canvien les regles
Finalment, la ruptura de l’ANC que Mandela va evitar in extremis als 90 ha acabat esclatant aquesta tardor. Però paradoxalment, qui ha marxat no és l’ala esquerra, sinó la dreta. Al seu darrer congrés celebrat a la ciutat de Polokwane ara fa un any, el llavors president del país i del partit Thabo Mbeki -cap visible del sector neoliberal i molt desacreditat- va postular-se per un tercer mandat, contrariant la forta tradició col·lectiva de l’ANC. El seu ex vicepresident -expulsat per un suposat cas de corrupció- Jacob Zuma, es va presentar com alternativa. Tot i les escasses credencials socialistes de Zuma, l’ala esquerra de l’ANC -representada pel Partit Comunista i els sindicats- s’hi va bolcar, aconseguint que fos escollit.

Quan al setembre Mbeki era forçat a dimitir pel seu propi partit, els seus seguidors, també destituïts en massa, van optar per crear un nou partit amb el nom: el Congrés del Poble.

Això, òbviament, reforça les posicions de l’esquerra de l’ANC però s’haurà d’esperar fins el 25 de març, quan se celebrin les properes eleccions -que presumiblement guanyarà Zuma- per saber quina serà la seva política i si el seu eslògan de “fer avançar la revolució” és alguna cosa més que retòrica.

——-

Hauria pogut ser diferent la història?

Encara que la història ficció és probablement un dels exercicis més absurds que hi ha, en el cas sud-àfricà és difícil resistir-s’hi. Durant la transició era evident que Mandela seria el primer president escollit democràticament i que hauria de gestionar els resultats del pacte amb els blancs. Però també ho era que el Madiba -com se’l coneix carinyosament- ja era molt gran i que en poc temps hi hauria un successor que, a més, podria governar amb més llibertat. Thabo Mbeki, educat a Londres, pragmàtic i influenciat per Margaret Thatcher, era el candidat de la direcció a l’exili que havia començat les converses amb Pretòria. Chris Hani, el jove dirigent del Partit Comunista i de la guerrilla de l’ANC -l’Umkhonto we Sizwe-, radical i que s’havia quedat en la clandestinitat, era el preferit de les bases.

Davant el risc d’escissió ambdós renuncien a la successió, però el 10 d’abril de 1993 Hani era assassinat a trets per dos fonamentalistes blancs i Mbeki va veure lliure el camí cap al poder.

Els interrogants sobre el cas mai s’han aclarit. Van ser realment els dos ultradretans els únics responsables de l’assassinat? I si pretenien fer descarrilar el procés de pau, perquè eliminar el representant més radical, i no el més moderat, com acostuma a passar en aquests casos? En un país altament afeccionat a les teories conspiratives hi ha molta gent que ha vist la mà d’Mbeki darrere l’atemptat. De fet, el 2001 Mbeki va destituir varis alts càrrecs del seu govern acusant-los d’intentar provar això mateix, encara que al final, ni un ni els altres van demostrar res.

Però, què hagués passat si Hani hagués estat finalment el successor de Mandela? Hagués pogut iniciar la revolució sud africana? Malauradament, aquesta és una pregunta que mai tindrà resposta.