JA HO DÈIEM Jose Juan Sanchis porta en la lluita antinuclear des de 1989. En l’actualitat és portaveu de la plataforma Tanquem Cofrents, que agrupa als principals grups ecologistes del País Valencià i també és, des de fa uns mesos, coordinador de la CEAN (Coordinadora Estatal Antinuclear). Ara que fa un any i escaig de la catàstrofe de Fukushima parla amb L’ACCENT per analitzar la situació de les centrals nuclears aleshores i actualment.
De quina manera afectà el desastre de Fukushima a la vostra forma de protestar, el discurs, els objectius a aconseguir…?
Pel que fa a les formes, ens ha fet més conscients de la urgència de tancar d’una vegada les centrals nuclears. Alhora, per fer açò cal ser més efectiu i això vol dir que, a més de redoblar els esforços, s’ha d’incidir en una major coordinació de les diferents grups i plataformes antinuclears. Per això crec que s’ha produït una reactivació de la CEAN, que portava molts anys en hibernació. A més a més, volem començar a coordinar-nos a nivell internacional.
Quant al discurs, no ha canviat, però òbviament estem incidint més en els aspectes de seguretat de les centrals i en el risc d’esdeveniments catastròfics. L’objectiu més immediat és evitar la prolongació del període de funcionament de les centrals nuclears, sobretot de les més antigues, i que la pressió popular que ja era majoritàriament antinuclear —però que des de Fukushima, encara ho és més— es traduïsca en decisions polítiques clares de partits i governs que fins ara han sigut més o menys pronuclears.
No obstant això, ens trobem amb noves dificultats. La primera és que l’actual govern estatal és el més pronuclear i el més sensible a les exigències de les empreses elèctriques propietàries de les centrals nuclears que hi ha hagut en dècades; i la segona, que amb la greu crisi que hi ha i les decisions del govern del Partit Popular (que cada divendres obri un nou front de lluita) fa que les persones actives no donen abast, i açò ens resta capacitat de treball.
Hi ha vincles econòmics clars entre els governs i les empreses energètiques?
És clar. No hi ha sols cal veure on acaben els governants quan deixen els seus llocs. Felipe Gonzalez, Elena Salgado, Jose Maria Aznar, i altres polítics, no tan de primera fila, han sigut fitxats com a assessors, amb sous de centenars de milers d’euros a l’any, per empreses elèctriques propietàries de centrals nuclears com ara Endesa o Union Fenosa. Altres vegades ha passat el contrari, que dirigents o tècnics lligats a aquestes empreses passen a exercir funcions en el govern, com Manuel Pizarro, que va passar de president d’Endesa a diputat del PP i estava destinat a un alt càrrec, encara que nova arribar a aconseguir-ho perquè el PP va ser derrotat en les penúltimes eleccions. O Fabricio Hernández, que abans de ser nomenat secretari d’Estat d’Energia a l’últim govern socialista, va treballar com a perit per a Iberdrola i Endesa, propietàries de la central de Garoña, a les quals va elaborar informes que justificaven que ambdues elèctriques reclamaren a l’Estat 950 milions d’euros si efectivament s’arribarà a tancar aquesta instal·lació en 2013.
Durant les setmanes i mesos de protestes després de Fukushima, quins objectius s’aconseguiren?
Crec que el més important es que que s´ha descartat definitivament la possibilitat de construir noves centrals nuclears a l’Estat espanyol, i en general als països amb societats lliures de mercat (sic). Les autoritats han hagut de fer veure que reaccionaven d’alguna manera i les empreses s’han vist obligades a invertir més en mesures de seguretat, que fan encara més cara la construcció de noves centrals fins al punt de fer-les econòmicament inviables.
El mateix es pot dir, parcialment, respecte de la prolongació del funcionament de les centrals velles. S’ha tallat el possible renaixement nuclear que aquesta indústria defensava que s’estava produint, i s’ha produït una reactivació del moviment antinuclear a tot el món.
Seria possible actualment revifar una lluita com aquella? Què roman de tot allò?
Ara que l’energia nuclear ha desaparegut quasi totalment dels mitjans de comunicació (fora del cas de l’Iran, lligat amb la proliferació de bombes atòmiques) es molt difícil. Crec que només si hi ha un altre accident greu, la qual cosa no es pot descartar en absolut es produirà un mobilització com aquella (el prestigiós institut d’investigació Max Plank, acaba de confirmar el que ja els ecologistes portàvem dient des de fa molt temps, que la probabilitat d’un accident nuclear greu, amb fusió del nucli, és d’un cada 10-12 anys).
El que roman és una major coordinació, a tots els nivells, del moviment antinuclear, una incorporació a la lluita de nova gent (sobretot joves) als quals Txernòbil els sonava molt llunyà i ara han pres consciència del perill nuclear i, finalment, un gir contra l’energia nuclear en les opinions públiques d’alguns països importants, com EUA, i, per descomptat, Japó.
