Desconeixem de ciència certa l’origen dels sistemes hidràulics valencians. Malgrat això i els escassos indicis que podrien remuntar a l’època romana, no hi ha cap dubte que la seua gènesi i desenvolupament posterior és una de les herències andalusines més rellevants de la construcció antropogènica del paisatge mediterrani. Gairebé tots els sistemes de reg coneguts parteixen d’una mateixa tradició i són sincrònics en el temps. El cas de la xarxa de reg del tram baix del riu d’Alcoi (o Blanc o Serpis) no n’és cap excepció. Aquest magnífic exemple, que forma una unitat biogeogràfica excepcional i que acull tots els elements possibles del patrimoni hidràulic (séquies, partidors, assuts, trestelladors, etc.), encarna també un dels millors exponents identitaris de l’Horta de Gandia, ja que històricament ha regat una vintena de pobles saforencs.
La singladura a través dels segles no ha estat fàcil. Els plets i les disputes per l’aigua a la Safor han estat constants, com bé posaren de relleu el geògraf Vicente Fontavella o el medievalista Jaume Castillo. Però el veritable colp de gràcia ha estat la decisió de la Comunitat de Regants de substituir el sistema de reg a manta a reg a degoteig en una àrea de 23.000 fanecades. Aquest projecte, que ha hagut de finançar-se amb diversos i quantiosos préstecs i, cal recordar-ho, en el context de manca creixent de rendibilitat de les parcel·les, ha acabat per condemnar el mil·lenari mètode d’irrigació a manta, suspés definitivament el proppassat 31 de desembre de 2018. Encara que es manté un petit aport per a bancals que no han fet encara la instal·lació del goteig, és molt probable que el sistema de reg a manta deixe de ser una part clau del cicle de l’aigua. Com els rius, les xarxes de reg poden considerar-se també una mena d’«éssers vius», i això mateix és el que ara està clarament amenaçat.
El motiu d’aquesta liquidació, a més a més de l’esmentada, també ha estat la necessitat de sufragar el finançament milionari del sistema de reg a degoteig, amb unes quotes que poden augmentar a mesura que s’abandonen més camps.
Les conseqüències de tot plegat, i especialment de la pèrdua històrica del sistema de reg a manta, són ben paleses: empobriment del mosaic d’agropaisatges d’aquest tram del riu d’Alcoi, contaminació progressiva per excés d’agroquímics, descens de la humitat ambiental i major sequera, com assegura Millán Millán en la seua suggestiva teoria sobre els microclimes vinculats als sistemes de reg, etc. A banda d’això, i en clara contradicció amb les asseveracions del president de la Comunitat de Regants, que afirma que hi haurà un manteniment de les infraestructures, el patrimoni hidràulic, com qualsevol altre, pot entrar en decadència irremeiable amb el seu desús i no hi haurà prou amb transformar-lo amb canals de desguàs de les aigües sobreres de pluja.
Al capdavall, el camp valencià es troba novament assetjat per un seguit de mesures neoliberals totalment alienes a la tradició pròpia, per exemple, el pas traumàtic per un mecanisme de renda bancària (el finançament hipotecari per a la instal·lació del reg a degoteig) que, sumat a la crisi estructural i premeditada del sector primari, fa que, ara per ara, siga molt difícil viure, ni tan sols a temps parcial, del producte agrícola de qualitat i de proximitat. L’hegemonia de la verdura o de l’hortalissa «consumidora» d’energia a causa dels distants trasllats i encarida per nombrosos intermediaris és el reflex immediat, a gran escala, del que ocorre en petits espais com l’Horta històrica de Gandia.
){kind=link}