[bar group="860×106"]

L’odissea dels exiliats de l’Stanbrook

Els darrers mesos de la Guerra Civil espanyola marcaren l’inici del camí de l’exili per a centenars de milers de persones. Unes van travessar els Pirineus i moltes d’elles van acabar en camps de concentració construïts per l’Estat francés -com el d’Argelers, al Rosselló-, famosos per les seues males condicions de salubritat; altres es van desplaçar a diversos ports de la costa mediterrània peninsular amb l’esperança de poder embarcar en algun vaixell que els allunyara de la repressió feixista.

El 28 de març de 1939 l’Stanbrook, un vaixell mercant, va salpar del port d’Alacant cap a la ciutat algeriana d’Orà amb 2.638 persones (registrades) a bord que tractaven de fugir de l’ofensiva franquista. Aquesta fou l’última gran evacuació republicana per mar. No costa gens imaginar les situacions dramàtiques que van viure tots aquells que no van poder embarcar, neguitosos davant la imminència de l’arribada de les tropes feixistes.

Stanbrook1

Però, tot i evitar caure en mans de les tropes feixistes, als exiliats d’aquell vaixell encara els esperaven moltes dificultats i penalitats. L’exposició Stanbrook, 1939. L’exili republicà cap al nord d’Àfrica, organitzada per la Universitat de València, recupera la història d’aquella evasió i del destí que van viure moltes d’aquelles persones en camps de concentració d’Algèria, aleshores una colònia francesa. La mostra, instal·lada al Centre Cultural La Nau, s’hi podrà visitar fins al 18 de gener (la data prevista de fi era el 30 de novembre, però ha estat ampliada).

Diaris, documents personals, fotografies… l’exposició aplega i exhibeix material divers que va pertànyer a alguns d’aquells exiliats i que permet posar cara i nom als protagonistes -a desgrat seu- d’aquells fets: Àngels Espí, Antoni Gassó, Josep Castanyer, Vicent Mataix (tots ells valencians). Aquests objectes van acompanyats d’obres d’Antoni Miró sobre l’exili -una de les quals és, per cert, una litografia de l’Stanbrook- i de pàgines del còmic de Paco Roca Los surcos del azar, el qual ressegueix el pas d’aquells exiliats.

Stanbrook0

El fulletó informatiu de l’exposició parla de l’odissea que va viure aquella gent, paraula que no sembla una exageració. En primer lloc, pel propi viatge cap a Argèlia, ja que l’embarcació va estar a punt d’enfonsar-se per l’excés de pes i la flota franquista era una perill ben real: el vaixell va salpar de nit per a evitar ser detectat, i als poc minuts la ciutat i el port d’Alacant van ser bombardejats, com va descriure en un escrit el capità de la nau, Archibald Dickson

En segon lloc, perquè en arribar a costes algerianes les autoritats franceses no van permetre desembarcar el passatge complet en un primer moment, només dones i infants; setmanes després desembarcà la resta, atés el perill d’epidèmies.

I finalment, perquè en trepitjar terra africana foren confinats en camps de concentració per les autoritats franceses. Uns camps situats al desert on imperava una fèrria disciplina militar i on les condicions de vida eren extremadament dures. Amb l’ocupació nazi de l’Estat francés i en el context del règim col·laboracionista de Pétain, molts d’ells van ser utilitzats com a mà d’obra semiesclava en la construcció del transsaharià, una infraestructura la construcció de la qual responia als interessos del Tercer Reich. El projecte quedà paralitzat en 1942.

Stanbrook4

Amb la derrota dels nazis al nord d’Àfrica els camps foren alliberats i n’hi hagué interns que van combatre en la II Guerra Mundial contra les forces de l’Eix; aquest fou el cas del valencià Amado Granell, qui va participar en l’alliberament de París. En acabar la contesa van poder regularitzar la seua situació però, com explica la mostra, mai no van deixar de ser exiliats.


[bar group="860×106"]