Les pantalles de totes les televisions es concentraran del 26 de juliol al 12 d’agost en la ciutat de Londres. Amb la 30a edició dels Jocs Olímpics moderns s’aconseguirà de nou ocupar bona part de la graella amb les actualitzacions diàries dels medallers de pàtries sovint alienes. Les Olimpíades són, al cap i a la fi, el paradigma de les competicions esportives com a entreteniment de masses i exaltació patriòtica. Encara no recuperats del xou de la darrera Eurocopa a Polònia i Ucraïna, amb victòria inclosa de La Roja, la rauxa d’aquest estiu contínua.
No obstant, més enllà de les fites que aconsegueixen uns esportistes convertits en el sentiment nacional dels Estats que representen, aquestes festes de l’esport comporten també una allau de conseqüències als indrets que les allotgen. Les Olimpíades el 1992 a Barcelona o la més recent Copa Amèrica el 2007 a València són exemples a la nostra geografia de com sota l’estela de l’esport s’han desplegat uns esdeveniments a esquenes, i freqüentment en contra, de les classes populars. La remodelació de barris convertida en l’expulsió de residents, els necessaris equipaments i infraestructures transformats en obsolescència en qüestió de dies o la seguretat com a sinònim de desplegament de polítiques repressives i aniquilació de drets civils són els eufemismes més freqüents amb els que es presenten aquestes aventures que als polítics de torn tant agrada lluir en el seu palmarès. De fet, la seva organització és, per sobre de tot, un negoci que mou milers de milions d’euros. A Londres 2012 es repeteix aquesta història.
El Comité Olímpic Internacional (COI), una institució sense ànim de lucre?
El COI, institució presidida durant més de 20 anys pel franquista Juan Antonio Samaranch, és la màxima autoritat del moviment olímpic i el que n’ostenta la propietat en exclusiva. És al que li pertanyen tots els drets d’organització, explotació, retransmissió, registre, representació, reproducció, accés i disseminació sota qualsevol forma i per qualsevol mitjà o mecanisme. El símbol olímpic, la bandera, el lema, l’himne, els emblemes, la flama, les torxes i demés van suposar prop de 2.000 milions d’euros entre el 2001 i el 2004 i un benefici de més de 300 milions d’euros només amb els Jocs Olímpics de Beijing el 2008. Aquesta institució d’aproximadament 300 treballadors i seu a la ciutat suïssa de Lausana té un acord amb el govern suís que l’allibera d’impostos sobre el patrimoni. A més, cal tenir en compte que en el cas de les Olimpíades de Londres 2012, els beneficis que aquestes generin es repartiran en un 20% per l’Associació Olímpica Britànica, un 60% per a la promoció de l’esport en el país amfitrió i un 20% per al COI. Ara bé, en el cas que es generessin pèrdues, aquestes serien assumides únicament pels organismes públics. A més, cal tenir en compte que tots els ingressos que realitzi el COI durant les Olimpíades estan exempts d’impostos, doncs aquests seran assumits per les arques de la ciutat. El COI, com la banca, sempre guanya.
La Olympic Delivery Agency (ODA), un servei públic?
Amb el triomf de la candidatura olímpica londinenca el juliol de 2005 s’establí la creació d’un òrgan públic, la ODA, que garantís l’organització de l’esdeveniment. A aquesta se li concediren una poders excepcionals: capacitat per a dissenyar i implementar plans urbanístics, el desenvolupament de les infraestructures i les instal·lacions esportives necessàries, el control de l’espai publicitari i les llicències dels comerços al voltant dels espais olímpics i, finalment, la competència d’investigar i perseguir la violació de drets relacionats amb la marca olímpica. La ODA es convertí així en l’abolició, inclús formal, de la divisió entre poders legislatiu, executiu i judicial. El pressupost de la ODA, amb un finançament públic del 98,2%, ha estat de gairebé 12.000 milions d’euros. Però per altra banda, s’establí també com a societat privada vinculada al COI la London Organising Committee of the Olympic and Paralympic Games (LOCOG) amb l’objectiu d’organitzar els Jocs amb “el màxim benefici i eficiència”. El seu pressupost ha ascendit a més de 2.500 milions d’euros gràcies a la venda d’entrades, un percentatge dels ingressos del COI i la seva pròpia explotació de la marca olímpica. Per tant, és fàcil adonar-se que els pràcticament 12.000 milions de la ODA provinents de les institucions públiques s’han destinat a preparar l’escenari que, entre altres, ha permès generar els 2.500 milions d’euros de beneficis privats de la LOCOG.
Jocs Olímpics o estat de setge?
L’endemà de conèixer-se la victòria de la candidatura de Londres per als Jocs Olímpics es produïren els atemptats reclamats per al-Qaeda del 7 de juliol de 2005. Amb un balanç de 56 morts, les Olimpíades quedaren estretament vinculades a la por de l’amenaça terrorista. Així, el paradigma de la seguretat iniciat amb el 11S aterra de ple a Londres i s’hi despleguen totes les seves estratègies: militarització de l’espai públic, extensió de la seguretat privada, dissenys arquitectònics i de l’entorn que dificulten la protesta i una profunda confiança en l’ús intensiu de mesures de vigilància. Una tanca electrificada de 16 km que envolta el nou Parc Olímpic i on l’accés a “la zona estèril” està estrictament restringit al personal autoritzat – i en el qual, davant una situació on s’ometin les instruccions de retirar-se’n, hi ha autorització per a l’ús d’armes de foc – , una densa xarxa de circuit tancat de televisió i vehicles aeris sense tripulació que monitoritzen incessablement l’espai públic i la instal·lació en el terrat d’un edifici d’habitatges proper a les instal·lacions olímpiques d’un arsenal de míssils terra-aire són algunes de les mesures necessàries per a la celebració del Jocs Olímpics. A aquestes, s’hi ha de sumar el desplegament de 12.000 policies, 7.000 guardes de seguretat privada provinents del G4S i 17.000 militars destinats a la protecció de les Olimpíades.
La necessitat, la temporalitat o l’amenaça són algunes de les nocions que s’han emprat per a legitimar el conjunt d’extraordinàries excepcions que han donat forma i han fet possible les Olimpíades Londres 2012. El Parc Olímpic, completament aïllat legalment i físicament del seu entorn urbà, és l’espai on l’estat de dret ha estat desplaçat pel poder de l’excepcionalitat. Allà dins, mentre que als ciutadans se’ls aniquilen els seus drets, a unes poques empreses se’ls permet actuar-hi lliurement. I és que al capdavall, Londres 2012 no és més que un exemple de la convergència de les polítiques fiscals, de planificació urbanística, comercials i de seguretat pública que posen al descobert les dinàmiques de la ciutat neoliberal contemporània. En aquest cas, però, darrere el tel de la superació i sacrifici de l’esport. Un cop acabades les retransmissions, la veritable herència que quedarà als londinencs no serà altra que haver conviscut de nou amb aquella excepcionalitat que cada vegada ho és menys doncs, al cap i a la fi, és també la millor garantia per a acomplir les taxes de beneficis privats previstes pels grans capitals.
FOTO: Pancarta de rebuig a la instal·lació dels míssil terra-aire davant l’edifici d’habitatges on s’han instal·lat
