Durant el passat mes de març hem assistit amb estupor al desplegament mediàtic que ha acompanyat la visita dels avaluadors del Comitè Olímpic Internacional a Madrid per tal de valorar la idoneïtat de la candidatura de Madrid com a ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics del 2020.
A tots els mitjans de comunicació s’han exaltat els punts favorables de la candidatura, fent referència al fet que gran part de les infraestructures es troben ja construïdes. En la mateixa línia s’ha destacat la capacitat hotelera i hostalera de la capital espanyola, així com a la suposada predisposició dels habitants de la ciutat cap a l’esdeveniment; una predisposició interpretada a partir d’enquestes tendencioses pel que fa al plantejament de la pregunta. De fet caldria preguntar-se quina seria la resposta si la pregunta es formulara fent referència al cost econòmic i la repercussió que aquest pot tenir a curt termini en la reducció de les despeses socials.
En mig de tot aquest enrenou mediàtic, els punts febles de la candidatura han quedat en un segon plànol i, si s’han exposat, ha segut per ser ràpidament rebatuts pels polítics de tots els colors i els sempre entusiastes periodistes.
Poc s’ha parlat dels dubtes del COI davant d’una candidatura radicada en un estat en el que els darrers anys han segut nombrosos els casos de dopatge en diferents disciplines esportives d’elit com és el cas del ciclisme i l’atletisme, així com l’extensió de les sospites que el judici de l’Operació Puerto ha deixat caure sobre altres esports, fins al moment lliures de sospita, com és el cas del tenis o del futbol.
De fet és curiós el fet que a l’esmentat judici s’estiga jutjant als membres de l’equip mèdic encapçalat pel metge Eufemiano Fuentes i no a cap dels esportistes implicats en la trama, arribant a transcendir el fet que el jutge del cas ha donat l’ordre de mantenir en secret part del llistat dels noms dels esportistes tractats pel doctor Fuentes, qui fins i tot, com s’ha sabut els darrers dies, arribà a emetre una factura pels serveis prestats al Reial Madrid.
Aquesta anomalia, convenientment ocultada o suavitzada pels sempre servils mitjans de comunicació del règim, no ha passat inadvertida a nivell internacional, qüestionant-se la possibilitat de que un estat tan tebi en la lluita contra el dopatge, siga el més adequat per organitzar uns Jocs Olímpics, esdeveniment que teòricament defensa uns valors basats en l’esportivitat i el joc net.
Altre dels punts febles de la candidatura de Madrid en anteriors intents era el de la lluita armada d’ETA i és en aquest punt en el que si s’ha incidit des de l’aparell mediàtic, que ha argumentat la desaparició d’aquest punt feble després de l’alto al foc de l’organització armada basca. Aquesta argumentació però, ha obviat la persistència i increment de la inestabilitat territorial a l’Estat Espanyol, l’estructura del qual es troba obertament qüestionada.
Però si hi ha un punt feble que destaca per sobre de tots, és la intensitat de la crisi econòmica a l’Estat Espanyol, territori en el que es registren unes taxes d’atur que superen el 25% de la població activa i un dèficit públic molt important com a conseqüència de la injecció econòmica que les administracions públiques feren per evitar la caiguda d’importants entitats financeres.
Aquesta crítica situació econòmica es tradueix, cada cop més en una creixent conflictivitat social al carrer, aspecte que genera molts dubtes als membres del comitè avaluador del COI.
I és que resulta difícil d’entendre com un estat que té enormes dificultats per pagar els medicaments, que acomiada professors, metges i infermeres, i que redueix dràsticament la inversió en infraestructures i cultura, puga fer front el cost econòmic d’un esdeveniment d’aquestes característiques.
Des de l’aparell mediàtic no para de repetir-se, com si d’un mantra es tractara, que la major part de la inversió està feta i que l’organització de l’esdeveniment superarà en beneficis el cost de la inversió feta. Arguments tots ells que als Països Catalans hem escoltat nombroses vegades vinculats a esdeveniments ruïnosos com la Copa del Amèrica i el circuit urbà de Fórmula 1 a València, o en projectes futurs com el de Barcelona World.
Si bé és cert que la dimensió i la repercussió dels Jocs Olímpics és molt més gran que la dels esdeveniments nomenats adés, caldria preguntar-se quin impacte real tindria a nivell econòmic i d’ocupació i, si aquest impacte, tindria una repercussió directa en la millora de les condicions de vida de la població.
Per últim, un darrer punt fosc de la candidatura madrilenya que provoca inquietud en alguns membres del COI és la recent aprovació del projecte d’Euro Vegas a la Comunitat Autònoma de Madrid i la incidència que la proximitat d’un macro complex de joc i prostitució pot tenir en la imatge dels Jocs Olímpics i els valors que aquests pretenen difondre.
La resolució del COI es produirà el setembre del 2013, després d’una exhaustiva selecció i avaluació de les diferents candidatures. Val a dir però que les decisions d’aquest organisme sempre han segut opaques. Les pressions i la compra de voluntats han estat habituals en anterior eleccions. Però així i tot la candidatura madrilenya, tot i partir com a una de les favorites arrossega una sèrie de problemes que poden frustrar, un cop més, l’intent de Madrid de convertir-se en ciutat olímpica.
Sembla doncs que aquesta candidatura, des d’un principi ha segut presentada com a una qüestió d’estat, de fet, es forçà a la ciutat de Sevilla a retirar la seua l’any 2003, quan el COE decidí que presentaria una única candidatura per als Jocs del 2012. Des d’aleshores, l’alcaldia de Madrid, el Govern Autònom i el Govern de l’Estat han treballat plegats i han invertiren una quantitat de diners molt important, avantposant el seu somni olímpic a les necessitats de la població.
El que potser hauríem de preguntar-nos és si aquesta idea obsessiva, quasi compulsiva, de les elits polítiques espanyoles de convertir la capital de l’estat en ciutat olímpica coste el que coste, té alguna cosa a veure amb el fet que l’any 1992 es celebraren uns Jocs a Barcelona.
