Malaguanyada autonomia
És ben sabut que des de l’aprovació de la LEC les escoles públiques catalanes enfilen un camí sense retorn cap a un model de gestió privat. L’última mostra d’això la trobem al projecte de decret d’autonomia de centres. Aquesta autonomia -organitzativa, de gestió de personal i gestió econòmica- venuda com a millora per a l’autoorganització dels centres i pal·liativa davant del fracàs escolar, no és res més que un pas endavant en la privatització del sistema educatiu i una ratificació de les desigualtats socials.
Per començar, la gestió del personal -totalment jerarquitzada- es farà sota el poder absolut de les direccions del centre (que esdevindran uns autèntics gestors) i a través de les quals es podrà confeccionar una plantilla a dit i escollida segons el “perfil” desitjat tot incorrent en l’equitat del sistema de nomenaments actual.
Seguidament, l’autonomia organitzativa dicta que els projectes d’innovació pedagògica sol·licitats des de les escoles hauran d’estar adreçats a la millora dels resultats educatius i -això és més sorprenent encara!- serà en funció dels resultats que es distribuiran els recursos. Trobem una escola pública obeint els preceptes de l’empresa privada: més recursos i finançament en funció de la producció i dels resultats. Aquest fet -indefugiblement- provocarà una polarització del sistema públic entre “els centres de referència educativa” (Art 60 2.c) dotats amb més recursos, un professorat seleccionat i un alumnat de classe mitjana, “progre” i “guai” i uns centres “satèl·lits” amb menys recursos humans i materials per a la població potencialment exclosa i marginal.
Com es pot deduir, els plans d’autonomia de centre condueixen a un model d’autofinançament on la competitivitat desigual aprofundirà amb escreix en la fractura social. Com succeeix a l’escola privada, en cas de dèficit econòmic, el decret d’autonomia de centres preveu la possibilitat de demanar préstecs que eludeixin la responsabilitat de l’administració d’oferir un servei públic. Hi haurà una part del pressupost de les escoles que podrà ser emprat en la contractació de serveis privats per atendre alumnat i qui sap si en un futur no llunyà la cerca d’espònsors farà fins i tot modificar el nom de les escoles: CEIP Cacaolat Joan Fuster o IES Nokia L’Alzina, per exemple.
En definitiva, des del Departament d’Educació s’està sistemàticament menyspreant el sistema públic educatiu i esquarterant la seva capacitat d’incidència social. Davant l’intent de privatització de l’escola pública tenim poques opcions: o vèncer o morir.
