Vaig descobrir la poesia de Mario Benedetti al mateix temps que començava a arrossegar-me per aquesta ciutat que tant critiquem per amor, i de la que ja no he pogut separar-me més. Les paraules del Mario eren bona companyia, posaven nom a la virginitat d’uns pensaments tardans que, de ben segur, a més d’un ens han ajudat a créixer.
En aquell temps per mi Benedetti era únicament un poeta que barrejava l’amor amb les idees d’esquerres. Mica en mica, però, vaig anar coneixent el narrador, el dramaturg, el periodista, l’assagista i el crític literari. I és que l’autor uruguaià infectava de poesia tot allò que escrivia.
És així com podem entendre la invasió d’alguns poemes a les seves novel·les Quién de nosotros (1953), La Tregua (1960), Andamios (1996) -per citar alguns exemples-, en els seus llibres de contes Geografías (1984) i en Buzón de tiempo (1999), o en Despistes y franquezas (1990) un llibre on combina l’assaig amb el relat breu, l’aforisme i la poesia. “De los varios géneros en que escribo, éste último [la poesia] es el que más me importa. Tal vez porque creo que es donde me juego más. No sólo en sentido político; en otros sentidos también: en sentido humano o sentimental; y hasta filosófico” així ho explicava Benedetti i així podem entendre el perquè de la seva actuació en la pel·lícula argentina El lado oscuro del corazón (1992) on apareix recitant alguns versos, moment en què els dos amants aprofiten per reconèixer-se.
Manuel Vázquez Montalbán va definir la poesia de Benedetti com a “romanticisme del tercer mil·leni” però penso – com ja s’ha dit alguna vegada – que el terme no seria del tot precís. La seva obra sovint s’allunya del jo poètic i del destí fatal, trets remarcables de la poesia romàntica, per introduir una lírica irònica i de la vida quotidiana. En tot cas res millor que les seves paraules per descriure la seva poesia: “En la poesía puede haber invención, no autoengaño; puede haber influencia, no contagio. Es el género de la sinceridad última, irreversible [… ]. Digamos que es el atestado de la sensibilidad, la historia más recóndita. Sin embargo, no hay veredicto en profundidad sin concurrencia de la poesía. La marginalidad a la que se la somete le otorga una libertad incanjeable, la que no transita por las amplias calzadas, sino por los atajos clandestinos […]. A la novela la llevan en andas. La poesía, en cambio, ha aprendido a valerse por sí misma; a preguntar, aunque nadie le responda; a responder, aunque nadie le pregunte. Más o menos lo que ocurre con los pueblos”.
Si ens centrem en la poesia de Benedetti podem definir quatre períodes clars:
I. El que alguns han anomenat de l’alienació (1948-1960).
II. El segon període abasta de 1960 a 1973. Durant aquest període el poeta adoptà el compromís que el dugué a formar part del Moviment de la poesia col·loquial que apareix en tota llatinoamèrica, i que prengué l’any 1959 (revolució cubana) com una data clau que marcarà i acompanyarà les obres dels seus components. D’aquesta època sorgeix el concepte de poetes comunicants – per la òbvia intencionalitat del contingut, pretenen comunicar, però alhora també pel fet que aprofiten la metàfora de vasos comunicants per interralacionar èpoques, àmbits, actituds i generacions). Lluny dels poetes que es reclouen a casa per escriure a contrallum, Benedetti defensa l’antipoesia, el realisme de les apagades i les pintades del carrer, de les consignes polítiques i els riscos, de l’aquí i ara d’una època que volia mirar les seves vides reals i no les promeses del benestar restringit de la Suïssa Americana. Són d’aquest període els seus llibres més reconeguts Noción de patria (1962-1963), Próximo prójimo (1964-1965), Quemar las naves (1968-1969) o Letras de emergencia (1969-1973) però també les crítiques més ferotges. I és que el poeta pren la decisió de no mantenir més silenci i comunicar-se amb totes les persones i no només amb una classe il·lustrada. Amb un llenguatge pròxim i entenedor, tendre i irònic, critica amb duresa la mediocrititat de la vida burgesa, a la classe política del seu país, als mitjans de comunicació i la situació de l’escriptor d’Amèrica llatina a qui recomana que avanci cap al poble. En defininitiva, dialoga amb el poble tot animant-lo a que prengui una actitud rebel i revolucionària. Amb una definció d’intencions tan clara no és d’estranyar que, igual que passa amb altes escriptors com Galeano, les crítiques de l’aparell de control burgès arribessin. Els arguments són els molt repetits i sempre aplicables a qualsevol creador que prengui una actitud artística compromesa: Acusacions de reduccionisme, demagògia, anecdotisme a la recerca d’una adhesió sentimental del lector, afectisme i ideologització mancada de qualitat literària. Les mateixes raons de sempre de part dels mateixos de sempre, però Mario Benedetti se’n defensava així: “Nuestro arte circustancial, nuestra poesía y nuestro teatro de emergencia […] son de algún modo el precio que hoy pagamos para que mañana nosotros mismos, o quienes nos sigan, podamos quizá sentarnos tranquilos y plenos a escribir obras mayores [….] pero cuando hacemos este arte urgente, acaso transitorio, provisional, no se piense que somos sectarios o esquemáticos, capaces de negar o descartar la significación o el disfrute de aquel otro mayor. Somos sencillamente militantes, y como militantes tenemos nuestras prioridades”.
III. El de l’exili (1973-1985) en què s’estableix a l’Argentina, Perú, Cuba, els Països Catalans i Espanya i ens omple d’esperança (tot i el fracàs), de solidaritat (en la derrota) i de vida quotidiana (que és el que ens ajuda a superar la traumàtica existència).
IV. El de la tornada i la vellesa (1985-2009) on el poeta ens parla de la tornada a la pàtria, dels records i de l’oblit, de la mort i de l’esperança. Coneixem el Benedetti íntim que revisa la seva autobiografia, l’enemic de l’escepticisme contemporani i el postmodernisme que ens deixa sense idees per les que lluitar, l’amant que perd la dona i s’estableix definitivament al seu Montevideo estimat. L’enamorat Benedetti que ens explicava com l’amor comença en una mirada, continua amb el tacte i acaba amb la separació. La separació que tant el va afectar, la data de caducitat de la que sempre ens prevenia. El seu amor era indestriable de la revolució i ens era l’unica salvació possible. L’amor i l’humor subversiu. La politització de l’art i les nostres vides, la tendresa que ens va fer perdre la vergonya de ser homes, la paraula clara afirmant que la nostra pàtria és el desconcert… aquest és l’autèntic llegat de Mario Benedetti. Bé, i també aquest poema que no podem deixar de repetir-nos, fins a l’arribada del dia que per fi poguem cremar les naus:
¿Qué les queda
a los jóvenes?
¿Qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de paciencia y asco?
¿sólo grafitti? ¿rock? ¿escepticismo?
también les queda no decir amén
no dejar que les maten el amor
recuperar el habla y la utopía
ser jóvenes sin prisa y con memoria
situarse en una historia que es la suya
no convertirse en viejos prematuros
¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de rutina y ruina?
¿cocaína? ¿cerveza? ¿barras bravas?
les queda respirar / abrir los ojos
descubrir las raíces del horror
inventar paz así sea a ponchazos
entenderse con la naturaleza
y con la lluvia y los relámpagos
y con el sentimiento y con la muerte
esa loca de atar y desatar
¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de consumo y humo?
¿vértigo? ¿asaltos? ¿discotecas?
también les queda discutir con dios
tanto si existe como si no existe
tender manos que ayudan / abrir puertas
entre el corazón propio y el ajeno /
sobre todo les queda hacer futuro
a pesar de los ruines de pasado
y los sabios granujas del presente
