Mario Benedetti
Manuel Vázquez Montalbán va referir-se al poeta uruguaià com “un portaveu de missatges que tracten d’emancipar”. I el temps no ha fet més que ratificar-ho. La pàtria que fa 88 anys el va veure néixer és la mateixa que fa escassos dies el va veure morir: ha desaparegut una icona de la literatura llatinoamericana i un poeta rebel de dimensions universals.
Benedetti ha deixat una empremta en la història literària del segle XX no només per un llegat de més de vuitanta obres sinó per la seva inesquinçable integritat moral i la seva fidelitat a uns ideals d’esquerres i antiimperialistes.
Les seves conviccions polítiques el van portar a escriure i també a militar en el Frente Amplio fins que el cop d’estat militar el va condemnar a 12 anys de dur exili per l’Argentina, el Perú, Cuba, Catalunya i Espanya. El “desexili” posterior -com ell mateix va anomenar- va ser una experiència que marcà tant la seva vida com la seva obra.
En temps de barbàrie resulta d’obligació moral destacar la dignitat i la qualitat humana i literària de personatges com Mario Benedetti. Aquest poeta popular professava una modèstia poc freqüent només distingible en persones sàvies i entranyables; “Benedetti no se cree Benedetti” sentenciava el seu compatriota Eduardo Galeano.
Militant de la vida i de l’amor, Benedetti diversifica la gamma conceptual de l’amor entre l’erotisme i la solidaritat: la trasllada -despullada d’artificis- de l’àmbit privat a l’esfera pública: “en mi amor hay otras cosas/ por ejemplo los sueños con que muevo la tierra/ la pobre lucha que libré y libramos…”.
En definitiva, Benedetti és d’aquells imprescindibles que deia B. Brecht que ha fet de la paraula una arma carregada de futur, futur que pronostica que s’hauran de Quemar las naves:
El día o la noche en que por fin lleguemos/ habrá que quemar las naves/ pero antes habremos metido en ellas/ nuestra arrogancia masoquista/ nuestros escrúpulos blandengues/ nuestros menosprecios por sutiles que sean/ nuestra capacidad de ser menospreciados/ nuestra falsa modestia y la dulce homilía/ de la autoconmiseración/ y no sólo eso/ también habrá en las naves a quemar/ hipopótamos de wall street/ pingüinos de la otan/ cocodrilos del vaticano/ cisnes de buckingham palace/ murciélagos de el pardo/ y otros materiales inflamables/ el día o la noche en que por fin lleguemos/ habrá sin duda que quemar las naves/ así nadie tendrá riesgo ni tentación de volver/ es bueno que se sepa desde ahora/ que no habrá posibilidad de remar nocturnamente/ hasta otra orilla que no sea la nuestra/ ya que será abolida para siempre/ la libertad de preferir lo injusto/ y en ese solo aspecto/ seremos más sectarios que dios padre/ no obstante como nadie podrá negar/ que aquel mundo arduamente derrotado/ tuvo alguna vez rasgos dignos de mención/ por no decir notables/ habrá de todos modos un museo de nostalgias/ donde se mostrará a las nuevas generaciones/ cómo eran
parís
el whisky
claudia cardinale.
