**
El teu és un dels 10 casos que protagonitzen el conflicte obert entre la PAH de Sabadell i el BBVA. En el teu cas, quan vas comprar el pis i qui et va avalar?**
El vaig comprar al 2005 i els meus pares em van avalar un 15% del preu total, la qual cosa representava una quantitat de 31.890 euros. En aquell moment portava molts anys a l’empresa on treballava i vaig decidir signar l’hipoteca. El banc em va dir que l’aval duraria quatre o cinc anys, i després desapareixeria.
Quina decisió vas prendre quan vas veure que no podies seguir pagant?
Al febrer de 2013, vaig veure que no podia fer front als pagaments i vaig anar a parlar amb el banc i no van oferir-me cap més solució més enllà de pagar. Més tard, em vaig assabentar de l’assitència de la PAH i vaig acudir a la seva assemblea. Em van oferir recolzament i informació. Quan vam repassar la hipoteca, vam veure que l’aval era de per vida. Ho posava al contracte, però no era el que m’havien dit. Si ho hagués sabut no hagués signat, ni els meus pares tampoc.
Però el problema era que havies signat un document on s’estipulava això.
És clar. Abans, anar al banc era com anar al metge: No esperaves que t’enganyessin ni t’estafessin.
Al juliol de 2013, vas presentar la sol·licitud de dació en pagament. Vas rebre resposta?
Cap de concreta. Trucava cada setmana per saber si hi havia novetats i només em deien que no hi havia cap canvi.
Quan vau traçar l’estratègia conjunta amb la resta d’afectats i la PAH?
La vam plantejar aquest passat mes de febrer, quan ens vam ajuntar persones amb casos similars que estaven encallats. Vam decidir ocupar l’oficina del BBVA, ja que si no no t’escolten, va passant el temps. Ja havíem perdut casa nostra, però no podíem consentir que es quedessin la dels avalistes.
En 9 anys has passat de ser una persona hipotecada a ocupar una oficina d’una entitat financera. Com has viscut aquest procés?
A ningú li agrada no poder pagar. Sempre ho havia tingut tot al corrent, però quan no hi ha diners no pots pagar. Sentia una angoixa molt gran i un estat d’impotència i ràbia. Si no t’hi trobes és difícil explicar-ho.
Com era el dia a dia de l’ocupació?
Molt durs. Dormíem sempre amb els focus encesos, amb l’aire acondicionat a tota pastilla… ens han tractat com gossos. Quan ens van tancar no ens deixaven entrar ni menjar ni aigua. El que han fet és de miserables.
Va ser difícil prendre la decisió de marxar després de 17 dies?
Sí, però s’havia de prendre., havíem de tenir em compte la nostra salut.
T’has reunit ja amb l’Ajuntament per tal que el·labori l’informe evaluatori del teu risc d’exclusió social?
Ens hem reunit amb una assistenta social, i és evident que estic en risc d’exclusió social. Tinc 43 anys, no tinc feina, no cobro atur i estic vivint amb els meus pares, que estan jubilats. Després de cobrar l’atur vaig rebre una ajuda de 399€ per menors de 40 anys durant sis mesos, però se m’ha acabat. Tots estem patint, però em sento orgullosa d’explicar el que estic fent i de lluitar per una causa justa i solidària.
