Democràcia i capitalisme feien i fan una parella complicada, la seva relació no és, de cap manera, tan evident i indissoluble com se suposa vulgarment. El «capitalisme democràtic» establert després de 1945 a l’Europa occidental i l’Amèrica del Nord també ha entrat en crisi en els seus països centrals, on, en un termini previsible, es podria establir un capitalisme sense democràcia política.
En la seva llarga història, el capitalisme ha anat de la mà de diverses formes d’estat i govern (ciutats estat, monarquies, estats absoluts, estats corporatius, despotismes…). Només en pocs països capitalistes es va poder establir una república democràtica: els EUA, Suïssa, França. En molts països capitalistes europeus es va imposar, per primera vegada, una república democràtica amb sufragi universal després de la Primera Guerra Mundial. Poques van ser duradores. La història de la democràcia en el capitalisme ha estat, fins als nostres dies, la història d’una ensulsiada. La democràcia es troba en perill, les repúbliques es poden ensorrar, cops d’estat bonapartistes, cops militars, ruptures constitucionals o guerres civils poden menar a formes d’estat i govern autoritàries, dictatorials, del tot compatibles amb el capitalisme.
Històricament, el «capitalisme democràtic» apareix més com l’excepció que no com la regla. Segons els estàndards (europeus) habituals, actualment es considera que, dels 192 estats reconeguts com a sobirans, són devers seixanta els que funcionen com democràcies representatives. En molts d’altres predomina, en el millor dels casos, una «democràcia aparent». En el sistema capitalista mundial, avui dia coexisteixen algunes variants del «capitalisme democràtic» amb moltes varietats d’un capitalisme absolutament «no democràtic».
La República Popular de la Xina ens ofereix un exemple important de capitalisme que s’apanya sense democràcia en sentit occidental, un exemple d’una economia i una societat controlades i tutelades per l’estat, de règim autoritari de partit únic, d’estat policial militar, el qual, tanmateix, només de manera selectiva se serveix de la violència oberta. La forma híbrida del capitalisme privat dirigit i vigilat per l’estat va de bracet amb una forma d’estat i de govern no democràtica, la qual restringeix tota la vida política d’aquest país gegant al marc d’un partit monopolista d’estat.
La «crítica de la política» de Marx
Tot i que Marx no va deixar cap teoria sistemàtica de l’estat, sinó només fragments d’una teoria política, en la política del seu temps, hi entenia. Amb prou feines hi ha un esdeveniment o moviment polític del seu temps que no estudiés a fons i comentés. Políticament, abans d’esdevenir socialista i comunista, Marx era un demòcrata radical. Va observar amb exactitud tots els moviments democràtics del seu temps, en molts dels quals participà, i estudià la situació política dels països democràtics de l’època. Va investigar amb detall tres constitucions democràtiques modernes de les albors de la república democràtica: la Constitució francesa revolucionària de 1792 (Primera República), la de la Segona República francesa (també coneguda com república de febrer), de 1848, en la versió original i en la revisada de 1851, i la Constitució liberal democràtica espanyola de 1811-12 (a Espanya coneguda també com la Pepa). La Constitució de Cadis es considera, encara avui, l’exemple modèlic de forma de transició entre estat liberal i democràtic amb cap monàrquic.[1]
En dos escrits, Les lluites de classes a França entre 1848 i 1850, de 1850, i El 18 de brumari de Lluís Bonaparte, de 1852, Marx va estudiar a fons la breu història de la Segona República francesa, de 1848, sorgida d’una revolta política contra la monarquia borbònica restaurada i que s’ensorrà amb el cop d’estat de Lluís Napoleó, del desembre de 1851. Aquesta república es basava en el sufragi igual, universal i directe, només per als homes adults, amb independència de les diferències de possessions o propietat. Marx considerava la combinació de capitalisme i democràcia altament inestable. Amb això, s’hi havia plantat una gran contradicció, entre la igualtat formal dels drets polítics i llibertats dels ciutadans i llur desigualtat econòmica i social efectiva, la qual no només es donava entre ciutadans individuals, sinó també entre les grans classes de la societat burgesa. És a dir, la república democràtica civilitza les formes de la lluita política, substitueix la guerra civil i la lluita al carrer per la lluita electoral i el debat públic. Però «les classes l’esclavatge social de les quals [la Constitució] ha de perpetuar, proletariat, pagesos, petits burgesos, es troben en possessió del poder polític mitjançant el sufragi universal». «I a la burgesia, la classe el vell poder social de la qual sanciona, [la Constitució] li treu la garantia política d’aquest poder. Restringeix el seu domini a condicions democràtiques, les quals contribueixen a tothora a la victòria de les classes enemigues i posen en dubte les bases de la mateixa societat burgesa.»[2]
Al segle xix la democràcia encara era una idea escandalosa i contestada; en el millor dels casos, es considerava com un experiment polític perillós. Precisament el que temien els liberals contraris a la democràcia era l’esperança que en tenien Marx i Engels: el fet que, tard o d’hora, fes esclatar aquesta contradicció. A la república democràtica, en «aquesta última forma d’estat de la societat burgesa», la lluita de classes s’hauria de portar definitivament fins al final.[3]
Marxistes posteriors han continuat aquesta anàlisi: com és possible que s’hagi implantat una república democràtica, exigida, de fet, pel moviment obrer, al qual proporciona llibertat de moviment i un terreny de joc polític i permet que utilitzi amb èxit eleccions i parlaments per influir en la legislació i la política de l’estat? Com pot una «classe dominant», la burgesia, resignar-se a deixar de dominar, a haver de compartir el poder polític amb els seus contraris? La resposta (de Kautsky, Otto Bauer i d’altres): la classe dominant domina, però no governa i, per dominar, no li cal ésser al govern. Pot confiar en el seu poder social i econòmic, pot utilitzar els mitjans de comunicació de masses i els partits agraris burgesos de masses, com també la classe dels polítics i funcionaris professionals per influir en la lluita política i en el procés de presa de decisions polítiques conforme als seus objectius. Afavorida per la religió quotidiana del capitalisme, dirigeix amb èxit la lluita per l’hegemonia en la societat burgesa, ara en una república democràtica, i respecta sense problemes la igualtat de drets polítics. Ho ha de fer perquè, en aquesta forma política, en democràcia, tota dominació d’una minoria només és possible com a «govern de la majoria», el qual s’ha de basar en una majoria d’electors, addictes i gent que hi dóna suport. Per tant, sense domini de la burgesia no hi pot haver cap democràcia burgesa estable, encara menys es poden formar blocs duradors, com els que representen els partits agraris burgesos de masses d’ideologia democràtica, els quals sempre agrupen pagesos.[4] N’hi ha mentre els adventicis proletaris no reïxin políticament i no es facin massa forts i posin en risc l’hegemonia burgesa. Fins i tot aleshores encara podria durar una estona un fràgil «equilibri de les forces de classes», el qual permet als adversaris mantenir la forma de la república democràtica amb sufragi universal.
Crisis de la democràcia, crisis del capitalisme
L’any 1936 va aparèixer una de les últimes grans obres de l’època del marxisme clàssic, el llibre d’Otto Bauer Entre dues guerres mundials? L’autor, teòric dirigent de l’austromarxisme i del marxisme, amb empremta socialdemòcrata, d’entre 1900 i 1945, hi vincula l’anàlisi de tres crisis: la del capitalisme amb la de la democràcia i la del socialisme.
Sense la crisi econòmica mundial, diu Bauer, la democràcia no hauria entrat en crisi a Alemanya i Àustria. Les crisis de postguerra i, després, la crisi econòmica mundial que va esclatar a la tardor de 1929 van afeblir la creença de les masses populars en l’estat democràtic, el qual ja no les podia o volia ajudar. Així mateix, van fer trontollar la creença del poble en la invulnerabilitat de l’ordre capitalista —i, amb això, de l’hegemonia de la burgesia. En la crisi, els capitalistes ja no estaven disposats a mantenir, ni es trobaven en la situació de fer-ho, aquells «compromisos i concessions amb els quals han de pagar per llur domini en democràcia». Atès que llur hegemonia havia quedat tocada, haurien hagut de fer moltes més concessions i arribar a molts més compromisos que fins aleshores, cosa que no volien ni es podien permetre fer. Van virar en contra de l’ordre democràtic, el qual era un obstacle per a carregar una crisi política sobre l’esquena de les grans masses.[5] Drets polítics iguals i la posició de poder a l’estat que se’n deriva eren entrebancs reals per a resoldre una crisi política de manera totalment favorable als interessos dels capitalistes, fins i tot els elements com una seguretat social per a tothom, que el moviment obrer reformista havia imposat en el marc de l’estat democràtic.
Semblantment, es pot suposar que la gran crisi econòmica mundial que va començar els anys 2007-2008 com una crisi financera mundial també està relacionada amb l’aparició actual de crisis a les democràcies parlamentàries dels països capitalistes centrals. I la crisi de la socialdemocràcia europea, la seva ensulsiada esclatant a gairebé tots els països europeus, és una part d’aquesta crisi de la democràcia. I és que la creença del poble en l’efectivitat d’una política reformista que també beneficiï les classes de sota és part de la cultura política d’una democràcia burgesa operativa. Sense aquesta creença popular, sense millores tangibles de la situació de la gran majoria de la població que es troba en crisi, hom no pot avançar per la via reformista «socialdemòcrata», per contenir, és a dir, mantenir latent, la gran contradicció de la democràcia apuntada per Marx.
La crisi del «capitalisme democràtic» avui
Entre els científics socials de tots els colors predomina un ampli consens sobre el fet que l’ordre del «capitalisme democràtic» de postguerra, tan estable durant molt de temps, ha arribat a la fi. Sembla que la disposició i voluntat de la classe dominant de complir els compromisos i concessions amb els quals havia comprat el seu domini als països capitalistes centrals durant la postguerra va desaparèixer com a molt tard durant el període de crisi 1971-1984. La pregunta és, però, per què hi va durar tant de temps, és a dir, més de 25 anys, fins que la crisi de la democràcia s’hi féu palesa. Colin Crouch ho explica amb un procés de lenta erosió de la democràcia, el qual deixa intacta les formes externes de les institucions democràtiques (eleccions, partits, parlament, opinió pública…), mentre les decisions reals queden cada cop més en mans d’oligarquies capitalistes.[6] Tanmateix, aquest lent procés va anar acompanyat d’alguns canvis de maniobra espectaculars, amb els quals, si bé no es qüestionaven les institucions de la democràcia, s’anunciava un canvi polític i es reobria la lluita per l’hegemonia, amb una ideologia política, almenys parcialment nova i fins i tot d’extrema dreta: el neoliberalisme. Els partidaris de Margaret Thatcher, Ronald Reagan, fins i tot de Helmut Kohl, els veien i lloaven com precursors d’un canvi ideològic i pioners d’una altra forma de fer política.
El canvi cap a un «estatisme autoritari» que molts marxistes havien previst de moment no s’ha esdevingut. Wolfgang Streeck, amb la vista en la crisi política que va començar els anys 2007-2008, ha constatat que, després d’una curta fase de política financera expansiva, s’ha imposat una forma de política d’austeritat estricta —amb el focus en la consolidació del pressupost públic—, almenys als països de la zona euro. Ho considera la continuació de la marxa enrere endegada per la classe dominant a la dècada de 1970 contra el capitalisme de postguerra embridat per l’estat social. Amb raó, constata que la globalització del capitalisme novament accelerada a la dècada de 1990 ha donat impuls addicional a aquest atac frontal a l’estat social i a la lluita per l’hegemonia de la visió neoliberal del món.[7] Tanmateix, els símptomes d’una crisi de la democràcia política són força nous: arreu sorgeixen moviments populistes contra la política vella i les elits velles i establertes, però (amb excepcions) no són de cap manera antidemocràtics o anticapitalistes. La crisi del «capitalisme democràtic» del present sembla que consisteix en el fet que ni als vells partits de masses burgesos-petits burgesos de la dreta ni als partits de masses petits burgesos-proletaris de l’esquerra se’ls ha acudit res per a la gran crisi de 2007-2008, llevat de l’eterna repetició de velles formes buides. Però, quan als grans opositors socials els manquen les idees, es fa difícil lluitar per l’hegemonia; un compromís polític només es pot trobar entre posicions distingibles clarament fins a un cert punt. En aquest buit que deixen un neoliberalisme i una socialdemocràcia desacreditats, empenyen tota mena d’aforismes i utopies radicals més o menys salvatges i del tot inconsistents. Tanmateix, la creença en la democràcia és de tot menys morta, mentre que la creença en el capitalisme com el millor dels ordres econòmics pensables ha pres mal. No és cap mal punt de partença per a una esquerra a Europa, sempre que se li torni a acudir alguna cosa que pagui la pena desitjar i voler.
Article publicat a la revista Nous Horitzons, núm. 218, 2018, p. 20-24. Traducció de Daniel Escribano.
[1] Marx havia estudiat dret a Berlín, sobretot amb deixebles de Hegel i el professor de dret públic Eduard Gans. Dit sia de passada, a la carrera de dret de la seva època també hi havia el cameralisme, tal com es deia aleshores l’economia política a Alemanya. Entre els cameralistes i Hegel, coneixedor i crític excel·lent dels economistes clàssics anglesos, Marx hi va fer els seus primers coneixements de l’economia política.
[2] Karl Marx, «Die Klassenkämpfe in Frankreich 1848 bis 1850», Karl Marx i Friedrich Engels, Werke (MEW), vol. 7, pàg. 43.
[3] Karl Marx, «Kritik des Gothaer Programms», MEW, vol. 19, pàg. 29.
[4] Otto Bauer, «Kapitalsherrschaft in der Demokratie», Werkausgabe, vol. 9, pàg. 202-219.
[5] Vg. Otto Bauer, «Zwischen zwei Weltkriegen?», Werkausgabe, vol. 4, pàg. 134-35.
[6] Vg. Colin Crouch, Post-Democracy, Cambridge, 2005.
[7] Vg. Wolfgang Streeck, Buying Time. The Delayed Crisis of Democratic Capitalism, Londres, 2016.
