Extracte del llibre “Marx at the Margins”
Aquest viatge pels escrits de Marx* a propòsit del nacionalisme, de les races, de l’etnicitat i de les societats no-occidentals crec que ha demostrat el caràcter multidimensional del conjunt del seu projecte intel·lectual. Crec que ha quedat provat que, per a Marx, la crítica del capital va més enllà del que generalment se suposa. És cert que es va centrar en les relacions capital-treball a Europa i Amèrica del Nord però, al mateix temps, va dedicar un temps considerable, i va dedicar una energia enorme, a l’anàlisi de les societats no-occidentals i a les qüestions referides a les races, l’etnicitat i el nacionalisme. Encara que alguns dels seus escrits testimonien una perspectiva unilineal discutible i, en ocasions, comporten elements d’etnocentrisme, la trajectòria del conjunt dels escrits de Marx sobre aquestes qüestions, vistes en la seva evolució, va per altres camins. Aquest llibre mostra que Marx va crear una teoria plurilineal i no-reduccionista de la història, que va analitzar la complexitat i les diferències de les societats no-occidentals i que va rebutjar caure presa d’un model únic de desenvolupament o de la revolució.
El 1848, Marx i Engels van exposar un model teòric de la societat capitalista i de les seves contradiccions fonamentals tan previsor que, fins i tot avui, el poder descriptiu del Manifest comunista no té parió. Però en el Manifest mostren també, de manera implícita i equívoca, una concepció unilineal de l’evolució social. Segons ells, les societats precapitalistes (en particular, la Xina) que, de forma etnocentrista, van caracteritzar com a part de les nacions “més bàrbares”, estaven destinades a ser envaïdes i modernitzades a la força pel nou i dinàmic sistema social que era el capitalisme. En els articles escrits el 1853 per a la New York Tribune, Marx va estendre aquesta perspectiva a l’Índia. Va cantar les lloances del que veia com una expressió del caràcter progressista del colonialisme britànic davant de l’Índia de les castes i al seu ordre social tradicional “inamovible”. Va afirmar que, si s’excloïen les conquestes estrangeres (des dels àrabs fins als britànics), l’Índia era una societat sense història. Sostenia, a més, que la societat índia va fracassar a l’hora de resistir a aquestes invasions a causa tant de la seva divisió en castes com de la passivitat general de la societat. Les relacions socials comunitàries i la propietat comunal al camp aportaven una base sòlida al “despotisme oriental”. Tot això feia de l’Índia un país permeable al colonialisme britànic que, de totes maneres, va portar el progrés. Els pensadors postcolonials i postmoderns, dels quals el més conegut és Edward Said, van criticar el Manifest comunista i els escrits de 1853 sobre l’Índia com una expressió del coneixement oriental que sorgia del fons d’una mentalitat colonialista.
La majoria d’aquestes crítiques no van entendre que, a partir de 1853, la posició de Marx sobre Àsia va ser més subtil i dialèctica, que començà a variar en relació amb la posició defensada en el Manifest. En els articles per a la New York Tribune també va escriure que una Índia modernitzada trobaria el seu camí al marge del colonialisme, el qual descrivia com una forma de “barbàrie”. Afirmà que, tard o d’hora, el colonialisme a l’Índia arribaria a la seua fi a través de l’ajuda aportada per la classe obrera britànica o per la formació d’un moviment independentista a l’Índia. Com han assenyalat alguns intel·lectuals indis, com Irfan Habib (un dels historiadors marxistes més reputats, que va col·laborar, al costat d’altres, en diversos volums de la People’s History of India), aquest aspecte dels escrits de Marx en relació amb l’Índia constitueix el primer exemple d’una presa de posició a favor de la independència de l’Índia per un pensador de relleu europeu.
L’aspecte anticolonialista del pensament de Marx es va accentuar a partir de 1856-1857, quan, també a la New York Tribune, va donar suport a la resistència xinesa contra els britànics durant la segona guerra de l’opi i es va mostrar favorable a la insurrecció dels sipais a l’Índia. Al llarg d’aquest període va començar a integrar una part de la seva nova comprensió de l’Índia en un dels seus treballs teòrics més importants, els Grundrisse (1857-1859). En l’elaboració d’aquest tractat de la crítica de l’economia política va esbossar una veritable teoria plurilineal de la història, segons la qual les societats asiàtiques no evolucionaven de la mateixa manera que els successius modes de producció a l’Europa occidental: antiguitat grecoromana (esclavisme), feudalisme i capitalisme. A més, va comparar i contrastar les relacions de la propietat “comuna” i la gran producció social comunitària de l’antiga societat romana amb les de l’Índia contemporània. Mentre l’any 1853 concebia les formes socials comunals del camp com la base del despotisme, d’aleshores en endavant va insistir el fet que aquestes formes podrien ser tant despòtiques com democràtiques.
En el decurs de la dècada de 1860 Marx es va concentrar en Europa i Amèrica del Nord, i va escriure poc sobre Àsia. És en aquest època quan va concloure la primera versió del primer volum d’El capital, així com la major part dels esborranys dels que han esdevingut els volums II i III d’aquesta obra. No obstant això, seria erroni considerar que, al llarg d’aquest període, Marx es va ocupar exclusivament de les relacions entre el capital i la lluita de classes, deixant de banda el nacionalisme, les qüestions de raça i l’etnicitat. Mentre concloïa El capital, al llarg dels anys de la Guerra Civil americana (1861-1865), Marx es va ocupar de la relació dialèctica entre raça i classe.
Fins i tot va prendre posició contra l’esclavisme i va donar suport de forma crítica al govern de Lincoln contra la Confederació (sudista). En els escrits relatius a la Guerra Civil als Estats Units, vincula de moltes formes raça i classe. I, per sobre de tot, sosté que el racisme blanc va reprimir els treballadors negres en el seu conjunt. A continuació va escriure que la “subjectivitat” de la classe obrera negra sotmesa a l’esclavisme constituïa una força decisiva a un desenllaç favorable de la guerra per al nord. D’altra banda, va remarcar (com a exemple del més bell internacionalisme) el suport sense reserves dels treballadors anglesos a la causa nordista, tot i el gran sofriment econòmic que representava per a les ciutats tèxtils com Manchester el bloqueig nordista a l’exportació del cotó sudista. Tenim també la premonitòria advertència continguda en una de les cartes que va escriure a la Primera Internacional, segons la qual la negació dels EUA a concedir plens drets polítics i socials als esclaus emancipats conduiria de nou a conflictes sagnants.
També va donar suport a l’aixecament polonès de 1863 a favor de la independència nacional d’aquest país, sotmès des de feia molt temps al jou rus. Ja en el Manifest, Marx i Engels havien plantejat el suport a la independència polonesa com un dels principis rectors del moviment obrer i socialista. Els escrits de Marx en relació amb Rússia i Polònia estan íntimament vinculats. Com la resta de la seva generació, Marx percebia Rússia com una potència maligna, reaccionària i l’amenaça més important per als moviments socialistes i democràtics d’Europa. Per a ell, l’autocràcia russa, la qual considerava una forma de “despotisme oriental” heretada de la conquesta mongola, tenia les arrels en el caràcter agrari del país, en particular en les formes comunals i les relacions de propietat comunal que predominaven en el camp rus.
A partir de 1858, igual que en relació amb la Xina i l’Índia, Marx va començar a modificar la seva percepció de Rússia. Com hem comprovat en nombrosos articles escrits per a la New York Tribune, va prendre en consideració la imminent emancipació dels serfs i la possibilitat d’una revolució agrària. El fet que la Polònia ocupada per Rússia estigués situada entre Rússia i l’Europa occidental va tenir com a conseqüència que el moviment revolucionari polonès representés una profunda contradicció en l’Imperi rus. Aquesta situació li va permetre oposar-se a la voluntat d’intervenció de Rússia contra les revolucions europees de 1830 i, en certa mesura, la de 1848. Marx va criticar en nombroses ocasions els demòcrates francesos i d’altres països per no haver donat suport decididament als seus aliats polonesos. Aquesta traïció a Polònia, a més, va afeblir els moviments democràtics i socialistes de l’oest, obrint el camí a la intervenció russa que, finalment, es va donar a gran escala l’any 1849, i a la seva pròpia derrota. Al final de la seva vida, Marx va començar a posar en relleu els elements anticapitalistes presents en el si del moviment revolucionari polonès.
Com a resultat del suport de la classe obrera a la causa nordista durant la guerra civil americana i l’aixecament polonès de 1863, es va posar en peu una xarxa internacional de militants del moviment obrer. Aquesta xarxa, composta principalment de francesos, alemanys i britànics, es va reunir l’any 1864 amb motiu de la constitució de l’Associació Internacional de Treballadors (la I Internacional). Marx en va ser un dels principals teòrics i organitzadors. D’això se’n dedueix que el seu fort compromís amb la causa de l’emancipació dels treballadors (que ho va ser durant tota la seva vida) es va donar en el context de les lluites contra l’esclavisme, el racisme i l’opressió nacional. Poc temps després de la formació de la Internacional, també es va sentir atret pel moviment independentista irlandès. La implicació de la Internacional amb la causa nacional irlandesa va començar el 1867, any en què es va publicar la primera edició alemanya d’El capital. Els dirigents sindicalistes britànics de la Internacional, per la seva gran honra i no sense la participació teòrica i política de Marx en les discussions, inicialment van adoptar una posició ferma contra la dominació britànica a Irlanda. Quan, en el curs dels anys 1867-1870, el conflicte irlandès va assolir el seu punt àlgid, les exposicions de Marx sobre la relació entre l’emancipació nacional i la lluita de classes no es limitaven a la teoria; van ser elaborades en el si de la més àmplia organització dels treballadors d’aquesta època, a la qual va oferir els arguments.
Amb el pas del temps, Marx va desenvolupar una posició nova en relació amb Gran Bretanya i Irlanda, que va tenir implicacions més enllà del moment en què ho va fer. En aquesta època, la seva teoria sobre Irlanda va marcar l’apogeu dels seus escrits sobre l’etnicitat, la raça i el nacionalisme. Anteriorment, i en un estil “modernista”, pensava que, en un primer moment, la classe obrera britànica emanada de la societat capitalista més avançada de l’època aconseguiria el poder i això permetria a Irlanda obtenir la independència, oferint igualment un suport polític i material al nou país independent.
A partir de 1869-70, Marx va escriure que havia canviat de posició i, a partir d’aquí, va defensar que era la independència irlandesa que hauria de donar-se en primer lloc. Plantejava que els treballadors britànics estaven talment penetrats de l’orgull nacionalista i de l’arrogància de gran potència a propòsit d’Irlanda que havien desenvolupat una “falsa consciència” que els vinculava a la classe dominant de la Gran Bretanya, atenuant així els conflictes de classe en el si de la societat britànica. Aquest atzucac no podia ser superat més que mitjançant el suport directe del moviment obrer britànic a la independència nacional irlandesa. Això permetria també unir els treballadors a Gran Bretanya, on els treballadors irlandesos formaven un subproletariat. Sovint els treballadors anglesos consideraven que els desesperats pobres irlandesos eren responsables de la competència que conduïa a una reducció dels seus salaris. Alhora, els treballadors irlandesos desconfiaven del moviment obrer anglès, considerant-lo una expressió més de la societat britànica dominant a Irlanda i Anglaterra. Marx va relacionar en diverses ocasions la seva concepció de la relació entre classe, ètnia i nacionalisme entre anglesos i irlandesos a les relacions de raça als Estats Units. Va comparar la situació dels irlandesos a Anglaterra a la dels afroamericans. Va comparar també els comportaments dels treballadors anglesos als dels blancs del Sud dels Estats Units que, molt sovint, s’associaven amb els plantadors blancs contra els seus germans treballadors negres. En aquest sentit, Marx va elaborar una àmplia concepció dialèctica de les relacions entre raça, etnicitat i classe. I, al mateix temps, va criticar les visions estretes del nacionalisme, en particular la versió irlandesa, que derivaven en una identitat religiosa o es marginaven del poble anglès, sense prendre en consideració el treball de la Internacional.
La majoria de totes aquestes consideracions estan recollides, encara que com a temes secundaris, en el més important treball teòric de Marx, El capital. De totes maneres, en l’edició francesa de 1872-1875, l’última que va preparar ell abans de ser publicada, Marx no només va corregir la traducció de Joseph Roy, sinó que també va revisar enterament el llibre. Moltes d’aquestes revisions tenien a veure amb la qüestió d’una visió del desenvolupament (històric) plurilineal. Alguns dels passatges que Marx va modificar per a l’edició francesa tenen a veure amb la dialèctica del desenvolupament capitalista fora del feudalisme occidental, recollits en la vuitena part del llibre, “L’acumulació primitiva del capital”. Hi afirma, de forma clara i directa, que el tipus de transició que va exposar a la primera part, dedicada a l’acumulació primitiva, no es refereix més que a l’Europa occidental. En aquest sentit, l’esdevenidor de les societats no-occidentals quedava obert, no estava predeterminat pel model de l’Europa occidental.
L’Índia ocupa un lloc important en nombroses parts d’El capital. Utilitza el poblat de l’Índia com a exemple de les relacions socials precapitalistes i assenyala el declivi brutal de les manufactures tradicionals i la fam a la qual va portar els artesans com a il·lustració dels efectes terriblement destructors de la globalització capitalista per als éssers humans. Marx va dedicar, a més, una important secció del primer volum d’El capital als procediments pels quals la penetració capitalista britànica va concloure en la destrucció de les terres i del poble irlandès. Com a conclusió, assenyalava que l’emigració forçada de milions d’irlandesos cap a Amèrica era una mena de “revenja de la història”, ja que els treballadors irlandesos ajudaven a posar les bases d’una nova potència capitalista, que molt aviat desafiaria la dominació mundial britànica. Finalment, a El capital va abordarla qüestió del racisme i de l’esclavisme, mostrant en quina mesura l’exterminació dels pobles indígenes d’Amèrica i l’esclavitud dels africans van constituir un factor important en les albors del desenvolupament capitalista. Igualment, va assenyalar els efectes nocius de l’esclavisme i del racisme en el naixent moviment obrer nord-americà: “Els treballadors blancs no poden emancipar-se allà on els treballadors negres estiguin estigmatitzats i oprimits” (El capital, capítol X, 7a part). Va concloure afirmant que la fi de l’esclavisme oferia noves i importants oportunitats als treballadors americans.
Marx va tornar a interessar-se per Àsia a partir de la dècada de 1870, en la qual va aprofundir els seus estudis sobre Rússia. A mesura que s’interessava per la política exterior russa, va començar a aprendre rus per poder estudiar les relacions econòmiques i socials d’aquesta formació social. L’interès de Marx per Rússia va augmentar després de la publicació en rus d’El capital, el 1872, després de comprovar que l’obra va provocar més polèmica a Rússia que a Alemanya.
Entre 1879 i 1882, Marx es va llançar a la redacció d’una sèrie de quaderns de notes i d’extractes d’obres erudites d’aquesta època sobre un conjunt de societats no-occidentals ni europees, entre les quals es trobaven l’Índia contemporània, Indonèsia, Rússia, Algèria i l’Amèrica Llatina. Igualment, va prendre notes sobre estudis referits als “pobles indígenes”, com ara els amerindis i els aborígens australians. Un dels temes centrals en aquests quaderns de notes es refereix a les relacions socials comunitàries i a les formes comunals de propietat trobades en moltes d’aquestes societats. Tot i que aquestes notes d’estudi sobre altres autors no contenen sinó formulacions discontínues o indirectes de les seves pròpies opinions, se’n poden destriar alguns temes generals.
Per exemple, dels seus estudis sobre l’Índia n’emergeixen dues qüestions. La primera: una nova apreciació del desenvolupament històric de l’Índia, oposat a les seves opinions inicials, segons les quals es tractava d’un país amb una societat sense història. Tot i que encara considerava que les formes comunals del poblat indi s’havien mantingut estables al llarg dels segles, prenia nota d’una sèrie de canvis importants en el si d’aquestes formes comunals, que van evolucionar d’una comuna basada en clans a una de basada en el territori. La segona: que el seu interès ja no se centrava, com el 1853, en la “passivitat del poble indi”, sinó en els enfrontaments i les resistències enfront de les invasions estrangeres (ja fossin musulmanes, al llarg de l’edat mitjana, o dels colonitzadors britànics, en la seva època). Assenyalava, a més, que algunes d’aquestes resistències es basaven en els clans i en les estructures comunitàries.
En els seus estudis sobre l’Índia, Algèria i l’Amèrica Llatina, Marx va percebre la preservació de formes comunitàries enfront dels intents colonials occidentals de destruir-les i reemplaçar-les per formes de propietat privada. En determinades situacions, com a Algèria, aquestes formes comunitàries estaven directament vinculades a la resistència anticolonial. A partir d’aquest moment, les idees inicials de Marx a propòsit del caràcter “progressista” del colonialisme també van perdre pes i van ser reemplaçades per una condemna dura i absoluta d’aquest.
La qüestió del “gènere” en els pobles indígenes, com els iroquesos o la societat de l’antiga Roma, ocupa un lloc important en les notes de 1879-1882, de la mateixa manera que l’havien ocupat en els primers escrits de Marx, en particular en la dècada de 1840. En aquest tema podem comparar directament Marx i Engels. En efecte, les notes de Marx sobre l’obra de l’antropòleg Lewis Henry Morgan Ancient Society van ser reescrites el 1880 o 1881. Engels les va descobrir just després de la mort de Marx i les va utilitzar com a material per al seu propi estudi que va titular L’origen de la família, la propietat privada i l’estat (1884). Encara que l’obra d’Engels contingui molts errors, segueix sent globalment positiva en per la seva rotunda defensa de la igualtat de les dones. Es tracta, de fet, de l’única obra dedicada enterament a aquest tema per un teòric important del naixent moviment socialista. De totes maneres, a diferència d’Engels, Marx tendeix a evitar tota idealització de les relacions de gènere existents en les societats “sense escriptura”, com ara al poble iroquès. Sempre dialèctic, Marx segueix Hegel en destriar les oposicions i les contradiccions en el si de cada esfera social, també en les societats igualitàries i comunitàries. Tampoc sembla que compartís la visió simplista d’Engels segons la qual, a Europa i a l’Orient Mitjà, s’havia produït “una derrota històrica de les dones” durant la transició de les societat de clans “sense escriptura” cap a les societats de classes. És probable que Marx, a diferència d’Engels, veiés les diferències de les relacions de gènere amb les de la seva època no només com un relat sobre els orígens de les societats de classes, sinó també com una força potencial de resistència al capital.
Si les teories de Marx sobre el nacionalisme, l’etnicitat i les classes van tenir el seu punt àlgid en els escrits de 1869-1870 sobre Irlanda, les referides a les societats no-occidentals el van tenir en les reflexions sobre Rússia de 1877-1882. Tant en un seguit de cartes i en els esborranys preparatoris com en el prefaci a l’edició russa del Manifest del partit comunista de 1882, que va redactar al costat de Engels, Marx va començar a esbossar una teoria plurilineal del desenvolupament i de l’evolució. Aquests escrits es basaven en els temes plurilineals incorporats a l’edició francesa d’El capital. En els escrits sobre Rússia, Marx refuta de forma clara i reiterada que el contingut d’El capital pogués conduir a una predicció definida de l’avenir de Rússia i indica que les estructures socials de la comuna russa difereixen de manera clara de les aldees precapitalistes del feudalisme occidental. Aquestes diferències entre les estructures socials precapitalistes occidentals i russes permetien albirar la possibilitat de formes alternatives de desenvolupament social i de modernització de Rússia, si aquesta aconseguia evitar ser absorbida pel capitalisme. En la mesura que les comunes rurals russes eren contemporànies del capitalisme industrial occidental, una revolució social a Rússia basada en les estructures col·lectives de les aldees permetria aprofitar els recursos de la modernitat occidental evitant el patiment del desenvolupament capitalista. No obstant això, en albirar aquesta possibilitat, Marx no proposava en absolut cap autarquia o el socialisme en un sol país per a Rússia. Això significaria un socialisme basat en un desenvolupament econòmic i cultural feble, idea que havia criticat el 1844, com a expressió d’un “comunisme vulgar”.
Per contra, en el prefaci de 1882 al Manifest comunista, Marx i Engels van afirmar que una transformació radical sobre la base de les comunes rurals de Rússia no seria possible si no anava acompanyada de transformacions revolucionàries anàlogues per part del moviment obrer a Europa occidental. I va afirmar que la revolució russa podria tenir una base comunista. Uns anys abans, Marx havia definit els moviments anticolonials de la Xina i l’Índia com aliats del moviment obrer occidental. Criteri que també va aplicar als moviments nacionals d’Irlanda i Polònia. En alguns dels seus últims escrits sobre Rússia fins i tot va anar més enllà, afirmant que, en una Rússia no-capitalista, era possible el desenvolupament comunista, si la revolució russa anava de la mà d’una revolució a Occident dirigida pel moviment obrer.
En aquest llibre he volgut mostrar que Marx va desenvolupar una teoria dialèctica del canvi social que no era ni unilineal ni exclusivament basada en les classes socials; que la seva teoria del desenvolupament social es fa més plurilineal i, a mesura que passa el temps, la teoria de la revolució es concentra cada vegada més en l’articulació de les contradiccions de classe amb l’etnicitat, la raça i el nacionalisme. És cert que Marx no era un filòsof de la diferència en un sentit postmodern (la seva crítica d’un organisme central, el capital, constituïa la clau de volta de tot el seu treball intel·lectual), però centralitat no vol dir ‘univocitat’ ni ‘exclusivitat’. La teoria social del Marx madur va girar al voltant d’una idea de la totalitat que no només oferia un lloc considerable a la particularitat i a la diferència, sinó que, de vegades, feia d’aquestes particularitats (la raça, l’etnicitat o la nacionalitat), elements determinants de la totalitat. És el que va fer quan va sostenir que una revolució nacional irlandesa podria ser la “palanca” per ajudar a enderrocar el capitalisme a la Gran Bretanya o quan va escriure que una revolució basada en les comunes rurals russes podia servir de punt de partida per a un desenvolupament comunista a escala europea.
Marx va analitzar com el poder del capital dominava el món, com aquest poder s’estenia i creava, per la primera vegada en la història, un sistema industrial i comercial a escala mundial, alhora que formava una nova classe d’oprimits, la classe obrera industrial. Desenvolupant aquesta teoria universal de la història i de la societat, Marx s’esforçava —com hem insistit al llarg de tot el llibre— a evitar generalitzacions abstractes i formals. Va tractar d’entendre, una i altra vegada, les formes concretes com s’inscrivia la universalització del capital i la classe obrera en societats i grups determinats, bé en societats com la russa o l’índia, en què el capital no havia penetrat totalment, bé en les que s’entaulava una interacció entre la consciència de la classe obrera, l’etnicitat, la raça i el nacionalisme, en els països industrials més desenvolupats.
Això ens porta a una altra qüestió. Què ens ensenya la dialèctica social plurilineal i transcultural de Marx sobre l’actual globalització capitalista? Són pertinents en l’actualitat les seves perspectives plurilineals sobre el desenvolupament social a Rússia i altres països no-capitalistes de la seva època?
Crec que sí, encara que de forma limitada. És cert que encara hi ha algunes zones del món (com Chiapas, a Mèxic, o les regions muntanyoses de Bolívia o Guatemala, així com altres comunitats semblants a l’Amèrica Llatina, l’Àfrica, Àsia i l’Orient Mitjà) on sobreviuen formes comunitàries indígenes. Tanmateix, cap d’elles té una dimensió similar a les de l’Índia o Rússia en l’època de Marx. No obstant això, vestigis d’aquestes formes comunals acompanyen els camperols en les seves migracions cap a les ciutats i, sigui com sigui, recentment s’han desenvolupat importants moviments anticapitalistes en determinats zones de Mèxic i Bolívia basats en formes comunitàries indígenes.
No obstant això, en conjunt, aquestes regions han estat penetrades pel capital en un grau molt més important del que ho van ser els poblets russos o indis en la dècada de 1880. Tot i així, el punt de vista plurilineal de Marx respecte a Rússia, l’Índia i altres països no-capitalistes continua sent pertinent des dels punts de vista teòric i metodològic. Constitueix un exemple important de la seva teoria dialèctica de la societat. Va treballar sobre la base d’un principi general segons el qual el conjunt del planeta sucumbiria a la dominació del capital i de les seves formes de valor i, al mateix temps, va analitzar molt concretament i de forma històrica importants i diferents societats del planeta que encara no estaven totalment subjugades pel capital.
Moltes conclusions teòriques de Marx que afecten l’articulació de la classe amb la qüestió racial, l’etnicitat i el nacionalisme tenen una pertinència total per a nosaltres en l’actualitat.
En els principals països industrials, les divisions ètniques (sovint derivades de la immigració) han transformat la classe obrera. Sobre això, els principis que es dedueixen dels escrits que Marx va dedicar a les relacions entre classe i raça en el curs de la Guerra Civil americana, entre la lluita per la independència de Polònia i la revolució europea de conjunt així com entre el moviment independentista irlandès i els treballadors anglesos, tenen una pertinència actual més que manifesta. Els escrits de Marx sobre aquestes qüestions ens ajuden a criticar la barreja de racisme i repressió (dels afroamericans) als Estat Units, a analitzar les revoltes de 1992 a Los Angeles o, també, a comprendre la rebel·lió de la joventut en els suburbis parisencs el 2005. Però, un cop més, la força de la perspectiva teòrica de Marx es basa en el seu rebuig a separar aquestes qüestions de la crítica del capital, la qual cosa els ofereix un context més ampli, sense que per això l’etnicitat, la raça o la nacionalitat quedin diluïdes per la classe.
Estic convençut que els escrits de Marx en què he concentrat el meu estudi serviran per a comprendre millor tant una dialèctica plurilineal del desenvolupament social com els moviments indígenes que fan front a la globalització capitalista i una teoria de les relacions entre classe, raça, etnicitat i nacionalisme.
*Text de conclusió del llibre ‘Marx at the Margins. On Nationalism, Ethnicity, and Non-Western Societies’ (University of Chicago Press, 2010) (Marx en els marges: sobre nacionalisme, ètnia i societats no-occidentals) de Kevin B. Anderson. El llibre està dedicat als escrits de Marx dedicats a nacionalisme, etnicitat i societats no-occidentals. Traducció de Martí C. per Espai Fàbrica.
