El passat 12 de setembre 64 presos kurds de diferents centres penitenciaris van començar una vaga de fam que ha durat més de 65 dies, fins que va finalitzar fa només una setmana quan arribava a comptar amb 10.000 participants. Poc després de l’inici alguns presos més decidiren solidaritzar-se amb els seus companys a mesura que avançava el mes de setembre i fins arribar a la xifra de 818 persones. Milers de presos polítics més iniciaren també una vaga de fam el passat dia 5 de novembre en suport a les demandes del poble kurd i en solidaritat amb la resta de vaguistes. Aquesta vaga de fam, que podria ser la més nombrosa de la història, ha estat durament silenciada pel govern turc, que a la vegada i sense pressa, assegura que busca fórmules per garantir l’ús del kurd en instàncies judicials així com a l’escola primària; dues de les principals reivindicacions d’aquesta massiva vaga de fam.
Antecedents
Era el 29 de maç del 2009 quan tingueren lloc les eleccions municipals a Turquia, on a la regió kurda, composta principalment per 14 províncies turques, guanyaren de forma majoritària el Partit de la Societat Democràtica (DTP). L’aclaparadora victòria del DTP a les eleccions amb més de 2.5 milions de vots i on va aconseguir més d’un centenar d’alcaldies, entre elles la de la capital, Diyarbakir, no va fer esperar una resposta per part d’Ankara. Només una quinzena de dies després de la celebració d’aquests comicis, el govern turc inicià una ofensiva contra diferents càrrecs polítics d’aquest partit, activistes sindicals i polítics que a dia d’avui ja superen amb escreix les prop de 10.000 detencions i empresonaments massius sota el pretext de la seva vinculació amb el PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan), que recordem, està considerat com a organització ‘terrorista’ per part de Turquia, la Unió Europea i els Estats Units. Entre les detencions es podien comptabilitzar desenes de militants del DTP, alguns dels seus vicepresidents, diputats, alcaldes, el tinent d’alcalde de la ciutat de Diyarbakir, i un dels advocats d’Abdullah Öcalan, que resta empresonat d’ençà de l’any 1999 a Imrali i que fou condemnat a perpetuïtat.
El DTP va ser considerat il·legal per part del Tribunal Constitucional el mateix 2009, en concret durant el mes de desembre i després d’una ràtzia de detencions massives que començaren només quinze dies després de la celebració de les eleccions municipals. La formació successora del DTP, un partit que fou creat durant el març del 2009 amb la voluntat de prevenir-se per a un eventual suspensió de càrrecs del DTP i la seva il·legalització, és el Partit de la Democràcia i la Pau (BDP). És aquest qui ara concentra la major part de la repressió que ve des d’Ankara i les forces turques.
El poble kurd és una minoria nacional que s’estén a l’oest de l’Iran, al nord de l’Iraq a l’est de Síria i al sud est de Turquia. En aquest darrer cas, es calcula que la població kurda és d’ aproximadament uns 20 milions de persones, en un territori que es coneix com a Kurdistan del nord. Aquest poble, representa la minoria nacional sense estat més nombrosa del món.
Si bé no podem focalitzar com a antecedent de l’actual vaga de fam de milers de presos kurds exclusivament l’avanç del DTP en les eleccions municipals del 2009, sí que és cert que aquestes foren un dels punts culminants per a què el govern turc emprengués accions repressives de gran abast contra el poble kurd i que a la vegada esdevingueren un autèntic punt d’inflexió. Tanmateix, cal tenir en compte el context dels darrers trenta anys en aquesta convulsa zona, on la història recent d’aquesta minoria nacional ha estat víctima d’un continu d’agressions i menyspreu cap a la cultura i la llengua kurdes, de violència indiscriminada contra la població, i d’agressions als drets civils més fonamentals. El conflicte que encara avui perviu i semblen no tenir aturador, és lluny de la seva resolució. L’ofensiva permanent per part de l’estat turc a qualsevol avanç que el poble kurd pugui fer en matèria política ha estat sempre compungit per una acció o altra de repressió: violència policial o paramilitar, presó, detencions massives, polítiques d’extermini… L’acció política doncs, ha comportat sempre un elevat risc per als militants i activistes kurds que viuen sota el feu turc.
Si bé, l’inici del conflicte es remunta als anys 20 i sobretot a través del repartiment del Kurdistan entre diferents estats i als interessos econòmics i al servilisme de les grans potències, serà entre els anys 1984 (coincidint amb l’inici de la lluita armada per part del PKK) i 2000 que es viurà amb més intensitat una guerra bruta per part de l’estat turc que comportarà que un total de 4.000 pobles pel cap baix siguin completament arrasats per part de les forces turques i el nombre de morts arribi a unes xifres horroroses que basculen entre les 32.000 i 38.000. Nombrosos activistes kurds foren torturats i executats de forma extrajudicial al mateix moment en que Turquia iniciava les primeres negociacions per a passar a ser, encara a dia d’avui, l’eterna candidata a la integració europea.
La vaga de fam més nombrosa de la història
Les demandes que han portat a una gran part dels presos kurds a iniciar aquesta vaga de fam han estat dues. La primera, el dret a una escolarització i a la defensa judicial en la llengua materna, el kurd. La segona, la fi de la incomunicació d’ Abdullah Öcalan a la presó d’Imrali per tal de crear les condicions idònies per al diàleg i la negociació.
Segons un informe que va fer públic el BDP el passat 14 de novembre anomenat “Special File. Hunger Strike in prisions of Turkey”, s’hi recullen els principals eixos de la lluita del poble kurd a través d’aquesta vaga de fam i la situació que viu aquesta minoria nacional. Per altra banda, el document té la pretensió d’informar a l’opinió pública internacional sobre aquest conflicte a la vegada que busca suports i solidaritat per tal d’evitar la imminent mort de presos degut a la vaga. Són prop de 384 presos els que es troben en un greu estat de salut després de no consumir cap tipus d’aliment sòlid en els darrers 65 dies.
Per altra banda l’informe remarca que aquesta vaga de fam no ha estat iniciada per cap motiu individual ni per les lamentables i pèssimes condicions en que es troben les presons a Turquia. Els presos polítics consideren que la seva situació està estretament lligada als conflictes entre el govern turc i el moviment polític kurd i les demandes són clares.
D’ençà de la nova aprovació de la llei antiterrorista a Turquia, la llibertat d’expressió, el dret de manifestació i els drets col·lectius de les persones poden ser considerats com a formes d’activitat terrorista. Aquesta llei permet l’arrest sense proves de totes aquelles persones que siguin susceptibles d’estar vinculades al que l’estat turc considera terrorisme. Per tant, aquesta ambigüitat obre la porta a nombrosos casos de detencions massives i de discrecionalitat política i policial.
El passat 6 de novembre en el 56è dia de vaga de fam a 67 presons kurdes i un dia després de l’anunci que milers de presos kurds s’unien a la vaga, el portaveu del grup parlamentari del BDP, Selahattin Demirtaş, va reiterar que l’únic punt d’interès a l’agenda del BDP ara mateix era la vaga de fam dels presos kurds i la seva salut: “Són 56 dies en vaga de fam, i no ens podem permetre el luxe de tenir altres assumptes a la nostra agenda, el cost de cada passa que fem ha de ser calculat de forma curosa”.
A la vaga de fam també s’hi ha sumat alguns parlamentaris com ara Gülser Yildirim, Faysal Sariyildiz, Kemat Aktas, Emine Ayna o l’alcalde de Diyarbakir, Osman Baydemir.
Fa ja doncs, prop de tres anys i mig que aquesta persecució no s’atura i de moment no sembla que el govern turc comandat per Racyip Tayip Erdogan vulgui fer-hi res al respecte. Erdogan, que ja ha qualificat en diverses ocasions la vaga de fam com a “xou” o “xantatge”, també ha acusat com a principals impulsors de la possible mort dels presos kurds els membres del moviment polític kurd. Més enllà, el mateix Erdogan ha acusat Síria de d’armar el PKK per tal de castigar-lo per la retirada del seu suport a Bashar Al-Asad.
El passat 13 de novembre, el govern turc va enviar un esborrany de llei que en principi hauria de permetre expressar-se en kurd davant els tribunals. Aquest esborrany però, no menciona en cap de les esmenes presentades la paraula llengua kurda sinó que només es refereix a “l’ús de la llengua amb la que el declarant es pugui expressar millor”. Aquesta, ha estat l’única fitxa que ha mogut i sobre la qual s’ha pronunciat el govern turc davant les principals reivindicacions dels presos, que com ja hem apuntat, també incloïen l’escolarització en llengua kurda i la fi de la incomunicació per a Abdullah Öcalan. Darrera d’aquesta passivitat per part de l’estat turc s’hi amaga també la Unió Europea que no s’ha sensibilitzat mai amb la qüestió kurda degut a la voluntat/necessitat de tenir intercanvis amb Turquia, que suposa una de les portes d’entrada a l’Europa Occidental, sense dependència del gegant rus.
Aquestes esmenes presentades a l’actual llei, ja han estat denunciades i rebutjades per part del moviment polític kurd perquè en el cas de l’ intèrpret per exemple, aquest no serà proporcionat pel propi tribunal, sinó que se n’haurà de fer càrrec la defensa, que suposarà un cost addicional i un fre a la defensa de qualsevol acusat kurd; i fet que per altra banda i segons el moviment polític kurd, no disminuirà la ja profunda i difícil situació en la que viu la llengua kurda a Turquia.
### Carta de la diputada del BDP empresonada a la presó EType Als pobles del món… *
En primer lloc voldria saludar a totes les persones honrades que s’han sensibilitzat amb aquesta protesta històrica i crítica que la majoria de nosaltres vam començar el passat 12 de setembre de 2012 i que han restat dempeus per nosaltres, per entendre’ns i per ser la nostra veu. Sóc una mare kurda.* Avui en dia hi ha milers de persones a les presons resistint a la mort, aquesta missió històrica ha posat sobre les espatlles dels nostres fills i filles la càrrega més pesada. Essent la mare i la companya d’un d’aquests fills i filles jo estaré amb ells per suportar aquesta càrrega fins al final. és un requisit a la meva postura moral, política, humanitària i de consciència que determina la meva postura a la vida (…) els kurds seguim aferrats a la nostra actitud pacient i tranquil·la de la mateixa manera que la nostra geografia. Han tractat de silenciar el poble per silenciar-nos a nosaltres. Han intentat per tots els mitjans possibles convertir al poble turc en contra del kurd. I de fet, nosaltres representem a la vegada el poble kurd i turc a la vegada. Ens estem sacrificant nosaltres mateixos per posar fi a aquesta guerra, i ens enfrontem als que aplaudeixen les matances mútues entre kurds i turcs. Els que estan al poder, aquells que insulten els nostres valors dia a dia per tal de desacreditar-nos i reduir-nos al no res, convindria que no oblidessin que el destí del nostre poble no resta sota el monopoli d’Erdogan i de l’AKP. La història i el poble han vist aquesta situació centenars de vegades. (…) Perquè som fills i filles d’una tradició que mor a causa de l’amor per una vida lliure i igualitària. Si jo soc diputada d’aquest poble, també soc companya del teu dolor. Els que no respecten aquest poble tampoc em respecten a mi. Cadascú és responsable del que està succeint en aquesta terra. Ser un ésser humà suposa ser amic dels pobles oprimits. En nom d’aquesta premissa també anem a la vaga de fam! I aquí m’agradaria concloure una cosa per aquells que pensen que estimem la mort: Estimar-se a un mateix i estimar la vida són la mateixa cosa. Avui és el setzè dia de la vaga de fam que vam iniciar amb el meu grup. Mai he perdut l’esperança i la fe, i no ho faré ara. Avui la història ens fa pagar el preu per esdevenir persones lliures i iguals. (…) Hem iniciat aquesta vaga de fam per pròpia voluntat i perquè bàsicament estem obrint camins de diàleg i resolució de la lluita col·lectiva. Hi estem involucrats perquè volem que les nostres reivindicacions siguin escoltades arreu del món. Exigim la fi de l’opressió de la nostra llengua, i la llibertat d’Abdullah Öcalan, que és el subjecte polític més important per tal d’aturar aquesta guerra.(…) Gülser YILDIRIM Diputada del BDP empresonada E Type Closed Prison
Fi de la vaga de fam
La vaga de fam ha finalitzat aquesta mateixa setmana després que Abdullah Öcalan, a través d’un comunicat emès pel seu germà, hagi fet arribar als presos kurds que mantenien la vaga la petició que deixessin la vaga, quan les condicions de salut d’alguns dels vaguistes estaven en perill extrem. Per altra banda també els ha deixat clar que l’objectiu havia estat assolit i que no calia arriscar més la vida dels presos polítics.
Després del comunicat transmès per Öcalan, algunes fonts apunten que en un futur es podrien reiniciar negociacions entre el PKK i el govern turc per tal de començar un nou procés de negociacions entre ambdues parts, tot i que cap d’aquestes hipòtesis no ha estat confirmada encara per cap mitjà o organisme oficial.
Cal recordar però, que la vaga de fam ha aconseguit forçar el govern turc per tal de modificar alguns articles amb els quals a partir d’ara, la defensa judicial es podrà fer efectiva amb la llengua que prefereixi l’acusat, això sí, assumint les costes d’aquestes traduccions.
