>> Entrevista a Mavi Muñoz, presidenta de l’Associació de víctimes del feixisme, el racisme i l’homofòbia, i mare de Carlos Palomino
[Entrevista feta abans de conèixer la condemna a 28 anys contra l’assassí de Carlos]
L’11 de novembre de 2007 un militar d’ideologia neonazi va assassinar el seu fill, Carlos Palomino Muñoz, d’una punyalada al cor. Des d’aquell moment Mavi Muñoz va iniciar un camí per contar la veritat sobre l’assassinat de Carlos i denunciar el seu assassí i els que l’emparen.
Ara, com a presidenta de l’Associació de víctimes del feixisme, el racisme i l’homofòbia i a l’espera que surti la sentència del judici, ens concedeix una entrevista i ens explica com ha estat el procés i quins són els objectius que persegueix l’associació.
Ara que el judici ha quedat vist per a sentència, quina valoració fas del procés i de tota la repercussió mediàtica que ha tingut?
La primera consideració que faig es positiva. L’acusat –Josue Estebanez- ha tingut un dret de defensa just i ha pogut explicar per què va fer el que va fer. Això sí, explicant una pel·lícula increïble que li havien donat perquè s’estudiés. Però per sort, existeixen unes imatges que demostren la seva mentida. Els jutges i els fiscals han fet una bona feina. Per altra banda, durant el judici s’han demostrat moltes coses. L’advocat de Josue, Enrique Martín, ja sabíem com era i va demostrar durant tota la seva defensa quina és la seva ideologia, no podíem esperar res més d’ell.
Pel que fa a la repercussió mediàtica, els mitjans han tingut dos plantejaments: en un primer moment, se centraren en parlar de baralla entre joves d’ideologia diferent. Encara que després de veure les imatges del metro i de la finalització del judici han canviat i han parlat més de crim ideològic sense deixar dubte. Voldria remarcar la importància d’aquesta ressonància mediàtica, ja que així la societat ha pogut veure què succeí de veritat.
Més enllà de la sentència que dicte el jutge, quines altres repercussions esperes extraure del judici?
La principal és que siga un toc d’atenció als feixistes. Que sàpiguen que no tenen total impunitat i que es frenen les seves agressions. A partir d’ara cada agressió serà denunciada públicament i judicial. I també temo una repercussió negativa contra mi i el meu entorn per les amenaces que podem rebre. Però és una cosa que no em preocupa. Em preocupa més que es faça justícia i els ciutadans i ciutadanes comprenguen d’on prové la vertadera intolerància. Que s’assenyale els vertaders criminals que són els grups que exerceixen el terrorisme feixista i aquells que els emparen. Cal treure’ls la màscara.
Quina valoració fas del suport que has rebut per part del col·lectiu antifeixista de Madrid i de la resta de l’Estat?
Estic molt agraïda a tots ells, han donat més del que podien. Han estat dos anys molt durs. Des d’ací els demane que no decaiguen, que Carlos ha segut un més i que cal seguir lluitant per tots els que han caigut. El millor homenatge que els podem oferir és continuar el camí, defensant la causa per la que caigueren. També vull agrair a tots els col·lectius de la resta de l’Estat que m’han demostrat suport, solidaritat i respecte amb les manifestacions i concentracions. I no oblido tampoc les mostres de solidaritat arribades des d’altres part de món, on també s’han fet actes per Carlos.
Recorde que quan va morir Carlos, el ministre de l’Interior espanyol, Alfredo Perez Rubalcaba, va dir d’ell que era un dels nostres. Quina ha segut la resposta i el recolzament de les institucions?
A nivell autonòmic la presència ha segut inexistent, no hi ha hagut cap resposta, ni recolzament. El Ministeri de l’Interior ens ha donat tot el suport i he de reconèixer que sense ells no ens hagueren obert algunes portes que ens han permès començar a treballar amb l’associació. El Ministeri de Defensa ha respost quan ha començat el judici, quasi dos anys després de l’assassinat, amb un simple condol i una disculpa perquè l’assassí era un membre de l’exèrcit. Per fer això han necessitat dos anys i comprovar la declaració de Josue.
Com ho valores?
Negativament. Ens van posar molts impediments des de Delegació de Govern, fins que fou cessada Soledad Maestro. Posteriorment, vaig parlar amb Valcárcel (nova delegada del govern a Madrid) i ens va oferir tot el seu recolzament, prometent-nos que tindria tolerància zero amb la violència d’aquests grupuscles feixistes. Però quan ha acabat el judici s’ha produït un retrocés en la permissivitat davant les peticions d’actes. Per exemple, van posar impediments perquè realitzàrem un acte per un jove que morí a la serra de Madrid després de rebre una brutal pallissa d’un grup de neonazis, i, d’altra banda, van intentar assassinar un jove a Majadahonda. El permís per fer una concentració el passat 10 d’octubre a la Puerta del Sol fou denegat per un defecte de forma i la policia la va dissoldre amb violència. Vull recordar-li a Delegació del Govern que ha finalitzat el cicle Carlos, però no la lluita antifeixista, que ha de continuar, ja que ser antifeixista no es cap delicte, és un deure.
Què li exigiries a les institucions?
Que es plantegen la permissivitat amb la que deixen actuar a certs personatges obscurs que pul·lulen per les administracions i que tenen càrrecs públics de responsabilitat, que es faça una depuració en profunditat. Fa 35 anys que esperem, amb les mateixes deixalles i els seus hereus. Exigim que treguen la manta que protegeix els criminals d’extrema dreta, que han tingut el seu beneplàcit durant tots aquests anys, eixos que continuen emparats pels grans defensors del dictador genocida Francisco Franco. I que s’adopten mesures contra ells. O ens podem trobar com el 1936, assaltats per un grup de fanàtics, que donaren un colp d’Estat. Aquells amants de la nació i d’Espanya, no els va importar matar el seu propi poble perquè volien ser els amos de les persones i les idees.
L’assassinat de Carlos té moltes similituds amb el de Guillem Agulló (jove antifeixista i independentista català assassinat en 1993 per un grup de neonazis). El seu assassí fou condemnat a 14 anys de presó dels que sols va complir 4. Creus que en aquests 15 anys han canviat les coses i el que va succeir amb l’assassí de Guillem no succeirà amb el de Carlos?
En primer lloc, per a mi el judici de Guillem fou un mal judici. La diferència entre els dos casos radica en què Carlos fou assassinat davant d’una càmera que va gravar tota l’agressió i Guillem no. Et puc assegurar que si no existissin eixes imatges el cas de Carlos haguera estat idèntic al de Guillem, i al de molts altres. L’assassí de Guillem fou condemnat per homicidi, simplement perquè no hi havia imatges. La forma amb la que va actuar Josué és el modus operandis de tots els terroristes neonazis. Cal jutjar-los com el que són: terroristes feixistes. Per altra banda, et puc assegurar que faré tot el que estiga en les meues mans perquè aquest personatge –Josué- complisca tots els anys de condemna.
A nivell de formació ideològica: Com ha canviat la teua vida en els darrers dos anys?
He intentat entendre tot aquest món. Tota la vida he estat antiracista i antifeixista, però ara estic posant-me al dia de moltes coses. Considere que continue vivint en una falsa democràcia, un feixisme encobert. Jo vaig lluitar per una democràcia i en veure que no ho hem aconseguit em sento defraudada. Ens han donat molletes perquè no obrirem la boca, però hem seguit vivint en un feixisme. Políticament no sóc de cap partit, ni de ningú. Per a mi la política és justícia, respecte i tolerància entre tots els pobles i cultures; i lògicament per la vida de les persones. Sóc més d’esquerres, però no em deixaré manipular per ningú. Tinc la meua personalitat, tinc els meus pensaments i cadascú pot pensar amb el que crega, però sense danyar ningú, ni provocar dolor a terceres persones, és tan senzill com això. Sempre m’he considerat independent.
Com i per què naix l’Associació de víctimes de la violència feixista, racista i homòfoba? I quins són els seus objectius?
Naix a partir de l’assassinat de Carlos. Em proposaren el projecte, ho vaig pensar i vaig decidir acceptar. Les víctimes no tenen massa referents, i la nostra funció serà fer-los sentir que no estan sols. Tindran suport psicològic, jurídic, personal…I bàsicament els objectius són lluitar contra la intolerància del feixisme. Fer d’aquesta lluita un símbol, que se’ns escolte. Cal protegir les víctimes del terrorisme feixista que actua de forma encoberta. Són la ment malalta de l’Estat; són un càncer de destrucció massiva i cal fer-los insignificants. No s’han fet les depuracions oportunes i en el poder segueixen habitant personatges obscurs que eduquen en valors irracionals i inhumans les següents generacions cap a la intolerància. En 30 anys no s’ha depurat res.
Com veus el moviment antifeixista a Madrid i a la resta de l’Estat?
El veig actiu, implicat. Estan lluitant per drets socials bàsics. Van molt espaiet però s’avança. A la resta de l’Estat no puc comentar-ne res perquè no ho conec bé, encara que supose que cada lloc tindrà els seus ritmes de treball. Ací a Madrid hem de millorar molt, però crec que anem pel bon camí. Els col·lectius ho estan treballant en profunditat. La lluita antifeixista a cada regió ha d’estar impulsada per la gent d’eixa regió, però contant amb l’ajuda i la presència dels demés. Independentment de les dinàmiques de cada col·lectiu, la idea bàsica és que tots i totes som antifeixistes, i que hem d’estar units davant el feixisme. I com sempre dic, pas a pas s’aconsegueix el cim, però no es poden fer passos enrere, sempre s’ha d’anar endavant. Ensopegarem moltes vegades, però cal aixecar-se i ser més forts per a aconseguir el fruit que ens espera. Continuar en la lluita recollint el testimoni dels que caigueren, perquè les seus morts no hagen estat en va.
Que els diries als pares i mares de joves antifeixistes que tenen por que als seus fills o filles els succeïsca el que li va passar a Carlos?
Eixa por és lògica. No cal ser antifeixista militant perquè et passe el que li va passar al meu fill. Que els donen als seus fills i filles tot el suport, que no els recriminen la seva militància, que els animen a continuar la lluita d’una forma no violenta. Hi ha persones que confonen l’antifeixisme amb la violència, i eixa no és la meua forma. La meua és sortir al carrer, lluitar, fer-nos escoltar. Lògicament, si ens ataquen ens defensarem, però no sigam nosaltres els que iniciem eixa violència. Vull recordar que hi ha molts pares i mares que surten al carrer juntament amb els sues fills i que els recolzen en la lluita. Realment els pares i mares estan conscienciant-se de la lluita que desenvolupen els seus fills, perquè han anat comprovant que realment on hi ha el perill és en el feixisme, en els neonazis que estan arrelats com una mala herba. Ser pare o mare d’un antifeixista ens hauria de fer sentir orgullosos, ja que hem portat a aquest món una persona íntegra i amb uns valors humans molt positius fora de discussió. Sempre estaré orgullosa de Carlos.
I als joves que s’interessen per aquest moviment i militen activament en ell?
Primer de tot que s’informen bé del moviment al que volen pertànyer. I que l’antifeixisme no és una moda, és una lluita, una forma de vida. Que l’antifeixisme no és violència, ni agressivitat. Que siguen militants amb raó. Que no ens embrutem les mans de sang, ni de violència, que això és el que ens diferència dels feixistes. I si realment el que els agrada és la violència i la sang, que es replantegen en quin bàndol estarien millor, en el de la raó o en el del terrorisme feixista.
Per últim, agrair-te des del L’ACCENT la teua atenció i col·laboració. Així com el teu coratge i decisió de no retrocedir en la lluita contra el feixisme, el racisme i la homofòbia. Recordarem sempre a Carlos, moltes gràcies.
Gracies a vosaltres. I dir-vos que Carlos em va deixar el testimoni i jo el continuaré amb orgull.
