El 13 de febrer de 1895, l’industrial francès de la fotografia Louis Lumière patentava el cinematògraf, un instrument que perfeccionava i combinava la llanterna màgica de Huygens, que permetia projectar una imatge, amb la cronofotografia de Marey, és dir, l’obtenció d’imatges successives en moviment. Un mes després s’instal·lava enfront la porta de la seva fàbrica i filmava La sortie des usines Lumière, la primera pel·lícula. A la primera projecció pública organitzada al Salon Indien del Grand Café del Boulevard des Capucines de París a finals d’any hi va assistir Georges Méliès, un il·lusionista que va quedar “bocabadat” amb l’espectacle i que, a partir d’aquell moment, consagraria la seva vida a provar de dur la màgia al cinema, un recorregut fascinant i ple de dificultats que podem resseguir de franc al CaixaForum de Barcelona fins el 24 de juny.
La primera part de l’exposició comissariada per en Laurent Mannoni és la que cerca els orígens del suggerent imaginari d’en Méliès i que no són altres que tota una sèrie de ginys entre els quals s’hi compten les ombres xineses, el perfeccionament de la perspectiva pròpia del Renaixement a través de caixes d’òptica o cambres obscures, la llanterna màgica, la fantasmagoria -espectacle lluminós i sonor inspirat en l’anomenat “romanticisme negre”-, els discs estroboscòpics, l’estereoscòpia -el cinema en 3D funciona avui sobre el mateix principi d’observar dos dibuixos lleugerament desplaçats a través de dues lents- o la fotografia del moviment. Aquest primer àmbit expositiu és potser el més atractiu perquè permet observar i comprendre el funcionament de tots aquests artefactes que, a banda de ser innovacions tecnològiques de primer ordre permetien, d’una manera o altra, noves representacions de la realitat.
Georges Méliès és el protagonista absolut de la segona part de l’exposició. Fascinat de ben petit amb les titelles s’inicià en l’art de la prestidigitació de la mà de John Maskelyne i de David Devant durant una estada que féu a Londres a partir de 1880. Un cop de retorn a París decidí dedicar-se a la màgia i, amb el suport econòmic de son pare comprà el petit teatre del mag Robert Houdin, el seu mestre. I és en aquell petit teatre que Méliès anà configurant un univers propi que seria el que, després d’assistir al passi de la pel·lícula d’en Lumière, transportaria al cel·luloide: la féerie, el gènere teatral basat en faules i històries fantàstiques molt popular a l’època prengué amb ell una nova dimensió en incorporar-li tots els trucs mecànics i òptics que l’havien fascinat.
Malgrat les dificultats per aconseguir un cinematògraf -els Lumière no volgueren vendre-li’n cap i va haver de recórrer a un estri similar fabricat a Londres-, quan el va tenir a les mans s’hi dedicà de forma exclusiva. A diferència dels Lumière, tot i que començà filmant la realitat tal com raja, de seguida començà a posar-ne a prova els seus límits i el 1896 presentà ja Escamotage d’une dame chez Robert-Houdin, on el seu mestre Houdin feia desaparèixer i aparèixer de nou una senyora. Durant un temps es va creure que tot el seu material fílmic s’havia perdut però per fortuna això no va ser així i a l’exposició s’hi mostra una àmplia selecció de la seva producció. A les pel·lícules les acompanyen un bon grapat de dibuixos fets pel mateix Méliès que il·lustren episodis i personatges dels seus relats, entre els què destaquen figures fantàstiques com les que apareixen a la popular Le Voyage dans la Lune (1902), una pel·lícula que tingué un èxit extraordinari i que l’obligà a portar-ne un control perquè als EUA començaren a escampar-se’n còpies sense la seva autorització -està tot inventat. També hi podem observar una maqueta i fotografies de l’estudi Montreuil, una casa de vidre que ideà i edificà amb el propòsit que fos el plató on poder rodar pel·lícules com Le Voyage de Gulliver à Lilliput et chez les géants (1902) i que acabà enrunat de resultes de la que fou denominada pels contemporanis com a Gran Guerra.
Com que les desgràcies no venen mai soles, a l’ensorrament de l’estudi Montreuil s’hi sumaren canvis en la indústria cinematogràfica -Méliès no va voler transformar la seva empresa artesanal en societat anònima i va anar perdent força davant els primerencs grans estudis- i en els gustos del públic -el seu món fantàstic estava sent substituït pel realisme poètic de Feuillade i pel nou ritme imposat per en David W. Griffith- i la seva carrera s’estroncà fins el punt que hagué de posar-se a treballar a una botiga de joguines del vestíbul de l’estació de Montparnasse on un periodista el reconegué a temps de poder-li fer un homenatge per la seva carrera. Ara farà un parell d’anys també el director de cinema Martin Scorsese volgué retre-li homenatge amb Hugo (2011), una pel·lícula que pren la forma de la faula i que resulta extremadament tòpica i carrinclona i que, sens dubte, no li fa justícia.
