Des de fa cinc anys, aquesta associació lluita en defensa de les víctimes del franquisme per fer justícia i dignificar la seua memòria.
Ens deien que se n’havia anat,que potser ens havia abandonat,que no sabien res…La meva mare repetia:”On l’heu amollat? Quan? Què heu fet amb ell?” I ningú no ens contestava…Encara avui ningú no ens ha contestat” Antònia París Llompart (filla d’Andreu París, militant socialista mallorquí). Curiós, si més no, que encara avui es potenciï el silenci i l’oblit en lloc de la memòria i la justícia històrica. Potser és que molta gent té secrets massa obscurs que no es volen desvetllar. Per dissort d’alguns, que haurien estimat més que tots aquests fets s’esvaïssin en la boira del temps, hi ha qui encara te memòria i, a més, vol fer que la societat en cobri.
Aquest és el cas de l’associació Memòria de Mallorca (MdM) que, com moltes altres organitzacions dels Països Catalans, treballa per la recuperació de la memòria de les víctimes i familiars de represaliats i desapareguts durant la Guerra Civil i el franquisme, actuant per tal que es faci justícia i es conegui la veritat.
El procés judicial a Mallorca
MdM, pionera en el procés judicial des de fa més de 5 anys, ha lluitat en defensa de les víctimes del franquisme fins al màxim de les seves possibilitats, emprant tots els recursos legals possibles per tal d’aconseguir fer efectiva la recerca dels 1.400 assassinats documentats a l’illa, fent justícia en nom de les víctimes i dignificant la seva memòria. En aquest sentit, el 14 de desembre de 2006 l’associació, junt amb altres organitzacions del Principat, Toledo i Arucas, va presentar a l’Audiència Nacional espanyola una denúncia de milers de persones desaparegudes de manera forçosa o detingudes il·legalment. Una acció que coincidia, intencionadament, amb el dia que es va presentar al Parlament l’avantprojecte de la Llei de la Memòria Històrica; aquesta intencionalitat radica en la preocupació per l’aprovació de la llei de cara a paralitzar l’efectivitat de la denúncia. Després de dos anys de silenci i incertesa sobre l’admissió o no de la denúncia, l’associació MdM va presentar una queixa formal davant el Consell General del poder judicial per silenci administratiu en el procés. Finalment, la denúncia fou admesa a tràmit el 16 d’octubre de 2008. És en aquest moment que el jutge Garzón salta a la palestra de sobte i, amb la pretesa intenció de fer-se abanderat de la causa, acusà de criminal el General Franco i a 35 càrrecs més de la dictadura.
“Una capa de legalitat ofega els qui volen conèixer, d’una vegada per totes, la veritat”
Aprofitant aquesta conjuntura, es van presentar els informes de dues fosses ben conegudes i localitzades a Mallorca, com són les de Porreres i Calvià. Unes setmanes després d’haver-les presentat, Garzón envià un auto que ordenava de forma literal als jutjat de Mallorca les exhumacions de les fosses. Moltes eren les persones que esperaven amb delit aquest moment, després d’anys i anys d’espera, quan, per fi, pensaven que coneixerien la veritat. Però el somni s’esvaí brutalment quan un dies més tard el fiscal del cas, Javier Zaragoza, convocà una reunió a la Sala Penal de l’Audiència Nacional, on es va decidir aturar el procés fins que es determinessin les competències, fent patent la voluntat d’impedir que avancés la investigació sobre les víctimes del franquisme. A partir d’aquest moment es blindaren judicialment les fosses comunes i es prohibí actuar sobre elles amb l’argument de ser proves per un futur procés d’investigació.
Davant aquest fet, el jutge Garzón es va inhibir a favor dels jutjats territorials, esperant que la denúncia fos retornada pels jutges, amb l’argument de trobar-se davant un cas de crims contra la humanitat, que efectivament són competència de l’Audiència Nacional. En total, només actuaren quatre dels jutjats on va caure la denúncia, que va ser arxivada o paralitzada per la resta (és a dir, per un 60%).
L’única querella que s’ha admès a tràmit en tot aquest procés és la que havia presentat la Falange i el sindicat ultradretà Manos Limpias per tal d’impedir la investigació dels crims del franquisme, al·legant problemes de competències i de prevaricació. La facilitat amb que es realitzà l’admissió d’aquesta denúncia, posada, no ho oblidem, pels hereus ideològics dels criminals franquistes, evidencià l’estat de putrefacció del sistema judicial de l’estat espanyol.
L’abril de 2009 arribà a Mallorca la denúncia i MdM reclamà que es prengués testimoni a les víctimes del franquisme, exigint l’exhumació judicial de les fosses de Porreres i Calvià. Davant la passivitat, MdM realitzà concentracions i rodes de premsa per denunciar la vulneració dels drets de les víctimes i acusant aquells qui pretenien seguir bloquejant les investigacions relatives als crims del franquisme.
Una vegada més, els diversos recursos presentats per l’associació que reclamaven l’exhumació de les fosses comunes es desestimarien, restant les víctimes novament ignorades i menystingudes. En aquest sentit, el mes de novembre de 2009 es va emetre un auto d’arxiu per estimar que la Llei de la memòria històrica ja contempla la investigació de les fosses, així com que, de totes maneres, amb a la llei d’Amnistia no es poden jutjar. Davant aquest fet es presenta un nou recurs a l’Audiència Nacional, que va rebre la mateixa resposta.
Però des de MdM es segueix intentant i, junt amb l’associació del Principat, es presentà una querella contra Varela i Saavedra; aquesta es desestimà de nou, i es presentà una nova apel·lació com a resposta. El juny de 2010, des de Mallorca es presentà un recurs cercant l’empar del Tribunal Constitucional per a les fosses de Porreres i Calvià, sent novament desestimat el setembre del mateix any, consolidant-se així la decisió de mantenir el bloqueig de les investigacions dels crims franquistes.
Finalment, el 20 de novembre de 2010 es desestimà el recurs de vulneració de drets presentat el 2008 per diverses associacions en defensa de les víctimes del franquisme, avalant la decisió presa per la Sala Penal de l’Audiència Nacional. D’aquesta mane- ra, el silenci s’imposà, protegit per una capa de legalitat que ofega els qui volen conèixer, d’una vegada per totes, la veritat.
La situació actual tan sols deixa a MdM un recurs més a presentar al Constitucional per tal d’anular la decisió presa per l’Audiència Nacional sobre competències i vulneració de drets de les víctimes. Esgotada aquesta via, tan sols quedarà recórrer als tribunals internacionals de drets humans.
Malgrat les traves, la feina continua
No obstant els impediments presentats per l’estament judicial de l’estat Espanyol, s’han aconseguit obrir algunes escletxes que aporten esperança al procés. Aquest és el cas, per exemple, del conveni signat per la Fundació Balear de Memòria Democràtica i l’associació Memòria de Mallorca a principis d’aquest darrer mes de novembre, per tal d’investigar les fosses de la Guerra Civil a Mallorca.
El que es pretén és elaborar un mapa on es localitzin les fosses comunes, exhumant-les (en els casos que sigui possible), i dignificant i senyalitzant aquests espais. Ara per ara, el projecte tot just arrenca, però ja hi ha alguns indicis al respecte que indiquen l’existència de 19 fosses identificades (alguns pous i osseres reciclades), tenint-ne de ben conegudes i amb els individus documentats, així com altres 8 de possibles que encara estan per investigar. MdM confia que aquesta feina arribi a bon port i que no es quedi tan sols en un treball més arxivat a un prestatge, sinó que es tradueixi en una actuació efectiva que possibiliti d’una vegada per totes l’exhumació de les víctimes del franquisme i la dignificació de la seva memòria, aconseguint que aquesta no caigui mai més en l’oblit.
*Lara Gelabert Batllori és membre de l’associació Memòria de Mallorca
