Després de les eleccions del 27 de setembre, Artur Mas no pot sortir-ne investit president. Més per desgràcia que per sort, aquestes eleccions es van realitzar tard. Hauríem d’haver-les viscut immediatament després del 9N del 2014. Si aquell procés participatiu descafeïnat, que havia de simbolitzar la consulta que el poble català volia, no va donar com a resultat la convocatòria posterior d’uns comicis autonòmics en clau plebiscitària, aquest 9N va quedar embrutat i malmès. Va quedar malmès malgrat l’esforç i voluntat que varen significar, i la rellevància política que va tenir, perquè el 9N va resultar descafeïnat i posteriorment manipulat i tergiversat per les imposicions partidistes d’aquells presidencialistes que ho volen instrumentalitzar tot.
S’ha produït la fractura de CiU, CDC va poder imposar a ERC la llista unitària unitarista, però els resultats de les eleccions han permès visualitzar que el treball de base sí que suma. En canvi, les sumes de sigles triomfalistes a penes serveixen per a sumar més independentistes a la causa comuna d’alliberar un país per a governar-nos. Potser Artur Mas és un animal polític des de fa prop de 30 anys, en els quals ha anat escalant i devorant. Tothom havia de reconèixer que és un geni perquè contra tot pronòstic salvava el seu cap a costa de la il·lusió, esforç, frustració i convicció de la gent. Semblava que Artur Mas ho tenia tot a favor perquè havia aconseguit l’impossible i situar-se de nou amb 62 diputats que li donessin suport com el 2010 (amb l’excepció que al 2011 també sumava el suport del PP). Semblava que només havia de recollir els fruits de la seva genialitat. I ara resultarà que Artur Mas va firmar amb el decret de convocatòria de les eleccions del 27S la seva renúncia com a president de la Generalitat.
Els números no li surten. Al senyor Mas no li falten 2 diputats per la investidura. Més fals que les bondats del “govern dels millors”. A Artur Mas li falten 6 diputats per arribar als 68. A males, amb 5 o 4 més es podria donar per feta la presidència. Però està lluny d’això, i com que ho sap menteix a tort i a dret amb allò que “estic a dos vots de la majoria”. Recorda quan el reaccionari Garcia Albiol també feia servir aquestes mateixes mentides de propaganda per tal d’atiar l’odi entre barris i entre veïnes. Aquesta estratègia va acompanyada de donar per fet que la CUP-CC deixarà de votar-lo en contra com si no tinguéssim memòria. Però qui s’ha pensat que és aquest trepa! Sembla que no ha entès res ni ho vol entendre. Només entén com salvar el seu cap. Però tenim memòria i tenim molts greuges firmats sota el govern de la dreta catalana!
Al començar el govern al 2010, les polítiques aplicades per Mas i la Generalitat van ser d’absolut despropòsit públic, accentuant les retallades que ja havien començat els últims anys dels governs tripartits. La política de deute i pressió contra les classes populars ha estat més que asfixiant. Ha estat assassina, depravada, despietada. Ha mort gent gràcies a les enormes retallades fetes per Boi Ruiz, l’home president de la patronal sanitària privada de Catalunya posat a cuidar i vigilar la competència que li podia suposar pels seus negocis el sistema públic de sanitat catalana. Hem tingut acampades, okupacions, desnonaments, vagues i mobilitzacions de tot tipus contra els terribles drames socials produïts pels governs neoconvergents. I en totes aquestes mobilitzacions sempre hem gaudit de la companyia dels Mossos d’Esquadra disposats a atonyinar-nos, amenaçar-nos, detenir-nos, treure’ns algun ull, identificar-nos, registrar-nos i encapsular-nos per evitar que poguéssim exercir els nostres drets. Però tranquil·les, que sempre han pogut actuar amb total impunitat i brutalitat, excepte en comptades ocasions que els casos repressius eren tan sonats que fins i tot s’han reconegut (tímidament i sense assumir responsabilitat) les culpes.
Doncs bé, l’actual escenari obre dues possibilitats que en realitat són quatre, però que no deixen de ser dues. Podríem anomenar-ho la teoria del dos al quadrat: o bé Artur Mas és President o bé no ho és. En el cas que ho fos s’obren dues possibilitats: que ho sigui perquè Artur Mas és capaç de matar Artur Mas i esdevé un nou referent del centre esquerra català fent un munt de mesures socials que ni ell es creu però que seria capaç de dur-les a terme enfrontant-se als seus (convergents i el que sigui que refundin per a mantenir quotes de poder), o bé que ho sigui perquè la CUP-CC fa un exercici de rendició i decideix auto-dissoldre’s i diluir els seus posicionaments fent un dels pitjor favors a tot el que representa l’independentisme i la sobirania del poble. Les descarto ambdues possibilitats perquè considero que Mas no és capaç de dur a terme les polítiques que siguin capaces d’acontentar les classes populars per a posicionar-les com a bastió de l’independentisme. De fet Mas només podria fer això enfrontant-se a CDC i perdent el suport de part de les 62 diputades.
També vull descartar especialment la possibilitat que CUP-CC faci el pas de rendir-se perquè com a militant de l’Esquerra Independentista em nego, i conec a molta gent que també s’hi nega, a acceptar que abandonem la possibilitat de transformar aquest país per portar-lo a la seva independència i la seva sobirania econòmica, de gènere, política, social i popular. Però de fet, aquestes dues opcions, coneixent el camaleonisme de Mas, no deixen de ser la mateixa que és donar-li al senyor Mas un capital polític que no té, no es mereix, no li hem de permetre quedar-se’l i que com a Esquerra Independentista hem nascut per guanyar-lo, conquerir-lo i transformar-lo en poder popular. Així que, si algú es vol creure les mentides d’aquest animal polític, que ho faci, està en el seu dret. Però les que hem patit repressió, retallades, però hem viscut amb la il·lusió d’un nou món que volem construir i compartir amb totes, aquestes que ho volem tot per decidir-ho tot, aquestes lluitarem cada dia per no viure enganyades per fantasmes neoliberals com en Mas, ni morir esclavitzades per monstres repressius com la Generalitat autonòmica.
Per altra banda, queden dues altres opcions que també són una de sola: dreta catalana “GameOver”. Artur Mas deixa de ser president tal com sabia que passaria des del moment en què firmés el decret de convocatòria d’eleccions i que per això va posposar i retardar tant com va poder per fer agonitzar l’independentisme, la mobilització popular i les seves retallades, externalitzacions i privatitzacions. Aquesta possibilitat també conté dues possibilitats: O bé Artur Mas fa un pas enrere definitiu i accepta no ser president, i CDC assumeix ocupar un pes subordinat i específic dins el joc del procés popular, o bé Artur Mas no fa el pas enrere i, per tant, tenim noves eleccions al març. La primera possibilitat comporta que el procés avança per fi, esdevé coordinat i per tant popular, i les exigències socials són la clau del procés. En aquesta via, certament fa cert temor el fet que CDC (amb o sense Mas) continua tenint alguna influència i que pot diluir les coses. No obstant, en una situació de competència de classe pura, de construcció nacional, de procés constituent i popular, garantint l’avenç del país vers l’inclusivitat de totes les capes socials, en aquesta situació la por (i fins i tot ràbia) contra la dreta catalana disminueixen. No és el mateix recordar que un dia els Mossos et van pegar o que aquell servei públic es va externalitzar però que ara això ja no pot passar, que no pas recordar-ho i conviure-hi amb els que ho van fer i encara t’ho estan fent.
La segona possibilitat que podem interpretar és lògicament que Mas no sap llegir la jugada, es creu el més llest del món, i es convoquen eleccions anticipades a volts de març. En primer lloc, cal dir que Mas no es presentava a més eleccions, per tant ja li podem dir adéu, i amb ell al suposat “valor polític més important” de la dreta catalana. Però si algú es creu que compliria les seves promeses seria un ingenu. Podríem tenir un Artur Mas en campanya electoral al febrer sent perseguit per totes les candidatures de la resta de formacions acusant-lo de tot i afrontant els debats electorals com no es va atrevir a fer el setembre. Fins i tot ERC ja ha apuntat a que no es repetirà la coalició de JxS (o Junts pel Mas o Junts pel 3% o com se la conegui). Potser al final resultarà que Oriol Junqueres ha estat el més llest, el més estoic, i el més oportú quan sabia que si no cedia als xantatges i imposicions presidencials no es convocarien eleccions al 2015. Al cap i a la fi, si hi ha noves eleccions al març ja no les convocarà Mas, sinó que seran producte de la dissolució del Parlament a principis de gener, així que tampoc és mala opció per l’independentisme anar a unes eleccions però amb varietat de llistes i amb la capacitat real de triar. No ens creurem pas que va ser molt participatiu el repartiment per quotes del 50% i 40% entre CDC i ERC a la llista de JxS. Sincerament, si tan malament hem fet no investint Mas, que siguin els electors que ho valorin, però no veig l’esquerra independentista patir per perdre algun escó quan suportem tantes altres injustícies. Hi ha coses més rellevants que en Mas, els vots, les eleccions i tots aquests politiquejos.
En qualsevol cas, les lluites, la feina, l’entrega i els somnis continuen. Tenim molta feina per davant, cert, però moltes necessitats per cobrir i aquestes no passen ni passaran per fer President a un oportunista com Mas que va descafeïnar el 9N i s’atreveix a emular-se a un president afusellat pel franquisme que l’empresonaren per defensar els Rabassaires contra els terratinents de les vinyes. Aquest procés va molt més enllà de noms i quotes de poder. Les coses que fem i que deixem de fer van lligades als interessos de classe i a les demandes socials que tenim darrere. Com a classe treballadora que som i que ens volem defensar, no ens podem permetre el luxe de confondre la nació catalana amb la burgesia nacional, que per molt que controli mitjans i tingui influències, no deixen de ser els nostres perillosos cacics i botxins.
Certament, en la construcció anti-oligàrquica i interclassista d’una República Catalana Independent, hem de ser capaces d’incloure elements aliens a les classes populars. No crearem la nova república com un estat realment democràtic, social i garant de les necessitats de la seva població on el poble és sobirà absolut de totes les seves condicions de vida material. Però sí creiem en la nova república com a pas cap a aquesta democràcia participativa en què la sobirania està més a prop de ser inalienable a la classe treballadora. Doncs en aquest procés de construir un poder nou, si realment volem sobirania i independència, ens queda un llarg camí, segurament tortuós, però inqüestionablement carregat d’amor humanista cap a una societat més justa exclosa d’imperialismes, oligarquies, masclismes, misèria i corrupció.
- *Cristian Cortés és membre de la COS, Coordinadora Obrera Sindical. *
