Després de la victòria de la dreta a les autonòmiques principatines, les dretes valenciana i insular volen recollir el testimoni a les respectives autonomies. I tot apunta que ho faran, i de manera contundent, si no hi ha sorpreses d’última hora.
Si les enquestes es demostren encertades, poc tenen a fer els indignats que s’han aplegat a les places de les principals ciutats. I és que ni la corrupció, ni el populisme ni l’autoritaritarisme amb què governen o han governat aquests partits sembla que els puga passar factura.
Al País Valencià, la dreta ha aconseguit cimentar el seu poder en unes arrels profundes no molt distants del caciquisme que consideràvem característic de fa un segle. De fet, no és casualitat que moltes d’aquelles famílies encara les poguem rastrejar les llistes de candidats del PP actual! Però a més de les xarxes clientelars, el PP valencià ha disposat d’altres eines molt efectives –totes elles de manual-, com ara el control mediàtic i la propaganda, la complicitat de l’estament eclesiàstic o l’anticatalanisme, que ha funcionat com un efectíssim sedant de la població valenciana.
Però, potser, l’aliat més destacat de la dreta valenciana haja sigut, precisament, l’esquerra. En especial un PSOE (ja quasi ningú no recorda el PSPV) a la deriva, incapaç de motivar al seu propi electorat. Uns dies abans de les eleccions un periòdic afí als socialdemòcrates publicava una enquesta que assegurava que un 10% dels seus potencials votants preferia que no guanyara el seu candidat. I és que les previsions auguren per a Jorge Alarte els pitjors resultats de la història del PSOE-PSPV, per sota, fins i tot, de la barrera del 30%, que molts pensaven el coixí del qual no podrien baixar. No som pocs els que ens preguntem com han pogut arribar a aquest punt. Hi ha moltes veus que asseguren que, potser, ja els està bé continuar a l’oposició; o potser hi haja algú a Blanqueries que somriurà la nit electoral esperant el seu torn per a quan vinguen temps millors.
L’altra esquerra, la que fa quatre anys es presentava a les eleccions sota unes mateixes sigles, tampoc no sembla que haja pogut capitalitzar el descontent. De fet, la incapacitat de bastir un front comú és, segurament, una de les explicacions a les seus ajustades expectatives electoral, tot i que no cal oblidar que la barrera del 5% és un càstig especialment injust i democràtic que s’enceba amb aquests partits. Així, mentre les enquestes auguren un retorn d’Esquerra Unida a les Corts, no està clar que Compromís els puguen acompanyar. I un fracàs d’Enric Morera i Mònica Oltra obrirà, de nou, una crisi al si del Bloc que farà florir velles ferides mai tancades.
Mentrestant, a les Illes, el PP amenaça amb recuperar la majoria absoluta de la mà del jove José Ramon Bauzà que ha protagonitzat una neteja d’imatge d’un partit fortament esquitxat per la corrupció. A diferència del PP valencià, la pressió d’estar a l’oposició ha motivat un desmarcament respecte els polítics implicats en escàndols de corrupció. Però, en tot cas, la neteja d’imatge no comporta un canvi de formes, i la seua previsible arribada al Govern és una renovada amenaça al territori, la cultura i els drets dels i de les treballadores. Aquesta amenaça no és aliena a la incapacitat del PSIB-PSOE per articular polítiques alternatives durant els quatre anys que ha estat governant. El desencís de les esquerres hi té la seua explicació, com també la té en el creixen bipartidisme que afecta les Illes.
En aquest sentit, l’organització independentista Endavant ha qualificat la situació que es viu a les Illes d’emergència social i nacional, i, potser per això, “comprenen el vot a partits progressistes, nacionalistes o senzillament anticapitalistes”. Aquest, segurament, és el sentiment de molts mallorquins, eivissencs o menorquins i també, a l’altra riba del golf de València, de molts valencians. La desesperació en aquests territoris dels Països Catalans fa que per molts, l’opció menys dolenta és una opció a tindre en compte. Però, serà aquest també el parer dels milers d’indignats que s’han manifestat aquests dies?
A falta d’una opció electoral pròpia, l’esquerra independentista aposta per l’abstenció i el vot en blanc a les autonòmiques. Endavant considera que qualsevol d’aquestes dues opcions són el “més vàlid i conseqüent per deslegitimar el sistema i els governants actuals”. I, encara que majoritàriament sense un caràcter tan polititzat, l’abstenció serà una des les triomfadores de la jornada electoral. L’altra, indiscutiblement, serà la dreta.
Però, tant al País Valencià com a les Illes –i també el Principat- es provable que la dreta es trobe una situació desconeguda fins ara: la victòria a les urnes no serà un aval a les seues polítiques i als seus candidats. El descontent que s’ha manifestat al carrer –i que ho farà també a les urnes, d’una manera o altra- és un toc d’atenció important que hauran de tindre en compte.
La propera cita electoral no està gaire lluny, però seria una errada que ens esperàrem a la setmana d’abans a eixir al carrer. L’esquerra independentista i anticapitalista ha de saber mantenir viva la flama i convertir la indignació en un moviment popular coherent, consistent i combatiu. Aquest és el repte a partir de l’endemà d’eleccions. No seran, doncs, quatre anys més de dreta, sinó quatre anys més de lluita.
*Andreu Ginés és coordinador de L’ACCENT