De ben jovenet, un vell comunista em parlava del mal principi de la II República quan el seu primer president. El senyor Alcalá Zamora, era un monàrquic convers a republicà de la nit al dia. Aquest fet em rutlla i em fa pensar en un procés d’independència que vol encapçalar un altre convers, el senyor Mas, autonomista de soca-rel que s´ha trobat en un atzucac polític quan ha observat el seu poble engegar sense el seu permís un procés emancipador, sense que CDC tingués capacitat per aturar el tren, malgrat algun intent. Així doncs, només restava la possibilitat de posar-se al capdavant del comboi, mesurar la velocitat i fer estació termini, pacte fiscal. Com ho farà-faran? Senzillament negociant, malgrat que amb Espanya no hi ha res a negociar més enllà de restar dins de la “la unidad indivisible en lo universal”. Com ho vendran? Senzillament com una gran victòria, tot alimentant l’ego del català emprenyat, és a dir parlant del seny català. En aquest país sembla ser que el seny és un element de l’ADN d´efectes balsàmics amb una capacitat miraculosa d’anul·lar memòries històriques.
En aquest procés d´opereta per anar enlloc, hi ha un factor més enllà del nacional. Es tracta del social, que per molts és indestriable. Quin País anem construint? Quins fonaments socials posem a la cosa? Tampoc cal ser gaire entès en el tema, només cal anar a l’hemeroteca, i el llistat de retallades, privatitzacions, destrucció del territori, detencions i repressió al moviment popular i sindical fan del full de ruta neo-liberal de CDC -que per cert ara vol maquillar el nominal- un timing que difícilment podrà aturar la CUP ni ningú, menys amb la situació de correlació de forces actuals. El debat Mas sí o no és estèril, perquè en el cas de Mas no, hi ha un llistat a debatre. Mas-Collell, Puig, Homs…. i així un reguitzell de noms i polítiques anti-socials. Per tal, qualsevol pacte amb Junts x Mas (llicència del company Horta) abocaria tot un procés independentista i social a un fracàs històric-histèric, del qual difícilment ens podem recuperar amb el temps.
Un pas enrere pot significar dues passes endavant. Hem esperat 300 anys, ara no vindrà de tres mesos. La convocatòria d’eleccions al març és un marc ideal? Doncs no, però és un dels pocs camins per construir un procés independentista arrelat a les classes populars amb un programa de país socialment just, amb una aliança tàctica per l’esquerra institucional.
Una CDC afeblida institucionalment serà una part més i no aquest membre que amb xantatges emocionals ha fagocitat la veu d’una ERC que anava en pujada, i una ANC que l´ha fet el mirall del seu projecte sense cap mena de vergonya, arribant a arrossegar un Òmnium Cultural. Van poder despullar el moviment i fer un vestit a la seva mida amb xerrameques de paller, país i voler vendre la seva centralitat. Ara, per fortuna, algú no va passar per la fira de les vanitats, algú que ha anat construint un projecte sense patums, fugides d’estudi i sopars de duro. La CUP, que representa per les classes populars el fil històric d’un catalanisme, roig i negre, violeta. I obrerista.
Fins al moment present la CUP ha anat fent passes lentes i segures. No entenc quina precipitació cal en aquests moments? Pressing de qui ens ha menyspreat fins ara? Responsabilitats vers la burgesia? Doncs no, única responsabilitat és vers uns postulats que moltes ànimes vam defensar via votacions.
Com a sindicalista de la Coordinadora Obrera i Sindical i votant de la CUP, no vull encetar un projecte, que penso finiquitat des d’abans de començar, perquè un cop investit el/la candidata de CDC, qui podrà aturar les seves politiques anti-socials ? Qui podrà aturar les seves negociacions on les aliances burgeses catalano-espanyola aniran com el pont aeri ? Des d’una visió de classe i país necessitem la CUP de sempre. Valenta, insubmisa, desobedient. I això passaria per cercar una nova correlació de forces que afebleixi la burgesia. Tenim una oportunitat al març per iniciar el projecte amb un mínim de condicions vers l’emancipació social i nacional.
