El proper 13 de juny, els socis i sòcies blaugrana estan citats a les urnes. La singularitat del Barça fa, però, que les eleccions per elegir el seu president no siguin exclusivament un afer de club sinó que transcendeixin l’àmbit esportiu i esdevinguin un esdeveniment polític de primera magnitud.
Deia en Joan Carretero, en una de les seves boutades, que el president del Barça era “mil vegades més important” que el de la Generalitat. Tot i exagerar, al doctor de Puigcerdà no li falta part de raó.
La prova n’és que les eleccions al Barça desfermen, sempre que tenen lloc, intrigues polítiques, més o menys encobertes, que pretenen situar una de les primeres institucions del país sota una òrbita o una altra d’influència.
Les eleccions com a sistema per elegir al president blaugrana van instaurar-se el 1953, en plena dictadura franquista. Els socis masculins del club, els únics que tenien dret a vot, van elegir per sufragi universal Francesc Miró-Sans com a president, un empresari del sector tèxtil que escenificava l’interès de la burgesia tradicional catalana per assumir el lideratge del club.
Entre 1958 i 1973 se suprimí el sufragi universal i el càrrec de president l’elegiren els compromissaris del club, succeint-se així a la presidència el mateix Miró-Sans, Enric Llaudet, Narcís de Carreras i Agustí Montal. Llaudet i Montal eren també empresaris tèxtils, mentre que de Carreras era advocat. Políticament, doncs, el Barça del tercer quart del segle XX estava en mans de la burgesia regionalista. No en va, el mateix de Carreras s’havia significat per la seva vinculació a la Lliga Catalana i a Cambó abans de la guerra del 36.
La fi del franquisme va instaurar com a sistema electoral un règim de sufragi universal directe en el qual podien participar tots els socis. Paradoxalment, però, en les primeres eleccions postfranquistes la burgesia regionalista tradicional perdé el seu poder al club i se situà al capdavant del mateix Josep Lluís Nuñez, empresari de la construcció d’origen basc i vinculat a la dreta espanyolista, lluny del club selecte de burgesos regionalistes que fins aleshores havien regit el Barça. La paradoxa fou que Núñez guanyà les eleccions a Ferran Ariño per poc més de mil vots de diferència. Ariño i Nicolau Casaus, candidats tots dos vinculats a posicions catalanistes, sumaren plegats més de cinc mil vots més que Núñez, però el sistema electoral deixà la victòria en mans del constructor de Barakaldo.
Amb Núñez i la dreta espanyolista al capdavant d’una de les institucions més simbòliques de l’imaginari català, els sectors regionalistes i nacionalistes intentaren recuperar el seu poder al club mitjançant l’operació Sixte Cambra, home de confiança de CDC, que fracassà en el seu intent d’arrabassar el poder a Núñez el 1989. Davant la seva incapacitat per foragitar Núñez, el nacionalisme regionalista s’hi acabà aliant, com també ho feren sectors del PSC. Personatges com Sixte Cambra s’integraren a les juntes nuñistes i “distingits prohoms” de la burgesia regionalista col·laboraren amb el club, com és el cas de l’ínclit Fèlix Millet, que rebé de Núñez l’encàrrec de posar en marxa la fundació.
Després de Cambra no hi hagué cap intent seriós de fer fora Núñez de la presidència fins a la moció de censura de l’Elefant Blau. Abans, només el senyor Don Piso, Àngel Fernàndez, havia gosat fer front a les urnes al nuñisme sortint-ne molt malparat i acabant integrant-se a la junta directiva de Joan Gaspart, destacat militant del PP, que succeí a Núñez després d’haver estat el seu fidel escuder des de 1978.
Lluís Bassat, el candidat de l’oasi català, acabà perdent les eleccions enfront d’un Gaspart, políticament situat a la dreta més extrema. El Barça, paradoxes de la història, continuava en mans de la dreta espanyolista. No fou fins el 2003 que aquesta tendència s’invertí quan l’advocat Joan Laporta, antic militant del PI i associat a posicions sobiranistes, assumí les regnes del club guanyant contra pronòstic les eleccions a Bassat, que havia tornat a congregar la majoria de suports de l’anomenada societat civil catalana.
Ara, set anys després de la sacsejada que suposà l’accés de Laporta a la presidència, les eleccions del 13 de juny tenen novament una inequívoca lectura política. No en va hi ha en joc un càrrec que va molt més enllà del de simple president d’un club de futbol.
