El passat 28 de novembre una gravació feta amb un mòbil va colpir les xarxes socials: la imatge de l’estudiant Sandino Bucio essent segrestat a plena llum del dia per policies vestits de civil que portaven armes llargues de gran calibre. A les breus imatges es podia veure com els policies el forçaven a entrar a un cotxe sense matrícula oficial, davant la mirada atònita de la resta d’estudiants que estaven essent testimonis del que creien era un segrest comú. El jove, estudiant de la Facultat de Filosofia de la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM), va patir l’intent de segrest i desaparició –clarament evitada per la ràpida difusió del vídeo- en sortir de l’assemblea de la seva facultat on s’estava discutint el pla d’acció i solidaritat amb la lluita per a l’aparició amb vida dels 43 estudiants de la Normal Rural Raúl Isidro Burgos d’Ayotzinapa, Guerrero, desapareguts des de feia dos mesos.
Dies abans, el 15 de novembre, un dels millors amics del Sandino, l’estudiant de la Escuela Nacional de Música de la UNAM, Bryan Reyes, va ser segrestat junt amb la seva xicota, Jacqueline Santana, també estudiant d’Economia de la UNAM, per catorze policies federals vestits de civil quan sortien de casa seva. Aquest intent de “desaparició forçada” (terme clau que retrotrau als mètodes de repressió i guerra bruta que van patir dècades enrere els militants, activistes socials i guerrillers llatinoamericans que lluitaven contra els seus respectius Estats terroristes avalats pels Estats Units d’Amèrica) va ser avortat per altres forces policials que van actuar pensant que els segrestadors no eren policies sinó delinqüents comuns. Però els segrestadors eren membres de la Divisió d’Intel·ligència, Direcció general d’operacions encobertes i d’infiltració de la Policia Federal que, davant la impossibilitat de justificar als seus col·legues el que estava succeint, van acusar en Bryan i la Jacqueline d’un intent de robatori amb un ganivet de cuina a una policia federal.
Marxa del 6 de desembre a Ciutat de Mèxic per la desaparició dels 43 estudiants. Foto: EFE.
El 20 de novembre es va dur a terme una de las ja vàries Jornades d’Acció Global per Ayotzinapa encapçalada al Districte Federal pels pares i mares dels estudiants de la Normal Rural, amb presència d’alguns dels moviments socials i polítics més combatius de la República, així com de milers d’estudiants de secundària, batxillerat i de les principals universitats públiques i privades del país. Després de les intervencions dels pares i mares dels nois desapareguts, molta gent va romandre al Zócalo, moment en què el cos de “granaderos” del Govern del DF va aprofitar per a encetar la repressió vers els manifestants. La policia va detenir aleatòriament més d’una desena de persones, la majoria d’elles estudiants de diferents nivells, que van ser acusades de terrorisme i enviades a presons de màxima seguretat a estats llunyans. Paradoxalment (o no), qui es manifestava contra la barbàrie de la desaparició de 43 estudiants rebia càrrecs més greus i mesures de seguretat superiors que les que patien els presumptes autors intel·lectuals de la desaparició, l’alcalde d’Iguala i la seva dona.
Gràcies a la mobilització, la pressió i les denúncies nacionals i internacionals, en Sandino, els detinguts el 20 de novembre i altres que havien estat apressats a la manifestació de l’1 de desembre, van ser alliberats dies després. Alguns d’ells hauran de fer front a un procés judicial; altres com en Bryan i la Jacqueline continuen a presó.
La UNAM, al punt de mira de l’Estat
No és el primer cop que el moviment estudiantil mexicà i, en concret, els estudiants de la UNAM es posen al capdavant de la lluita. Des de les lluites estudiantils del 68 mexicà que van ser finalitzades amb la massacre de la plaça de Tlatelolco fins la famosa vaga de 1999-2000 que va impedir la pujada de les taxes de matrícula, la UNAM ha estat un centre neuràlgic del pensament crític i la praxis política que aglutina l’oposició al sistema des de l’acadèmia. Amb gairebé 350.000 estudiants i 38.000 acadèmics, la UNAM nodreix les files de la intel·liguèntsia mexicana.
Tot i ser lluny de la seva època daurada, quan acadèmiques exiliades de les dictadures llatinoamericanes o espanyola van trobar refugi a les seves aules, avui dia la UNAM continua essent un referent acadèmic i polític. És una de les universitats de major prestigi a Amèrica Llatina i el Carib. Cada anys rep 6.000 estudiants estrangers per a formar-se de manera gratuïta. Intel·lectuals, acadèmics o polítics llatinoamericans, com l’actual vicepresident bolivià, Álvaro García Linera, han passat per la UNAM creant xarxes acadèmiques i polítiques que van més enllà del territori nacional. Xarxes que contribueixen al ressò internacional d’uns fets que posen en entredit la imatge democràtica que Mèxic vol presentar al món. D’aquí l’obsessió del govern per silenciar les veus crítiques que provenen de la principal universitat pública del país.
Per a la dreta, no obstant, la UNAM és un epicentre de la subversió que cal desprestigiar com sigui. Després de la vaga de 1999-2000 les empreses evitaven contractar estudiants titulats d’aquesta universitat. D’aquest “niu de guerrillers” poden sortir estudiants que són assassinats a campaments de les FARC, com va passar a Sucumbios el març de 2008, o possibles aliats dels vents bolivarians que bufen a Sudamèrica, com es va demostrar als papers filtrats per Wikileaks on es parlava de la preocupació de l’ultradretà govern de Felipe Calderón per la possible influència d’Hugo Chávez a la UNAM.
Mural de la Facultat de Ciències Polítques de la UNAM. Foto: Carla Corrales.
Tots aquests fets permeten entendre altres actes de provocació que han patit els estudiants universitaris durant aquests mesos de lluita. El 15 de novembre policies de civil van disparar contra els estudiants presents a l’auditori Che Guevara vulnerant l’autonomia universitària amb l’entrada posterior de policies al campus per contenir les protestes. O la sospitosa crema d’un autobús a la UNAM, presumptament comesa per estudiants, mentre el moviment estudiantil es trobava a l’altra banda de la ciutat lluitant per l’aparició dels estudiants d’Ayotzinapa.
Casualment (o no) a les mateixes dates va aparèixer mort David Flores, un estudiant del Mestratge en Ciències Bioquímiques, involucrat al moviment de solidaritat amb Ayotzinapa. Tampoc aquests casos d’assassinats selectius són nous a la història de la universitat. El 2011 van assassinar dos estudiants de la Facultat de Filosofia en circumstàncies encara no aclarides.
En dies més recents, un investigador de l’Institut de Física de la UNAM, Jorge Antonio Montemayor Aldrete, i un altre de la Universidad Autónoma Metropolitana (UAM), Pablo Ugalde Vélez, van qüestionar la versió governamental segons la qual els normalistes d’Ayotzinapa haurien estat cremats a l’abocador de Cocula pels Guerreros Unidos, un grup del narco local. I van afegir la hipòtesi de què fos el propi Exèrcit qui pogués haver cremat els cossos a un crematori militar. Arran de la seva declaració pública, els investigadors han patit diverses amenaces.
Moviment estudiantil, moviment interclassista
El clima de violència i d’impunitat que es viu al país ha facilitat que durant anys s’hagin assassinat o desaparegut centenars de lluitadors socials, generalment d’extracció treballadora i camperola, sense que això hagi estat notícia internacional. Però la magnitud de la barbàrie d’Ayotzinapa ha esdevingut un punt d’inflexió. Avui gairebé tothom que estigui mínimament informat coneix el cas i sap que el responsable últim d’aquestes morts i desaparicions és l’Estat, que està fent servir l’excusa de la falsa lluita contra el narco per a desaparèixer gent incòmoda al poder. Res de nou a la història mexicana.
Però ara estan reaccionant molts ciutadans, entre ells estudiants d’universitats privades, que tèbiament han començat a entendre que viuen en mig d’un miratge democràtic. Alguns d’ells van despertar amb el moviment #Yosoy132, altres ho estan fent amb Ayotzinapa. Siguin estudiants fills de la classe treballadora i camperola, siguin fills de la classe mitja, els estudiants comencen a ser l’actor social que ara mateix sembla fer més nosa a un narcoestat que avança perillosament cap a una dictadura oberta per tal de mantenir els privilegis d’una oligarquia al servei del gran capital del nord.
Foto principal: Carla Corrales.
