Mikel Aramendi «Aquesta recessió porta els EUA i la Xina a un xoc encara més greu que abans de la crisi»

Quins moviments geopolítics s’estan produint durant la pandèmia?

Per trobar els canvis geopolítics del període de pandèmia és del tot imprescindible tenir en compte el context general i els precedents pròxims, atès que la crisi global de la COVID-19 s’ha esdevingut en una època molt especial. Els esdeveniments previs més pròxims (crisi de la UE, palesada pel Brexit però que cal mirar des d’una perspectiva de dissolució més general, l’explosió del model polític dels EUA, començant pel Tea Party i que ha portat la victòria de Trump; l’auge dels anomenats populismes a diversos llocs del món…, fets que es podrien considerar conseqüències sociopolítiques de la gran recessió de 2007-08) són els principals succeïts des de 1989 i s’han de mirar a la claror de quelcom més profund.

Mikel Aramendi, comentarista polític internacional

En aquesta segona dècada del segle xxi ja érem testimonis d’una cosa que no passava des del començament del xx. Els EUA posteriors a 1865 i la Xina de després de 1949 tenen diferències espectaculars (pel que fa a història, demografia, cultura, recursos naturals…), però això no ens hauria d’impedir veure que potser hi ha una afinitat de fons que queda més oculta: els EUA van aprofitar els avantatges que tenien quant a la segona revolució industrial per a esdevenir primera potència mundial, inicialment només econòmica, i, després, liderant la tercera revolució, foren capaços de convertir-se també en la primera potència politicomilitar. Tanmateix, en el cancell de la quarta revolució, el lideratge podria estar a punt de passar a la Xina. De moment, en xifres econòmiques quantitatives generals hi hauria una certa paritat, i les diferències qualitatives són grans, però és cada cop més innegable que aquestes també s’escurcen ràpidament.

És palès que la política respecte a la Xina ha estat un dels escassos fils de continuïtat entre les administracions d’Obama i Trump. El que fa una dècada va començar com una estratègia de contenció politicomilitar, l’any 2017 esdevingué un conflicte econòmic obert, quan els EUA multiplicaren els aranzels. Però sembla que aquesta estratègia, que havia de portar una victòria ràpida, tampoc no ha estat tan reeixida com hom es pensava, i, al començament de l’any electoral, l’administració de Trump s’ha estimat més d’acordar una “treva” amb Beijing. Mentrestant, potser preveient que el conflicte s’allargarà, el 19è Congrés del Partit Comunista de la Xina va decidir de ratificar la direcció i el rumb, i des d’aleshores el règim xinès ha pres contínuament decisions, sobretot militars, que mostren que preveu que el clima es pot deteriorar molt més.

És en aquest context enrevessat que, amb l’Any Nou, va esclatar la pandèmia de la COVID-19 a la Xina. Contra el que hom ha volgut donar a entendre des dels magatzems de propaganda occidental, el règim de Beijing va respondre molt ràpidament a l’emergència —només passaren tres setmanes des que es trobaren els primers indicis fins que s’aplicaren mesures draconianes—, i ho féu en la direcció contrària del que s’hauria pogut esperar: prioritzant el control de l’epidèmia, i no dels danys econòmics. La conseqüència n’ha estat que l’economia xinesa ha patit danys greus (creixement negatiu el primer trimestre de l’any, cosa que no havia passat mai durant els darrers cinquanta anys), però, després d’un esforç colossal, ha aconseguit primer aturar l’epidèmia, després focalitzar-la i, finalment, erradicar-la.

La resta de països de l’est asiàtic ho han tingut exponencialment més fàcil, ja que han assolit el mateix resultat amb un cost molt menor. En tots els casos ha estat un factor contribuïdor de primer ordre el que en podríem dir experiència: l’experiència acumulada de precedents semblants, que està molt més lligada als costums socials i a la preparació de les administracions que no als sistemes socioeconòmics.

Així, doncs, la crisi de la COVID-19 era un regal inesperat per als EUA de Trump i, en certa mesura, per a Occident: semblava que el creixement de la Xina podria quedar aturat per un període llarg i gratuïtament; que seria el revers del desengany deixat pel conflicte comercial. L’única condició era que havien d’evitar l’epidèmia al seu país. Pel que sabem indirectament, la darrera setmana de gener el problema es va plantejar a l’administració de Trump així mateix: Wilbur Ross i els seus aplaudien les oportunitats («pot ser una oportunitat perquè tornin milions de llocs de treball als EUA»), i, de l’altra banda, els de la corda de Peter Navarro, que subratllaven els riscos («compte, ens pot venir una epidèmia esfereïdora»). Van guanyar els primers… fins que esclatà la pandèmia. Cal dir que la posició de Navarro, segurament, provenia del fet de tenir coneixements més clars d’Àsia, però, en si mateixa, tampoc no hauria estat suficient per a evitar l’epidèmia als EUA, com hem sabut després.

La qüestió és que, quan han passat tres mesos des de la darrera setmana de gener, s’han invertit els papers d’aleshores. La Xina ha erradicat l’epidèmia i ara malda per reviscolar l’economia, alhora que treballa la «diplomàcia de les mascaretes». Els EUA, en canvi, encara no han aconseguit de controlar la pandèmia i, en el dia d’avui, els és difícil no només pal·liar els danys econòmics, sinó fins i tot calcular-los. En qualsevol cas, no és agosarat dir que seran molt més durs que els de la Xina. Això sí, aquesta recessió, que, a més, serà també depressió global, posa les dues principals potències en un xoc de corrents encara més clar i greu que abans del començament de la crisi. Perquè s’imposi l’opció de la cooperació entre totes dues —sens dubte, la més beneficiosa—, caldria prioritzar la mirada global, però, avui dia, sembla la més impossible de totes les opcions.

Aquest nou xoc de corrents s’està donant en el conflicte del relat. El fet de donar-ne la culpa, a més de la responsabilitat, a la Xina té beneficis evidents per a les elits occidentals i, sobretot, dels EUA: amaga llurs terribles responsabilitats i culpes; pot contribuir a fer-los somniar que podran encolomar a algú altre danys econòmics colossals, i, en el futur, podria escalfar l’ambient per a endegar nous conflictes econòmics. El revers de l’intent és que els raonaments que han difós per a això no són gaire cosa més que fantasies i que, a sobre, gairebé tots es refuten mútuament. Si amb això no n’hi havia prou, l’administració de Trump, empesa per les seves necessitats polítiques més barroeres, ha atacat l’única organització internacional que ha fet alguna cosa positiva, l’OMS, prenent un camí que els països europeus no podran aprovar. Així, doncs, a Occident alguns han començat a agitar la bandera del racisme antigroc, que mai no s’ha erradicat (i que amb prou feines es combat). Però, en el món d’avui, no és fàcil vendre aquesta porqueria ideològica. Fora d’Occident, si més no.

S’alterarà la correlació de forces o aliances?

Com que la pandèmia ha tingut i tindrà un efecte esfereïdor i immediat en l’economia, i com que l’economia era a la base del canvi que ja des d’abans hi havia en marxa, ben aviat, en un any o dos, en veurem les primeres conseqüències duradores. La direcció que prendran, però, no és tan clara. Si es consolidessin i aprofundissin les tendències del moment actual, la conseqüència en seria que el PIB xinès esdevindria clarament el primer del món, materialitzant de cop i volta el sorpasso que, altrament, podria haver-se esdevingut d’aquí a una dècada. Però aquest no és l’únic futur possible, ja que no som davant d’una competició cara a cara, sinó d’una partida embolicada en què intervindran molts altres factors/competidors.

El fragment del món posterior a la pandèmia que ja podem intuir ens suggereix, d’una banda, que ens encaminem, una altra vegada, cap a un món de dos pols. Però cap a una bipolaritat que tindrà poc a veure amb la Guerra Freda. I és que la contradicció no és entre projectes mundials ideologicopolítics, sinó de pura primacia geopolítica. Si els EUA han volgut mai de debò que tot el món adoptés el model econòmic i sociopolític nord-americà, avui dia és clar que no tenen cap pretensió semblant. I la Xina porta dècades subratllant la peculiaritat del seu sistema, els «trets xinesos», cada cop més lluny d’acceptar cap altra recepta universal que no sigui «cadascú el seu». Les analogies amb la Guerra Freda, doncs, més que ajudar a entendre el futur, poden confondre.

Tanmateix, la primacia geopolítica entre totes dues hiperpotències no és un concepte simple i unívoc. Per als EUA, mantenir l’statu quo de primacia actual té significats econòmics i financers molt concrets, lligats, entre altres coses, a la funció del dòlar com a moneda de reserva i a l’emissió de deute. El punt de vista xinès de l’hegemonia, en canvi, es basa, en bona mesura, en la filosofia tradicional i es dirigeix a assolir el benestar del seu poble («prosperitat moderada», en el llenguatge actual) … et pereat mundus, se’n podria dir. D’altra banda, es pot preveure que els EUA, almenys durant la primera fase, estaran obligats a fer servir la força dura (en el sentit ampli de Nye, ja que la tova no la tenen en el millor moment), i que la Xina haurà de preferir la força tova (també perquè, de l’altra, en tenen menys).

La UE, el Japó, Rússia, l’Índia i els països del sud-est asiàtic, Mèxic i l’Amèrica Llatina…, tots es trobaran al mig d’aquest xoc, sovint sense poder afrontar la contradicció entre desigs i capacitats. En efecte, el que pot estar a punt de caducar és el mateix concepte d’aliança (en la mesura que indica un tracte entre socis, tot i que no iguals, on cadascú aporta per a benefici mutu), en benefici de relacions que serien més a prop dels conceptes de servitud o clientelisme. I en aquesta mena de relacions hi poden haver desequilibris evidents entre l’aportació a la relació i el benefici se’n treu, i en la mateixa dignitat.

Els qui, principalment, són productors de matèries primeres, com ara Rússia, d’una manera o altra hauran de prioritzar el mercat gegant de la Xina, sense gaires dubtes. En canvi, els qui han d’actuar a les ordres del mercat de les tecnologies més avançades, com ara la UE, hauran d’acceptar els Diktate dels EUA. I, a partir d’aquí, cadascú haurà de maldar per tenir cura dels seus interessos. Quan els elefants es barallen, qui pateix primer i més acostuma a ser l’herbassar, diu un refrany africà; i, en aquest cas, el camp de lluita és l’economia mundial, sens dubte.

Com pot afectar l’epidèmia a estructures supraestatals com l’OTAN, l’ONU o la mateixa UE?

A curt termini, les principals víctimes polítiques en seran les organitzacions pluriestatals. El seu paper durant tota la crisi està sent nul, i els qui haurien de ser els principals impulsors de l’única que actua amb una implicació d’allò més directa, l’OMS, l’han bescantada sense cap més raó que les necessitats polítiques internes. La idea que totes les organitzacions internacionals civils són una despesa inútil és cada cop més compartida entre els dos grans partits dels EUA, molt més enllà de Trump. I sobre l’OTAN, diuen de manera cada cop més clara als aliats europeus que hauria de ser una mera eina per a mancomunar la despesa militar, la qual cosa es troba en una contradicció com més va més gran amb llurs interessos. Ha esdevingut una organització que perdura per la por de dissoldre-la formalment.

Davant del rebuig dels EUA, gairebé l’única esperança de les organitzacions civils internacionals és esdevenir l’instrument preferit de la Xina per a la seva política exterior. Aquesta opció podria tenir el vistiplau de la immensa majoria de països del sud i, en teoria, de la UE; però, a la pràctica, inflamaria l’enemistat dels EUA, perquè seria la imatge de llur aïllament i l’eina per a aïllar-los. Els EUA estarien obligats a fer tots els esforços per frustrar aquesta opció. Així, doncs, les organitzacions pluriestatals quedaran obligades a sobreviure com foteses que ni tan sols són capaces de desaparèixer.

La UE, com a projecte polític, ha exhaurit el seu recorregut. Quedarà com una mera unió econòmica i financera, com una Zollverein una mica ampliada. Al Regne Unit, les conseqüències del Brexit ja s’han barrejat amb aquesta crisi molt més gran i, segurament, a Anglaterra arrelarà i s’estendrà la idea que, amb les seves coses dolentes, va ser la millor decisió; una altra cosa és la unitat del Regne… És cada cop més clar que la UE són «Alemanya i els seus satèl·lits», i queda per veure si la perifèria hi té lloc (i, és clar, de quina mena). El corol·lari n’és que tornem al predomini total dels estats (si és que mai ens n’havíem allunyat). Això té conseqüències de primer nivell per als qui som ciutadans de nacions sense estat.

Com està afectant l’epidèmia els conflictes bèl·lics existents?

Sent sarcàstics, podríem dir que la guerra «ajuda» a contenir l’epidèmia de la COVID-19, en la mesura que imposa la interrupció de les relacions socials habituals i, sovint, el confinament més estricte, i per períodes llargs, a més, moltes vegades. Però és un mal consol, en la mesura que, simultàniament, la guerra també comporta la destrucció de les estructures sanitàries o l’ús exclusiu per als bel·ligerants, i que també sembra altres epidèmies (còlera, etc.). A més, el que avui dia s’anomena guerra, en el fons no és res més que la massacre de població civil, com és palès en el cas del Iemen. I és clar que aquesta situació de guerra esdevé un multiplicador de l’epidèmia.

Quin pot ser l’efecte de la pandèmia quan s’estengui massivament pels països de l’anomenat tercer món o perifèria?

Si el concepte de herd immunity, que recentment ha tingut tant de ressò, té alguna mena d’utilitat en les epidèmies humanes més enllà de converses frívoles al primer món, és ara que s’hauria de conèixer, al tercer món amb la COVID-19. Amb sistemes de salut precaris o incapaços, amb habitatges que fan gairebé del tot impossible aïllar-se i amb feines «de la mà a la boca» que impossibiliten interrompre l’activitat quotidiana… contagiar-se, superar la malaltia i aconseguir la suposada immunitat és l’única sortida que queda a aquestes societats davant el virus. El revers, és clar, és una quantitat de morts que és i serà incalculable. El fet que siguin societats joves, en teoria, els hauria de donar un avantatge, però molts altres factors que multipliquen la mortalitat de l’epidèmia no són menors que al primer món i, sovint, també és dubtós fins on pot ajudar l’acció dels poders públics locals.

En qualsevol cas, els conceptes de tercer món o perifèria poden abastar realitats molt diferents de les societats pobres d’Àsia, el món islàmic, l’Amèrica Llatina o Àfrica. I precisament els factors decisius per a la propagació de l’epidèmia els afecten especialment: nivells d’urbanització, costums culturals, característiques de les estructures socials… I també cal tenir-los molt en compte.

Quines conseqüències pot tenir en les diferents potències mundials (els EUA, la UE, la Xina, Rússia) la nova crisi i recessió econòmiques desencadenades per la pandèmia?

Les conseqüències econòmiques seran les primeres a emergir, en un any o dos. No sembla massa agosarat predir que, dins la recessió econòmica general, hi haurà grans diferències en la profunditat i durada de la crisi. I que aquestes particularitats es manifestaran per estats, perquè es pot intuir que, tot i que no caducarà, la globalització entrarà en stand by. Amb el fantasma de noves epidèmies i les conseqüències del passat recent, la idea de les economies nacionals, sigui millor o pitjor, es vendrà més fàcilment.

No cal dir que aquest punt de vista pot trobar la recepció més favorable als EUA. La idea de la desconnexió de la Xina (i de la UE) pot passar d’una elucubració una mica extravagant de gent com P. Navarro a un projecte compartit pels dos grans partits, per la por de la inflamació de les taxes de desocupació i si hom es pensa que és l’única manera per a contenir el daltabaix geopolític. És força clar que, amb independència de qui guanyi les eleccions del novembre, hi haurà un segon període del conflicte comercial de 2017-2019.

En el cas de la Xina, en canvi, les coses són ben diferents. En un altre context, saber que hi hauria una caiguda del PIB —que enguany serà gran i l’any vinent, important— hauria estat important per al Govern, però el caràcter general de la crisi i la disciplina mostrada per la societat l’han alliberat de les angoixes immediates. Tanmateix, és clar que, a mitjà i llarg termini, aquestes s’aprofundiran: es podria dir que el Pla Quinquennal no serveix gairebé per a res i que el canvi de model que es volia fer per passos (de l’economia exportadora al consum intern; prendre en consideració d’una vegada la protecció del medi ambient; conformar un sistema sòlid de protecció social) és un procés que caldrà accelerar, tant si com no. D’altra banda, la Xina no pot donar l’esquena a la globalització de qualsevol manera, més que per raons filosòfiques, per necessitats materials: proveïment de matèries primeres i mercats. Per tant, sigui quina la relació amb els EUA, estarà obligada a continuar, si fa no fa, com abans amb tots els altres països.

En aquest moment, no sembla immediatament possible que la contradicció entre els dos grans esdevingui un conflicte militar, però és clar que totes dues parts s’hi estan preparant sense pausa. La Xina sap que no ha de disparar el primer tret, perquè seria contrari a les seves tradicions i la correlació de forces actual no li ho permet. Però la doctrina defensiva que tot just acaba d’actualitzar deixa clar que ha d’estar preparada per a respondre a qualsevol atac. I en això ha estat treballant la darrera dècada. Els EUA també continuen prioritzant la «contenció» de la Xina. El que podria encendre el risc, sens dubte, seria a Taiwan i a la península de Corea, molt per sobre del conflicte de Xinjiang.

Enmig del conflicte entre aquests dos elefants hi ha, és clar, el problema geoeconòmic del Japó i la UE. En cas de prendre el camí de la desconnexió, els EUA quedarien obligats a condicionar de la manera més estreta possible aquestes dues àrees econòmiques perquè interrompin la cooperació amb la Xina, però llurs interessos específics es trobarien més en la direcció inversa. Les situacions internes del Japó i Europa són del tot diferents, però hom podria pensar que, al capdavall, en aquestes contradiccions entre submissió política i interès econòmic tindran molta importància les pressions i influències purament ideològiques i els lobbismes del tot particulars.

En aquesta nova situació, les economies dels proveïdors de matèries primeres la passarien magra, començant per les més grans (Rússia, l’Aràbia Saudita, l’Iran, els estats del Golf). La demanda, en general, es contraurà i els preus hauran de caure encara més, com ja ha passat amb el petroli. Amb aquestes previsions, no és casual que alguns ja estiguin dient que la primera potència que es pot trobar en una crisi política greu serà Rússia. Però pot ser el maldecap de tots els exportadors de matèries primeres d’aquí a no gaire. També els qui ofereixen mà d’obra barata i abundant (l’Índia, Indonèsia, Bangladesh, el Pakistan, el Brasil, Mèxic, tot el sud-est asiàtic…) tindrien el mateix problema a mitjà i llarg termini, tot i que, en un primer moment, els EUA poden aconseguir alguns beneficis de l’intent de treure la seva cadena de proveïments de la Xina. A mesura que passi el temps, es poden trobar en la necessitat de triar entre els dos grans, amb totes les conseqüències econòmiques, tecnològiques i geopolítiques que això comporta.

Traducció: Daniel Escribano