[bar group="860×106"]

Milers de treballadors i estudiants tornen a mobilitzar-se en defensa de l’ensenyament públic

wertalfemLes mobilitzacions del proppassat 9 de maig a l’ensenyament tornaren a buidar aules i omplir els carrers en contra de les polítiques del ministre Wert. Entitats convocants, com la valenciana Intersindical o la CGT del Principat, han valorar molt positivament la mobilització, a la qual han atribuït l’ajornament de l’aprovació del la LOMCE. Segons aquests mateixos sindicats, al PV el seguiment de la vaga fou d’entre el 100% i el 30% a les universitats públiques, i superior al 70% en l’ensenyament públic no universitari; al Principat, les xifres apunten a més d’un 50% de seguiment global entre els treballadors i treballadores i a més d’un 70% entre els estudiants. A les Illes, l’STEI parla d’un seguiment global del 65%. L’indicador més important del dia, però, foren les multitudinàries manifestacions que ompliren els carrers de les principals ciutats del país.

Malgrat aquesta convocatòria reeixida, no han sigut poques les veus crítiques amb la mateixa, De fet, les dues organitzacions de l’esquerra independentista que treballen en l’àmbit de l’ensenyament (la Coordinadora Obrera Sindical i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans) van optar per no convocar o convocar parcialment a la jornada de mobilitzacions. Hem parlat amb Gerard i Maria, representants d’ambdues organitzacions, perquè ens expliquen les respectives postures.

Gerard Horta, militant de la COS (secció sindical de la Universitat de Barcelona)  “Les jerarquies dels sindicats grocs ens fan retrocedir de derrota en derrota”

cos ubLa COS no heu secundat la vaga, però sí que heu apel·lat a no fer d’esquirols. En termes pràctics vol dir que els vostres afiliats han participat en les mobilitzacions?

D’entrada cal distingir dos àmbits: l’educació general i l’àmbit universitari. Al primer, les militants de la COS han adaptat el nostre posicionament crític –contra un model de sindicalisme parasitari, desmobilitzador i despolititzador que portem massa anys patint– al context particular de cada centre educatiu. Hi ha companyes que han fet vaga perquè això els ha donat credibilitat davant d’un entorn poc combatiu però disposat a mobilitzar-se el dia 9; d’altres no n’han fet justament perquè l’entorn ja estava molt polititzat en un sentit crític, i han portat fins a les últimes conseqüències plantejar que una cosa és fer un dia ritual de vaga cada any a la primavera –que només serveix perquè els sindicalistes professionals surtin a la foto–, sense programa de lluita contínua al darrere, i que en canvi una altra cosa és la vaga com a eina de combat. En el cas de les universitats, tampoc no és la mateixa cosa la UB que la Universitat Politècnica de València, per exemple. A la UPV, la COS s’hi va afegir incloent-hi la difusió de continguts crítics a com s’havia decidit la vaga i a la seva dimensió purament simbòlica (i una gran notícia: al juny fundem secció sindical de la COS dins la UPV!). Per contra, a la UB només hi convocava CCOO i va ser un dia gairebé normal d’activitat docent –a diferència de la vaga d’estudiants d’universitats del proppassat 28 de febrer al Principat de Catalunya, amb el suport de la PUDUP i enregistrada legalment per la COS i la CGT, que va ser un èxit. En el cas de la UB, el paper de la COS està sent fonamental –des del setembre del 2012 en què vam néixer– per articular vies de mobilització com la reclamació col•lectiva del professorat associat, i d’altres vies junt amb les companyes i companys del SEPC i a partir de les decisions de les assemblees de facultats. A la COS treballem junts professorat i treballadors d’Administració i Serveis per fer-ho també amb l’alumnat.

Ha sigut difícil adoptar aquesta postura? Penseu que s’ha entès entre els treballadors de l’ensenyament?

Per a la gent de la COS dels Països Catalans és una obligació pensar, pensar-nos i debatre críticament, i, si pot ser, amb alegria! Ni la vida individual ni la vida col·lectiva, ni tampoc la lluita sindical, poden reduir-se al blanc i el negre. Avancem en termes dialèctics. Som honestos perquè fem el que diem i diem el que fem. Malgrat que en contextos particulars ha calgut insistir, reexplicar i aprofundir els nostres motius per fer entendre que la COS advoca per alguna cosa més que fer un dia de vaga a l’any, en general un munt de companyes no sols han entès la crítica de la COS, sinó que han compartit el nostre posicionament. Mireu la mitjana de les autèntiques lluites sociolaborals a Europa a les darreres dècades: estem parlant de cicles continus o discontinus, però que impliquen 10, 15, 25 jornades de vaga, a més de tota la resta d’accions que puguin incidir positivament a aconseguir una potència de base assembleària que possibiliti de negociar amb la patronal, sigui pública o privada, i conquerir les teves reivindicacions. La nostra divisa ho diu tot: la lluita és l’únic camí.

Com valoreu la vostra decisió, un cop passada la convocatòria?

Com la demostració que, a escala nacional i més enllà dels contextos específics socials, laborals i territorials, la COS hem estat capaços d’elaborar un discurs i una pràctica crítiques que condueixin a la unitat d’acció combativa, començant perquè la gent s’ajunti i s’autoorganitzi per discutir i decidir què farà i com ho farà als centres de treball, i continuant per la coordinació col•lectiva a escala territorial. Nosaltres perseverem a constatar la viabilitat d’aquest camí. Tot just acabem de néixer i estem creixent. I si creixem és perquè hi ha una necessitat real que la gent de l’educació disposi d’una eina de lluita com ho és la COS. Responem a una necessitat. Lluitar per l’educació pública és indestriable de fer-ho per l’emancipació social col·lectiva en tots els àmbits.

Penseu que en l’àmbit de l’ensenyament es pot tindre un calendari de mobilitzacions propi, al marge de les grans plataformes sindicals?

No es tracta tant del calendari sinó de la construcció d’estructures de base horitzontal i assembleària. El calendari és el resultat de la feina prèvia d’agrupament i coordinació de les persones i els col·lectius. Mentre les jerarquies dirigents professionalitzades dels sindicats grocs ens fan retrocedir de derrota en derrota i l’educació publica és esborrada del mapa –milers d’acomiadaments, precarització de les condicions laborals i salarials, tancament i degradació dels centres educatius, manca de resposta a les necessitats dels més febles: els infants i els joves alumnes de les classes populars, espanyolització dels continguts i de la formalització lingüística de la docència, privatització i transferència de recursos públics a les institucions privades, configuració de l’educació com un mitjà de reproducció ideològica i social del capitalisme, decret de plantilles que aboleix la borsa de treball d’interines, etc.–, la COS mira de participar activament als moviments assemblearis que s’estan reformulant al País Valencià i al Principat de Catalunya, i tant de bo aviat a les Illes. No necessitem les dotzenes i dotzenes d’alliberats sindicals que tenen els altres per desenvolupar la nostra lluita. Tenim les mans lliures de servituds al poder o al full salarial que alguns cobren del seu propi sindicat. Si podem fer comprendre que la nostra combativitat és creativa, potent, antidogmàtica i democràtica en un sentit assembleari, participatiu, integrador i valent del terme, llavors haurem fet camí. Ho deia el germà Ovidi: “Nostra raó és força creixent!!!”.

Maria Corrales Pons, portaveu del SEPC: “Desmarcant-nos de la convocatòria hem generat debat en el moviment”

sepclogoEl SEPC heu decidit desmarcar-vos de la convocatòria en l’àmbit universitari. Ens pots explicar els motius?

Com a SEPC entenem que actualment el moviment estudiantil i universitari és un dels pocs espais de lluita que pot funcionar de forma autònoma amb una estratègia pròpia al marge dels interessos corporativistes i de manteniment de subvencions i d’alliberats dels grans sindicats. A més a més, el moviment estudiantil es dota d’un discurs i d’una estratègia pròpia de mobilitzacions i discurs que va molt més enllà de la convocatòria d’una vaga anual i que, des del SEPC hem treballat des de principi de curs per tal de dotar el moviment d’una tàctica -més enllà de les pròpies convocatòries de vaga enteses per aquests sindicats com a finalitat- que pogués esdevenir una eina de pressió real des de les bases.

A més a més, aquesta convocatòria va estar feta des de les cúpules sindicals de Madrid sense tenir en compte cap més organització o plataforma mobilitzada. Nosaltres entenem que les vagues no són quelcom que es pugui llençar un dia per fer que la gent s’hi uneixi, sinó que han de venir d’un procés integrador de treball i d’anàlisi de totes les persones mobilitzades des de les bases per tal que tothom es cregui la convocatòria. Han de partir de les condicions reals dels moviments i de les realitats territorials i els han de ser útils. El que no pot passar és que surti una convocatòria sola i aïllada per tal de preservar les estructures corporativistes i burocràtiques dels grans sindicats, així com el seu tros del pastís dins les cúpules del poder.

Un altre factor a tenir en compte és que, una setmana abans de la convocatòria, a cap sindicat d’universitats amb què treballem els havia arribat la convocatòria de vaga, ni tenien informació com per adoptar-hi una postura. Així, per exemple, el que va passar al final a les universitats del Principat és que l’únic sindicat que va convocar a universitats va ser CCOO, mentre que CGT, Intersindical, IAC, i, fins i tot, la UGT, només van convocar a preuniversitats. Nosaltres ens devem a aquestes companyes amb què treballem dia a dia i no cap cúpula sindical que, a més a més, durant aquest curs no s’ha unit a cap convocatòria de les que hem convocat a través de les plataformes i com a SEPC aquest curs.

També, veure que en el moment en que convoquen la vaga demanen que tothom s’uneixi en un treball conjunt, però, a l’hora de negociar, ho faran ells sols sense tenir en compte tota la resta de col·lectius i persones que els han seguit en aquesta en vaga. Incomptables vegades ens han demostrat quins són els seus objectius en la negociació que en cap cas corresponen als nostres objectius en el context de misèria actual.

Us ha costat explicar aquesta postura entre els estudiants i entre els col·lectius amb els quals treballeu habitualment?

El cert és que, en un primer moment, la decisió va ser difícil d’explicar ja que les plataformes i espais on participem havien convocat aquesta vaga i determinats sectors ho van veure com una actitud desmobilitzadora i de desunió. No obstant això, a mesura que hem exposat els arguments, gran part del moviment educatiu ha entès i ha donat suport a la nostra postura. Ens hem desmarcat d’aquesta convocatòria perquè no era unitària per culpa de la manera en com s’havia convocat, i això ho han comprés els sectors crítics amb el sindicalisme groc.

De fet, la major part del moviment educatiu comparteix els nostres arguments i posicionaments respecte als grans sindicats i en relació a l’estratègia de lluita i a com es va fer aquesta convocatòria de vaga. Els raonaments eren els mateixos, per bé que la majoria va optar per una convocatòria crítica com a plataformes i assemblees. Nosaltres ens vam decantar per la no convocatòria a universitats també pel fet de ser un sindicat autònom amb una ideologia i pràctiques concretes que ens permeten prendre aquest tipus de decisions que, potser, un espai unitari, per la seva pròpia naturalesa, no pot prendre.

A més a més, el SEPC hem estat treballant durant aquest any, cada dia, colze a colze en tots aquest espais i amb totes aquestes organitzacions de base per a la mobilització continuada i l’estructuració d’un moviment fort del qual tothom fos partícip. És per això que, en últim terme, poden existir divergències en algunes decisions però totes som companyes de lluita i per tot el treball previ fet ningú ha entès la nostra postura com una crida a la desmobilització, cosa que era l’últim que volíem.

I entre les diferents universitats, ha tingut la mateixa resposta?

Pel que fa a les companyes en les assemblees de facultat i alumnes, quan s’ha anat a explicar bé el nostre posicionament i els motius d’aquest també hi ha hagut molt bona rebuda. Estem en un context en què els grans sindicats han quedat totalment desprestigiats per no haver volgut donar la resposta que el context necessitava i necessita i per haver format part de l’aprovació d’atacs a l’estudiantat i al professorat com són els acomiadaments en comitès d’empresa o el contracte d’aprenent per a les estudiants. La gent ho ha vist i continua veient-ho i, naturalment, confien més en els que estem dia a dia treballant a peu de facultat i responent a les seves demandes més immediates amb un discurs de problemàtica estructural, que no pas en aquells que veuen un cop a l’any per la televisió en una gran manifestació ondejant banderoles amb el nom del seu sindicat.

Com valoreu la vostra decisió, un cop passada la convocatòria?

Valorem la nostra decisió de forma molt positiva. És cert que en alguns espais potser no hem pogut arribar a transmetre bé el nostre poscionament, però pensem que, en general, és una postura que s’ha entès i de la qual molta gent s’ha sentit partícip. Creiem que el fet d’haver-nos desmarcat de la convocatòria ha provocat un debat en el moviment educatiu sobre aquest tipus de convocatòries i sobre l’aparell i les maneres de fer del sindicalisme groc i ha visualitzat que no pot existir unitat fins que aquesta sigui real i no consisteixi en un ball de sigles sota una convocatòria i un lema. La unitat passa per tenir una estratègia conjunta, real i de la qual tothom hagi pogut ser partícip. Ha de compartir l’objectiu d’oposar-se a les agressions tant de l’Estat com de la Generalitat; ha de partir d’un discurs de problemàtica estructural i no de lluita puntual contra decrets; i, per últim, ha d’assumir la desobediència per tal de donar resposta al context de misèria a què ens condueixen els mateixos que s’asseuen amb ells a la taula de negociació.

Per contra, en secundària sí que heu secundat la vaga, perquè?

Des del SEPC entenem que secundària té uns tempos, una capacitat mobilitzadora i una forma organitzativa diferent a la universitària. De la mateixa manera com dèiem que a universitats no necessitem del sindicalisme groc per convocar grans manifestacions i vagues, a secundària encara no està consolidat aquest procés de canvi de paradigma mobilitzador.

És per això que, tot i que actualment treballem amb molts dels moviments de base que provenen dels instituts i de la bressol i que sabem que cada cop estan agafant més força, enteníem que no convocar a secundària sí que hauria sigut una mesura desmobilitzadora, cosa que, com ja hem esmentat, és l’últim que voldríem provocar, i hauria anat en detriment de tot l’esforç d’aquests espais, que és molt, per poder mobilitzar un sector que necessita de molta més feina prèvia per anar a una convocatòria que a universitats.

Gràcies al SEPC, l’àmbit l’estudiantil és l’únic que compta amb un marc propi de reivindicacions diferenciat de la resta de l’Estat; penses que les actuals agressions a l’ensenyament públic faciliten o dificulten aquest marc?

Rotundament dificulten aquest marc! El problema que ens trobem és que quan l’agressió es duu a terme des del Govern de l’Estat, la majoria de moviments socials entenen que la resposta s’ha de fer també en un marc estatal, i, per contra, quan l’agressió ens ve per algun dels governs de les comunitats autònomes, ens és difícil respondre nacionalment. Tanmateix, l’agressió generalitzada al català dins la LOMQE, sí que està enfortint una resposta unitària als Països Catalans.

Nosaltres entenem que el nostre marc d’actuació i reivindicació són els Països Catalans més enllà dels intents estatals o regionalistes per dividir el territori. Quan construïm reivindicacions i mobilitzacions conjuntes a tots els punts dels país estem donant resposta tant a la problemàtica social com a la nacional, i construïm aliances i un mateix moviment estudiantil que pot reivindicar aquestes dues qüestions primordials. D’aquesta manera, gent que no té una consciència nacional s’hi apropa quan veu una resposta unitària arreu del país. Entenem que no és una problemàtica només de les agressions a l’educació sinó que totes les ofensives inclouen estratègies de divisió constants. Per tant, el nostre objectiu és exposar que no pot existir una solució social sense una solució nacional completa.


[bar group="860×106"]