“Quan un no viu com pensa, acaba pensant com viu”. Gabriel Marcel
Quan et retrobes amb vells amics, companys de vida i de batalla que esgrimeixen raons al voltant de l’elecció d’una escola per a les seves filles i fills, te n’adones que el temps transcorre inexorablement per a tothom. El motiu però que enfila aquestes línies és una derivada del pas del temps, de la fillada i de la militància: companys i companyes de lluita que matriculen els seus fills i filles a l’escola privada (concertada o no). I, heus aquí on la meva indignació, decepció i aflicció prenen embranzida en aquesta columna.
Els arguments pels quals justifiquen la seva renúncia a l’escola pública són diversos: una pedagogia activa adaptada a les necessitats dels infants; una major presència del català a les aules i al pati; major dotació de recursos materials… i mentrestant, van signant manifestos a favor de l’escola pública, gratuïta i de qualitat, s’erigeixen portantveus de les classes populars des de les organitzacions on militen i proclamen als quatre vents la necessària atenció a la diversitat cultural. Senzillament, inadmissible.
Pensar coherentment és una postura exigent, difícil, que hem d’assumir davant dels altres i amb els altres, de cara al món, als fets i a nosaltres mateixes. És difícil, entre altres coses, per la vigilància constant que hem d’exercir sobre nosaltres per tal d’evitar les burdes incoherències. Perquè s’és incoherent quan es defensa l’escola pública però es porten els fills i filles s a l’escola privada.
S’és incoherent perquè es menysprea i desconfia del sistema públic d’ensenyament acusant-lo de pitjor qualitat pedagògica; perquè s’adopta una posició classista i elitista respecte l’altre contribuint encara més a la polarització social del nostre sistema educatiu; perquè es discrimina l’altre per qüestions lingüístiques -quan sovint a casa no es practica un model lingüístic de fermesa i fidelitat constant vers la nostra llengua- i perquè es violen els principis bàsics de coherència i honestedat.
En definitiva, resulta d’una obvietat esfereïdora argumentar que el compromís amb l’escola pública i de qualitat passa no només per la defensa formal, per assistir a les mobilitzacions o per la signatura de manifestos sinó -ineludiblement- per portar els nostres fills i filles a l’escola pública prop de casa.
Si entenem l’escola pública com a territori de lluites, de tensions i de praxis transformadores hem d’admetre i perpetuar el nostre compromís amb ella.