El passat dimecres 18 es debatia al Congrés espanyol la moció presentada per CIU sobre les mesures d’enduriment del codi penal proposades per reprimir la dissidència política. El mateix dimecres es detenien 6 persones més per la passada vaga general. Tot això esdevenia una setmana després de l’anunci de la retallada més greu plantejada per la UE -i executada pels governs de PP i CiU-, i de la que s’anuncia que és la primera d’un seguit de mesures, que sota el fariseu argument de compliment del dèficit, estan situant a la majoria de la població en unes circumstàncies vitals complicades, en alguns casos, i dramàtiques, en molts altres. I que aquesta situació d’ofegament econòmic i social a les classes populars suposa per als governs un risc molt alt i de difícil gestió, contra el que s’han d’armar.
El que s’acabarà aprovant al congrés són delictes contra el sistema econòmic i polític. La repressió i el control de la dissidència política és el fil conductor de tots ells. El bé jurídic protegit llavors és el manteniment i preservació del sistema econòmic i polític, no de l’ordre -això és un tema diferent- sinó del sistema. Són les mesures per advertir els temptats d’organitzar-se i lluitar, són les mesures per transmetre la por i la necessitat de passivitat, de renúncia i sobretot de sacrifici. Us ofegarem, sí, i en el procés calleu, aguanteu i sacrifiqueu-vos pel sistema.
Així hem de tenir clar que la crisi econòmica, obliga, per una banda a blindar el sistema contra els seus “enemics”i per altra a inventar nous motors de generació de negoci, perquè la producció no s’atura i la política penal és una eina del poder tant per castigar com per crear delictes.
El capitalisme produeix i reprodueix constantment el delicte: d’una banda genera les condicions en privar de mitjans de subsistència a un nombre creixent d’individus, converteix la propietat col·lectiva en propietat privada d’una persona o corporació, privatitza el producte generat per tota la societat, concentra la riquesa en poques mans. Per l’altra, el delicte es desenvolupa com un negoci més capitalista, la seva pervivència està signada per les mateixes lleis d’oferta i demanda del mercat. El delicte crea lucre: mitjançant el manteniment dels oficis, la indústria de la seguretat i de l’armament, les tecnologies de control, i com no, del negoci de la gestió de les presons, -al qual encara no hem entrat de ple però per al què no ens falta massa-. El delicte no és no és una anomalia, sinó un producte necessari i complementari de la dinàmica del capital, al qual li incorpora, en un moment determinat del seu desenvolupament, relacions de mercat i de propietat convertint-lo així en un negoci rendible i sustentador de l’ordre econòmic.
Però no es tracta d’augmentar o inventar els delictes perquè sí, perquè igual que assistim a una regulació penal de conductes no regulades crec que ens trobarem amb una desregulació penal de conductes ja tipificades. Com per exemple: delictes societaris, dels delictes de blanqueig de capitals, delictes contra la hisenda pública i contra la seguretat social, delictes contra els drets dels treballadors, delictes de malversació, frau i tràfic d’influències, delictes d’estafa, insolvències punibles i podria seguir el llistat.
I si no amb una desregulació, amb qualsevol invent de política criminal, es digui amnistia, es digui delictes de persecució no prioritària, es digui delictes socialment acceptats. Parlarem llavors dels “il·legalismes”. Històricament certes societats europees han tolerat “il·legalismes”com formes de supervivència popular davant condicions de penúries econòmiques endèmiques. Ara sembla que aquests il·legalismes no són pas populars, són els il·legalismes sistèmics, aquells que calen per mantenir els monopolis que han creat sobre els bens col·lectius. Els il·legalismes d’aquells que concentren les riqueses, d’aquells que ostenten el poder, d’aquells que s’han lucrat i es lucraran d’aquesta crisi.
La generació d’un mínim estat social ha d’anar acompanyada per força d’un màxim estat penal i tot i així, i malgrat que sigui així, d’alguna manera s’han de depurar les responsabilitats, com no serà a nivell jurídic, haurem de pensar, buscar i articular la manera per que sigui a nivell popular.
