Segueixo amb preocupació (i indignació) les notícies que ens arriben de l’intent que cop d’estat que fa dies que pateix Veneçuela. Preocupació com tothom per l’enèsim intent de l’oposició de fer caure la revolució bolivariana (que amb totes les mancances, errors i contradiccions, continua viva) amb una gens dissimulada ingerència internacional liderada per Trump i a la que ja s’hi ha sumat el Parlament Europeu. Hi sumo la preocupació per la gent estimada que hi vaig conèixer quan hi vaig viatjar el 2004 i 2005.
I indignació per com ens ho expliquen la majoria de mitjans als Països Catalans. Des que es va saber que Guaidó s’havia autoproclamat president, es van arrenglerar ràpidament a favor dels colpistes. Catalunya Informació radiava, legitimant el cop d’estat: «Veneçuela té dos presidents». Precisament, el que em va empènyer el 2004 a viatjar a la República Bolivariana van ser les cròniques que demonitzaven i caricaturitzaven tant Chávez com la població que li donava suport. «Si el diari El País en parla tant malament, deu ser ben interessant el que hi succeeix», vaig pensar, i vaig carregar-me la motxilla a l’esquena i vaig creuar l’Atlàntic per veure-ho amb els meus propis ulls i, després, poder explicar-ho aquí. M’hi vaig estar un mes, tot a Caracas. Em va apassionar sobretot el protagonisme i implicació de la població de les barriades (els cerros) de la ciutat en el procés revolucionari. L’any següent hi vaig poder tornar i m’hi vaig quedar quatre mesos. En aquesta ocasió vaig recórrer part del país amb el fotògraf Oriol Clavera.
Des d’aleshores no hi he tornat. He seguit des de la distància el que succeïa a la pàtria de Bolívar a través del mail o del mòbil amb les amistats que hi vaig fer, a través d’altres companyes i companys catalans que hi han viatjat o a través d’articles. Sé les complexitats i dificultats del procés, m’han explicat les traves del burocratisme, de la corrupció, he llegit els boicots econòmics que pateixen, m’han compartit la decepció per retrocessos. Però m’ha il·lusionat que la gent que m’hi estimo, continua defensant, malgrat tots els malgrats, aquest procés emancipador nascut al tombant del segle.
Avui he parlat amb el Francisco per mòbil enviant-nos missatges de veu. Quan va arribar la notícia de l’intent de cop de Guaidó, li vaig escriure: «Com esteu?». Em va respondre ràpid i breu, prou per entendre que preocupats, però que bé. Avui m’ha escrit per demanar-me que els ajudem a explicar el que està succeint a Veneçuela, que activem la solidaritat internacional. «I que intentem ajudar a desactivar les mentides i intoxicacions que corren», he pensat jo.
El Francisco és del barri de la Vega, un dels barris populars de Caracas que s’enfila per la falda dels turons que envolten la ciutat. Casa de la seva família era casa meva quan hi vaig viure. Una casa, com les de la majoria del barri, molta precària i autoconstruïda, on van haver de batallar l’arribada de l’aigua, de l’electricitat i d’altres serveis bàsics. Família d’arrels llibertàries, han estat implicats en el procés des del primer dia. «Com m’he de veure, un anarquista defensant un president», em deia rialler el gordo Edgar, el pare del Francisco, i continuava: «Ho fem convençuts. Tots els governs anteriors ens enviaven la policia quan ens queixàvem. En canvi, aquest, encara que hi hagi gent que envolta Chávez que no ens agrada, fa accessible a tothom la sanitat, l’educació i l’alimentació, i promou que ens hi impliquem». Sempre crítics amb el govern, però des de dins i des de l’esquerra del procés. I enxarxats amb altres moviments populars de la ciutat i d’arreu del país. Batallant per empènyer a favor d’un aprofundiment de la revolució, per aconseguir el «salto adelante», del que ja parlaven el 2004 i que malauradament no ha arribat.
Altres persones han narrat i ens han recordat aquests dies amb detall els encerts, els problemes i els errors que ha tingut i continua tenint el procés, ara liderat pel president Maduro. Us recomano els anàlisis recentíssims de l’economista català Carles Badenes i del sociòleg basc Luismi Uharte, tots dos bons coneixedors de la realitat de Veneçuela.
M’hi sumo per fer d’altaveu el que m’explica el Francisco de com estan vivint l’intent de cop de Guaidó des dels moviments populars de Caracas.
«Estem bé, aquí al barri no està succeint massa res de diferent», m’assegura el Francisco. I aclareix: «El que sí que vivim és molta desinformació, no sabem què passarà amb el govern, que no acaba de sortir ni de dir-nos res ni d’intentar organitzar la població. El que sí que estem normalitzant és que anem cap a una guerra, però no ens estem preparant per garantir que la gent tingui una mica de consciència del que està succeint. Hi ha gent que està molt espantada, i és lògic, tenim motius per estar espantats».
Relata també que hi ha «molta gent descontenta, molta gent desmobilitzada, també pels errors comesos pel govern; això ha provocat que hagin perdut l’esperit de lluita». Hi contribueixen les dificultats quotidianes enormes amb què viuen: «A les campanyes mediàtiques que només fan que difondre rumors de tot tipus, s’hi suma la carència de coses per comprar. Tenim accés a menjar, però no pots anar a comprar a qualsevol lloc, i no tenim transport ni aigua. Les caixes d’aliments per la població promeses pel govern per cada quinze dies, arriben només un cop al mes. Els productes fora del circuit de distribució de l’estat estan a un preu brutalment cars. Això s’està acumulant en la gent, i fa que estigui enfadada, trista i desesperada. No veiem accions que ajudin a resoldre la crisi que vivim i que té la gent molt farta». Explica que la conseqüència és que moltes persones no volen sortir a manifestar-se, però subratlla que, «tot i això, a les mobilitzacions chavistes hi ha hagut gent, més que a les de l’oposició».
Enmig de les dificultats per saber què està succeint, el que Francisco relata com està afrontant el govern la maniobra de Guaidó: «Des de la cancelleria han insistit a defensar espais multilaterals per conversar, però l’oposició no ho vol. L’important és que dels cinc components de l’estat, només un, l’Assemblea Nacional, està en contra del govern legítim i legal. Com a mínim tenim l’exèrcit al costat, tot i que amb molts errors pel que fa a la presència dels militars. Però bé, això és el que tenim». Lamenta que davant «la guerra mediàtica que hi ha, el govern no té una estratègia per fer-hi front». I que això contribueix al desconcert.
Què fer en aquest context? M’explica que s’estan començant a activar. Uns amics estan intentant fer transmissions per internet per explicar com viuen i veuen la situació des del moviments populars. I aquests dies tenen previstes trobades amb companys i companyes tant a la seva comunitat com en altres llocs per fer un anàlisi compartit i veure com respondre coordinadament a la situació.
«Com ho podem fer per anar seguint el que succeeixi i fugir de la intoxicació dels grans mitjans i de les xarxes socials?», li pregunto. Em recomana La Iguana TV i especialment el programa de l’escriptor i comunicador Pérez Pirela. L’últim, aquest: «Estamos en un escenario prebélico, pero a tiempo de evitar esta locura».
I m’envia una reflexió final: «Bé, aquí seguim per ara. Estem bé, però preferiríem estar millor [riu]. Hem passat d’un conflicte amb la burgesia dins de la revolució i amb una dreta derrotada políticament, a una defensa de la sobirania en el context d’un conflicte d’interessos de poders transnacionals continentals i de potències econòmiques en disputa del territori global». M’acomiado: «Cuida’t, una abraçada ben forta». I em poso a escriure.
(Foto, Caracas, Oriol Clavera)
