Molt soroll per no res

>> ANÀLISI: Dels compromisos del Pacte del Tinell a l’acceptació dels límits que imposa Madrid

El nou acord de finançament autonòmic i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut principatí que està a punt d’arribar són un bon moment per fer balanç dels compromisos que assumien PSC, ERC i ICV-EUiA quan el desembre de 2003 van signar el Pacte del Tinell, que va ser l’arrencada del primer tripartit. A L’ACCENT analitzem el llarg procés d’estira i arronses que ens ha portat molt a prop del mateix punt de partida.

La dimissió de Carod-Rovira el febrer de 2004 com a conseller en cap de la Generalitat de Catalunya dos mesos després d’haver-se constituït el primer govern tripartit va ser la primera prova de la docilitat amb què el nou executiu principatí respondria a cada exigència del govern espanyol. L’excusa va ser la reunió que havia mantingut amb representants d’ETA a Perpinyà feia poques setmanes. El PSOE va pressionar el PSC, i Paqual Maragall va destituir Carod del càrrec acabat d’estrenar. ERC va saber sortir-se’n presentant Carod a les eleccions estatals, i l’electorat va donar-li suport com mai abans havia fet (més de 600.000 vots). Però la gestió del conflicte va permetre al PSOE posicionar-se des del principi com un actor amb capacitat de marcar els límits al tripartit.

El Pacte del Tinell que PSC, ICV-EUiA i ERC firmaven el 14 de desembre de 2003 i que havia de ser el full de ruta del tripartit era ambiciós, i a Madrid els havia inquietat. Entre d’altres coses, les tres forces polítiques es comprometien a treballar per “ampliar l’abast de l’autogovern, elaborar un nou Estatut i adoptar un nou sistema de finançament”. La intenció, deien, era trencar amb la dinàmica dels governs de CiU dels darrers 23 anys de la política del peix al cove i fer un salt més enllà de la cotilla del sistema autonòmic per dotar el govern principatí de majors competències. L’objectiu d’un dels socis, ERC, era avançar cap a la construcció d’un Estat propi per al Principat de Catalunya. Totes aquelles declaracions d’intencions, però, no s’entendrien sense l’etapa anterior a les eleccions de l’1 de novembre, marcada per l’ofensiva espanyolista del Govern d’Aznar i de les mobilitzacions al carrer. Així doncs, bona part de la població reivindicava un canvi real en clau nacional i social, i les tres formacions van escenificar que donarien resposta a les demandes ciutadanes. Des d’aquella declaració de voluntats fins a l’actualitat, les estires i arronses entre la Generalitat i el govern de Zapatero (que assumia la presidència espanyola el març del 2004) han estat constants, i el govern principatí ha acceptat reiteradament el que li imposaven des de Madrid, que de nou s’ha sortit amb la seva.

I per què diem que Madrid s’ha sortit amb la seva? D’una banda, perquè l’Estatut resultant d’un procés de reforma que va arrencar amb el Tinell i que sembla que culminarà d’aquí a poques setmanes tindrà ben poc a veure amb el text que va aprovar el Parlament de Catalunya el setembre de 2005 amb el suport tant del tripartit com de CiU. Això significa que el Govern i els tribunals espanyols hauran aconseguit buidar l’Estatut dels articles més avançats nacionalment i, a més, han sabut impedir que els partits catalans (o amb sucursal principatina, en el cas del PSC) mantinguessin la unitat davant de les envestides de Madrid.

Aquell Pacte del Tinell ja preveia que Madrid podia intentar obstaculitzar les aspiracions catalanes de majors quotes d’autogovern plasmades en la reforma estatutària que es volia fer. És per això que l’acord que va donar pas al primer tripartit contemplava les actuacions a fer en cas d’obstaculització o bloqueig del procés de reforma: “En cas de dilació indeguda en la tramitació, no presa en consideració, impugnació o inadequació substantiva del resultat final respecte a la proposta aprovada al Parlament de Catalunya que representin una obstaculització o bloqueig del procés, la ciutadania catalana serà cridada a pronunciar-se, mitjançant el procediment de consulta general que s’estimi més adient en aquella circumstància, sobre la seva adhesió al text estatutari aprovat pel Parlament”. I afegia: “En tot cas, el Govern i les forces polítiques incorporades a l’Acord Nacional, emprendran totes les iniciatives jurisdiccionals, legislatives i polítiques que condueixin a fer respectar la voluntat expressada pel Parlament de Catalunya”. Efectivament, hi va haver consulta a les urnes, però no pas sobre el nou text estatutari aprovat pel Parlament el setembre de 2005, sinó pel que van retallar a Madrid el llarg del curs 2005-2006 després d’una dura campanya de la dreta espanyolista (que va tenir el suport de part del PSOE)contra els drets nacionals catalans (amb apel·lacions a l’article 8 de la Constitució espanyola, en referència al paper de l’exèrcit espanyol com a garant de la unitat de l’Estat espanyol). Madrid, doncs, aconseguia no només retallar les aspiracions de la cambra catalana de diputats, sinó també l’incompliment d’un dels punts centrals del Pacte del Tinell. El que no s’ha d’oblidar, però, és que el tripartit va acceptar aquella retallada. I que malgrat que ERC decidís votar “no” al referèndum estatutari, allò no li va impedir continuar compartint govern amb els que havien votat al contrari.

D’una altra banda, Madrid també s’ha sortit amb la seva en la reforma del finançament que volia aconseguir el tripartit. I és que, malgrat les declaracions triomfalistes del PSC assegurant que el nou sistema de finançament que s’ha aprovat aquest mes de juliol és “el millor de la història”, el model resultant manté el mateix patró que fins ara. És a dir, que és el Govern espanyol qui decideix (al Consell de Política Fiscal i Financera, on l’Estat té la meitat del vots), i els governs autonòmics dels Països Catalans tenen el mateix pes per decidir el model que els d’Extremadura, Múrcia o Ceuta. Per tant, de bilateralitat no se’n pot parlar i el concert econòmic que ERC propugna queda molt lluny.

Així doncs, aquella declaració política del Tinell, que volia conquerir majors quotes de sobirania per al Principat a partir de plantejaments progressistes i socialment més avançats que els de CiU, va saber il·lusionar bona part de la població. Però prop de sis anys després aquell pacte ha quedat en paper mullat. Pel camí de la reforma estatutària i del sistema de finançament, la il·lusió per un canvi rellevant s’ha esfumat, els republicans han perdut capacitat de decisió dins del tripartit i ha caigut la seva credibilitat com a partit independentista, ICV s’ha mostrat com a formació gestora del que calgui (especialment significativa ha estat l’assumpció de la Conselleria d’Interior) i el PSC ha refermat la seva condició de sucursal de Madrid.

Molt soroll, doncs, per no res. O més ben dit: per trobar-nos amb un nou text estatutari i un nou sistema de finançament que enlloc de ser portes per avançar cap a l’exercici de l’autodeterminació i per estrènyer llaços entre els diversos territoris dels Països Catalans, no fan més que reforçar el sistema autonòmic espanyol. De fet, tot plegat ha estat, sobretot, un intent de canalitzar les creixents aspiracions independentistes de la població per diluir-les, després, en una nova fórmula que intenti trobar el famós encaix amb Espanya. Queda ben poc de la voluntat expressada en el Pacte del Tinell “d’obrir una nova etapa que ens ha de permetre avançar en la construcció d’un país de ciutadans i ciutadanes lliures, que gaudeixin del benestar social, les oportunitats i les llibertats democràtiques i nacionals més plenes”. Un cop tant ERC com ICV han demostrat que no són eines adequades per trencar amb el marc autonòmic vigent o per impedir que Madrid retalli i imposi al seu gust, i ni tan sols són adequades per fer complir els compromisos del Tinell, l’esquerra independentista té davant seu el repte d’enfortir-se per esdevenir l’alternativa que permeti posar fi al peix al cove hereu de la transició i obrir, de debò, una nova etapa històrica per als Països Catalans.