**
Entrevista a Carlos Martini*, membre de la CGT-Balears i impulsor del *Frente Solidario i del Frente Unido Inmigrante.
Carlos Martini va néixer a l’Uruguai, però fa més de 7 anys que viu als Països Catalans. Està sindicat a la CGT-Balears i és un dels impulsors del Frente Solidario i del Frente Unido Inmigrante. Ambdós col·lectius pretenen fer d’altaveu del moviment immigrant d’esquerres des de la pràctica de l’assemblearisme. De moment, els primers ja han participat de la plataforma anticapitalista per la vaga general a Palma. I els segons han aprofitat el dia de la hispanitat, el 12 d’Octubre, per recordar que a Mallorca “tampoc no hi ha res a celebrar”.
En primer lloc, quina diferència hi ha entre el Frente Solidario i el Frente Unido Inmigrante?
El Frente Solidario són comitès de base a Mallorca per donar suport al Frente Amplio d’Uruguai. Es tracta d’un òrgan de barri des d’on intentem influenciar en la zona on treballem. Existeix a Montevideo i a tot l’Uruguai. Arran del terratrèmol de Xile, vam començar a treballar en les tasques de solidaritat, van arribar altres companys i companyes i ens plantejàrem la necessitat de constituir el Frente Unido Inmigrante. Els dos estan relacionats, però el primer se centra més en la tasca de relació política amb el Frente Amplio d’Uruguai. Així, per exemple, des dels comitès del Frente Solidario s’ha fet feina per un consolat uruguaià o una campanya per la derogació de la llei de caducitat i d’impunitat, que encara està vigent a l’Uruguai.
I en el cas del Frente Unido, quin és el seu treball polític?
Des del Frente Unido Inmigrante treballem, bàsicament, per la igualtat de drets entre totes les persones. Aquí els drets de les persones depenen del seu lloc de procedència. Una persona d’Alemanya, d’Itàlia o de qualsevol indret de la Unió Europea, té molts drets. Nosaltres considerem que qualsevol persona que hagi decidit residir aquí ha de gaudir dels mateixos drets, independentment del seu lloc d’origen. I això no és així.
Com heu concretat aquesta tasca per la igualtat de drets?
Hem tractat, per exemple, el tema dels centres d’internament. Tenim companys que estan tancats en algun dels nou centres d’internament que hi ha a l’Estat espanyol i n’exigim el seu alliberament. Entenem que si hi ha un codi penal per a gent que ha comès delictes, tothom ha de ser jutjat amb el mateix codi, i no amb un de diferent per ser de fora. Demanem que alliberin els companys detinguts i que es tanquin els centres d’internament.
Existeixen moltes associacions d’immigrants diferents, i també organitzacions i sindicats de caire social i polític. Què us va impulsar a crear, concretament, un front unit de totes les persones immigrades amb uns objectius polítics i socials?
Ja feia temps que existia la idea de crear un òrgan així, perquè estàvem cansats del paper de les associacions d’immigrants que hi ha Mallorca. Compleixen un paper purament decoratiu, amb postures de submissió, i callen per tal d’aconseguir les seves subvencions i poder seguir vivint. Compleixen un paper exclusivament folklòric. Nosaltres diem que no n’hi ha prou amb complir aquest paper folklòric, sinó que cal apostar per la participació i la implicació dels i les immigrants en la nostra societat. A la pràctica, què és el que diferencia el Frente Unido de la resta de col·lectius d’immigrants? Sobretot, que assumim un protagonisme polític i reivindicatiu que cap altra associació o col·lectiu d’immigrants no s’ha plantejat mai. Recordo, per exemple, quan es va aprovar la directiva de la vergonya o les diverses reformes de la llei d’estrangeria: no va haver-hi cap pronunciament contrari des de les associacions d’immigrants. Això és el primer que ens diferencia.
La gent que arriba d’altres països acostuma a patir les situacions econòmiques més dures, i sovint arriben des d’indrets amb una cultura associativa més forta. Què passa perquè costi tant la implicació de les persones nouvingudes en les lluites socials i polítiques de casa nostra?
Hi ha una sèrie de dificultats perquè la gent s’organitzi i participi en les lluites locals. Per començar, no crec que hi hagi un percentatge elevat de persones immigrants vinculades a col·lectius d’esquerres. És més aviat un percentatge baix. També està el tema de la precarietat laboral, que influeix negativament en la participació. A més, entre les organitzacions autòctones hi ha dificultats per la participació, és una altra forma d’organitzar-se, amb altres codis… sobretot pel que fa a formes organitzatives.
Creu que a Mallorca costa trobar llocs de treball comú entre els col·lectius d’immigrants i els col·lectius autòctons que treballen en diferents àmbits de les lluites populars?
Sí i no. A Mallorca, per exemple, em consta que ens els tres fòrums socials que s’han organitzat han estat presents persones del moviment immigrant. El problema és que encara hi ha un teixit social molt dèbil. Més enllà de la participació de gent immigrada o autòctona, el teixit social necessita un recanvi. Quan vas a les assemblees i reunions dels moviments socials es veuen les mateixes cares. És urgent un recanvi generacional. Molt sovint les persones que van en representació d’entitats traslladen les seves postures personals. Darrere d’aquestes postures no hi ha hagut assemblees o debats previs. Entenem que la forma de participació sovint és molt poc assembleària, es delega tot en unes poques persones i ja està. A més, moltes les entitats participen subvencionades, i en molts plantejament es queden a mitges o abandonen els objectius. Això afecta la seva credibilitat, la gent s’aparta d’aquests moviments. I en les associacions d’immigrants passa el mateix: procuren no dir segons què per por de les subvencions que puguin deixar de rebre.
L’Amèrica Llatina és un dels indrets del món que genera més expectatives i esperança entre l’esquerra. Comparteix aquest sentiment?
En l’àmbit personal, crec que les experiències que més esperances ens donen per modificar un estat de les coses a l’Amèrica Llatina són les representades per Evo Morales, a Bolívia, i per Hugo Chávez, a Veneçuela, ja que plantegen una aturada a l’explotació que estan patint. Després, ja estarien el Brasil de Lula i el Múgica a d’Uruguai. Val a dir que l’Uruguai té el deute pendent de la Llei d’impunitat dels militars, i s’han abandonat qüestions com que la terra és per qui la treballa, que formaven part de la base ideològica inicial.
Després d’haver viscut més de 7 anys a Mallorca, quina percepció té de la situació nacional dels Països Catalans?
Quan vaig arribar aquí em va sorprendre. Des de l’Amèrica Llatina es té una visió d’una Espanya unida. Allà, fins i tot es coneix el castellà com l’idioma espanyol. Si que havíem conegut les experiències del País Basc i sabíem el què reivindicava el poble basc, però no ens imaginàvem les lluites per la independència que existien a altres llocs de l’Estat espanyol. Nosaltres, des del col·lectiu uruguaià, sempre hem defensat l’autodeterminació dels pobles, és bàsic. Si hi ha un poble que reclama la independència, l’hi donem suport, entenem que hi ha prou raons com perquè aquest poble s’autodetermini i reguli el seu propi funcionament.
Vostè també és membre de la CGT. Com veu la situació del sindicalisme de base als Països Catalans? Ha de canviar res perquè connecti amb la societat?
El primer, allò fonamental, és que els treballadors s’impliquin en els sindicats. No pot ser que hi hagi sindicats majoritaris que signin convenis a esquenes dels treballadors. Nosaltres allà teníem una sola central sindical, i s’ha de treballar de forma assembleària a tot arreu. Molts sindicats treballen també amb la lògica de les subvencions. Hem estat dos anys treballant per una vaga general, que al final ha arribat tard i malament. Després del 29-S seguim treballant per preparar-la.
