El tercer cop que la mort li va passar al voltant se’l va endur. Primer va ser el seu tiet que, ja senil, el va disparar a boca de canó i casi se l’emporta. Després van ser famílies rivals en una d’aquelles guerres de bandes que ell tant odiava (omplen el carrer de cadàvers, et tiren la policia a sobre i perds molts, molts calers…) Finalment, un infart, mentre estiuejava a Itàlia, ens l’ha arravatat. Menjava massa, ja ho sabem, i portava una vida desordenada. La vida de Tony Soprano no va ser fàcil. Va arribar al cim al canvi de segle, a la ciutat de New Jersey. Corrien temps incerts per a la màfia. El negoci estava canviant i ell volia canviar amb el negoci: volia blanquejar-se, fer-se respectable i assassinar el menor nombre de gent possible. Però la sort no el va acompanyar mai.
Tot va començar aquell dia a la piscina de casa, amb aquell atac d’ansietat provocat per la desaparició dels ànecs. Va ser en aquell moment que va decidir posar-se en tractament amb la doctora Melphi. Volia controlar aquella feblesa. La seva relació amb la psiquiatria no va ser fàcil. Tony, home pragmàtic i mascle alfa d’una família ben perillosa, no s’estava per mariconades. La doctora Melphi volia saber el perquè d’aquella ràbia que gastava i, com no, la cosa tenia a veure amb la mare. Afortunadament la mare va morir enmig del tractament i van haver de passar a una altra cosa perquè en Tony no va voler tornar a parlar-ne. Tot i així, al llarg d’anys de sessions la doctora va aconseguir arribar al cantó més fràgil d’en Tony; al nen, al pare que s’estima els seus fills, a l’home que molt, molt en el fons (malgrat el seu masclisme heretat) s’estima a la seva dona. Però, el problema, sempre, era el mateix; si t’acostes massa al cantó tendre, a les debilitats d’en Tony, ell pot arribar a matar-te: Tony era així. La teràpia mai no va rutllar. D’altra banda, la seva vida professional tampoc ajudava a millorar la seva salut mental. Els eterns problemes amb la gent de Nova York, el continus maldecaps que li donaven els seus homes feien que Tony no pogués acabar de sortir d’aquell món de venjances, tabús, rancúnies que l’allunyaven del seu desig de convertir-se en un respectable empresari. Contra la seva voluntat, va haver de córrer la sang. Primer amb un dels seus que era homosexual, a Tony se li enfotia la seva inclinació sexual, però els més vells van reclamar venjança per l’ofensa comesa (l’individu estava cassat amb la filla d’un dels vells caps). Després amb un dels seus homes de confiança quan van descobrir que era un confident. Més tard, el seu cunyat. A aquest se’l va pelar amb les seves pròpies mans en un rampell de fúria quan es va assabentar que havia cremat els estables on era el seu cavall (si alguna cosa s’estimava Tony per sobre de tot eren els animalons). Un punt i apart, en aquesta sèrie de desfetes, és el cas del seu nebot, en Christopher. Era potser l’única persona de la banda que s’estimava, però el noi tenia els seus defectes: addicte a l’heroïna, incapaç pels negocis, impacient… Va fer tot el que va poder per ell (fins i tot va estar a punt de follar-se a la seva promesa) però el noi mai no va acabar de redreçar-se i, fart dels continus maldecaps, se’l va pelar tapant-li el nas després d’un accident de cotxe.
En fi, la vida de Tony Soprano no va ser fàcil, les circumstàncies, i també aquella ràbia que gastava, el van portar sempre cap el que més odiava. Això sí, Tony, deixant de banda aquella depressió diagnosticada per la doctora, va gaudir de la vida. Mai un depressiu va menjar, veure, jugar, riure (dels altres), cardar tant com en Tony Soprano. Felicitats, Tony.