Moviment contra Bolonya, i ara què?

26 de març de 2009: 20.000 persones surten al carrer per denunciar que “Bolonya s’aplica a cops de porra”, després del desallotjament per part dels Mossos d’Esquadra del rectorat de la UB i les posteriors càrregues. Els mitjans de comunicació de masses en fan un seguiment especial esperant una altra batalla campal: connexions en directe, retransmissió de la manifestació per Internet, entrevistes… I les autoritats adverteixen a la ciutadania que no s’acosti a la zona durant aquelles hores. Malgrat això, és un èxit.
Després d’aquest punt àlgid de la lluita del moviment estudiantil, d’haver aconseguit ser el focus mediàtic i de pressió a les autoritats, la pregunta dins i fora de les universitats és: i ara què?

I és que després d’arribar al punt màxim i després de Setmana Santa, amb els exàmens a la vista, el nivell de lluita del moviment estudiantil sol anar a la baixa. Com va passar l’any passat després de les mobilitzacions posteriors a la càrrega dels Mossos a la tancada de la Facultat de Lletres de la UAB. Però sembla que enguany no.

Aprofitant que el 28 i 29 d’abril es reunien, com cada dos anys, els ministres europeus d’educació a Louvain, el moviment estudiantil ha tornat a sortir al carrer amb força. I no només les universitats, sinó també els instituts. S’han ocupat diversos centres de secundària, malgrat l’amenaça de desallotjament per part dels Mossos sempre present i la pressió d’Educació. Així com la seu central d’ERC, el Banco Santander, el PSC (aquesta conjuntament amb els treballadors de TMB), el Comissionat d’Universitats i el Departament d’Educació. A més, hi ha hagut manifestació ambdós dies i vaga als instituts d’arreu dels Països Catalans el dia 29. Una vaga contra Bolonya i contra la LEC que va comptar amb el suport de part del professorat, que es va sumar a les concentracions convocades arreu del país.

Així doncs, el moviment contra Bolonya, gràcies a la coordinació i emergència del moviment estudiantil de secundària; amb la coordinació amb altres moviments socials i de treballadores; i amb la coordinació amb el PAS i PDI, ha aconseguit aguantar la intensitat i la continuïtat en la lluita fins a final de curs. A més de fer despertar tot aquell professorat crític i descontent amb l’actual i el futur sistema educatiu del nostre país, però que portava anys en silenci. I de crear una espurna suficientment gran com perquè a secundària s’hagin creat diverses assemblees d’estudiants i que, a més, s’hagin coordinat entre sí, desbancant així sindicats verticals i reformistes com el Sindicato d’Estudiantes.

I ha aconseguit, alhora, saber alimentar-se d’aquest suport en els moments més baixos. Igual que ha gaudit del suport dels moviments socials. Uns moviments socials que han augmentat la confiança en el moviment estudiantil en veure que també els recolzen.

I aquest és un punt molt important, doncs el futur del moviment estudiantil va més enllà de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. Si una cosa ha quedat clara enguany és que tota la gent que està lluitant contra Bolonya el que vol també és una educació pública i de qualitat, o popular i autogestionada.

És per això que ara, amb l’experiència adquirida al llarg d’un curs complicat i intens, amb ocupacions, tancades, manifestacions, accions, talls de carretera, negociacions, cops de porra, pressió mediàtica, etc. el moviment estudiantil serà capaç de construir-se més enllà de la oposició a Bolonya. No només ha crescut en quant a nombre de persones, sinó en quant a maduresa. Ara ja no serà capaç només de dir que no, sinó serà també capaç de construir l’alternativa que vol.